dijous, d’agost 23, 2007

humus

En Tià Batle i en Roc des Trull hi duien noies,
a la Sala dels Robins.

N'Antònia s'escura la gola i es frega el canell.
Belette fa un glop de la tisana mentolada.

Damunt la taula hi ha un penjoll de fusta treballada.
És una dona d'aparença primitiva,
amb unes mamelles grosses i el cul rodó.
És massa gros per dur-ho penjat d'enlloc.

Li ho va fer en Roc des Trull,
eren amants, amb n'Antònia,
però de classes diferents
i irreconciliables.
Un pecat.
O dos.
Sí.

Belette pregunta, per què?

N'Antònia s'agafa el dit polze per marcar: u.
Ser de classes diferents no era un pecat, és clar.
A casa, que eren molt religiosos,
ens ensenyaven a ser amables amb els pobres,
a ser caritatius, benèfics i bondadosos,
però cadascú a casa seva i amb els seus i fins a un límit.
Quan em veien parlar massa amb en Roc,
al mercat, al carrer, o des del balcó posterior de casa,
em castigaven i em donaven lliçons morals sobre l'enveja
perquè deien que la família des Trull eren molt gasius, molt,
i jo, l'únic que provocava amb aquell comportament
era despertar-los l'enveja, i això em convertia, a mi,
de retruc, en una provocadora, tan pecadora com ell.
Quan vaig fer els quinze anys em van prometre
amb n'Agustí Estellencs.
N'Antònia s'agafa el dit índex per marcar: dos.
En Roc era l'únic home a qui jo estimava, per tant
ens van obligar a ser amants. Va riure fluixet.
Ens vèiem amb en Roc d'amagat. Al poal d'Estellencs.
A vegades en Tià també hi era, ell i alguna amiga seva.
Hi fèiem unes festes... quins temps, aquells.
Era l'únic lloc on ens podíem banyar nus.
Allà vam aprendre dels cossos,
vam desfer-nos dels tabús de l'exterior.

Abans, va dir n'Antònia posant-se la mà a la boca
fent mampara per a les paraules que estaven a punt
d'escapar-se, indecorosament, a través dels seus ullets petits,
abans ens havíem d'amagar per fer-nos petons amb llengua.

N'Antònia va agafar el penjoll de fusta tallada.

Al poal d'Estellencs, va dir a poc a poc, vam descobrir-nos les ànimes.

dimecres, d’agost 22, 2007

humus

Belette té aquell dia gravat a la pell.

Li recorre el cos el record,
i li deixa un calfred al seu pas
s'abraça.

Al full del davant hi té dibuixada
una xarxa de figures geomètriques
als vèrtexs de les quals hi ha apuntat
coses com ara: Vulcà, turquesa,
Les enfants terribles.

Aquesta tarda anirà a veure n'Antònia
perquè li expliqui coses del seu onclo en Tià Batle.
Li agrada les coses que li conta amb veu de menta
aquesta doneta de pell fresca i memòria arrugada.

Madò Constança surt a fora a la terrassa,
tens fred?, li diu, el cel s'ha encapotat de sobte.
Una mica, tu saps, on li va començar el càncer
a la mare?, pregunta Belette amb el bolígraf a la mà.
Ai fieta. Madò Constança mou el cap a banda i banda.
Agafaràs costipat fort, ve Tramuntana...
De seguida entro.
Apunta a un dels vèrtexs: pneumònia.

dimarts, d’agost 21, 2007

humus

Belette va esperar i esperar, en silenci.

Mentre esperava dibuixava amb el dit
figures geomètriques a la sorra
asseguda al terra damunt una pedra
les esborrava amb la mà,
i s'espolsava el palmell a la faldilla verda.

Quan Charles va aturar-se de pintar
va dir en veu alta: necessit un descans
i somrient a Belette: anem a banyar-nos?

Al cap de mitja hora ja eren dins el pou
nus i enriolats. Però l'aigua freda,
era tan gelada que insensibilitzava els dits
i Belette, corglaçada perquè no veia el fons,
negre de nit i de no-res o cau
de serps i monstres llefiscosos
va voler sortir mentre Charles
feia quatre braçades.

Abraça'm, li va demanar Charles
abans que Belette posés el peu al graó
agafant-la per l'espatlla amb la darrera
embranzida.

I ella el va abraçar.

Dins els seus braços l'aigua no era tan freda.
Charles respirava fort, i Belette li ensumava el coll
de pell adulta, sal de suor, pessics de mineral,
fortor neta de greix. Li va fer un mossec suau.

Charles la premia contra el pit. El cor li colpejava
i enviava sang calenta a totes les puntes i racons.
Dret al graó submergit, aguantava Belette
que no tocava a terra.

Charles li va fer un petó a la galta i digué:
sortim?