humus

Però què et penses,
que em van violar?

Belette mantén la calma
intentant respirar a poc a poc,
amb domini sobre l'aire contret
sulfurós i dens de la cuina.

Madò Constança, del color
del pebrot escalivat, remena l'olla,
i plora.

Jo no em penso res, fieta.

Ja t'he dit que no va passar res, al poal,
tot és literatura.

Idò, de von ho has tret això de s'orina de dragó?
Qui vos ho ha dit, sinó qualcú que en té memòri?
i se la mira amb les llàgrimes que rodolen.

Belette sent llàstima i odi replegats
en un escut de defensa. Com pot ser
que el passat prengui una dimensió
tan acusadorament real?
No va tenir, ella ja, la discussió pertinent
amb el seu pare? No ha saldat ja la pena i el càstig?
Per què es repeteix la mateixa història?

Belette respira profundament i treu l'aire
i domina la mirada i amb les mans agafa
el respatller de la cadira de la cuina.
Aquest cop no perdrà el control.

Mira, Constança, diu,
tot el que va passar, que sincerament,
no era res digne de tant moviment,
ja va ser prou greu aleshores.
De tot plegat ja ho veus, la mare morta
i el pare a França, així que no t'hi fiquis.

Ho va intentar dir suaument.
Però acabà que la veu se li escanyava
i madò Constança sentí l'ofec a dins
el cor eixut, les venes blanques.

humus

Madò Constança està estranya.
No gosa mirar-li els ulls. Com si
estigués avergonyida o penitent
d'alguna cosa que potser ha fet
o potser no ha fet
i hauria d'haver acomplert.

S'ha posat a fer punt de creu
(des que és a So na Freya, Belette
no l'ha vist mai dedicada al punt de creu)
i no alça la mirada de l'agulla que cus,
tensa el fil amb els llavis premuts
i pestanyeja més del compte.

Passa res?, li pregunta Belette
des del llindar de la porta del menjador.

Amb un gest de cap i arrufant les celles
madò Constança murmura: Res, res...

Belette entra a la sala, agafa una cadira
pel respatller i la desplaça al costat
de la finestra, a tocar d'on seu madò
amb la llum del sol que li cau damunt
les mans laborioses i tremolenques.

Què et preocupa?, insisteix Belette.
No has badat la boca en tot el dia.

En què treballes, ara?, madò Constança
li envia una mirada de súplica, poc acordada
amb la pregunta trivial que ha escollit
per desviar la conversa.

Ara?, doncs... estic escrivint... sobre la infantesa.
Quina infantesa?
La meva.

Les mans de madò agafen fort el tambor de costura,
els nusos dels dits es tornen blancs i la pell tesa.

Què passa Constança?, diu Belette.
Qui és el Recordador?, respon Constança.

Belette es queda estupefacta.
No sap per què li ho pregunta, ara això.
No entén d'on ho pot haver tret.

Ningú. És un personatge.
De debò? És un personatge de debò?
madò Constança s'inclina endavant
i observa atentament els ulls de Belette,
com si volgués comprovar que el reflex lluminós
que entreveu al fons negre no és un petit i escàpol
peix platejat, sinó una autèntica moneda d'argent.

Real? Belette no entén aquest reguitzell de preguntes
ni la incomoditat que traspua madò, ni l'origen.
Bé, una mica de debò, sí.
Ai fieta! Però me diràs què te va fer, aquest homo des dimoni?

i el tambor li salta de les mans i cau a terra.
Belette no gosa moure's.

humus

Belette és a la cuina espigolant
les flors més boniques del ram
que ha collit durant la seva passejada
cap al poal. Les posa totes a un pot
de vidre ple d'aigua, les disposa
amb les puntes dels dits en harmonia,
donant volum i composició.

Madò Constança recull la roba bruta
de l'habitació de Belette. Arreplega
els mitjons les calces de terra,
i una bola seca de kleenex que tira
a la paperera. Sota l'escriptori, el tros
rebregat d'un escrit llançat amb poca punteria.

L'agafa i el desplega.

una mostra escadussera d'afecte.
Alhora, Charles filtrava la seva passió
delicadament però intensa
amb una d'aquelles abraçades corporals
en què manteníem totes les pells en contacte,
i ens concentràvem en el batecs dels cors
fins que les palpitacions esdevenien
una música ancestral.
Així vam fer l'amor, aquell dia, tots tres junts.
Era una manera estranya, naturalment, al marge
dels cànons de la sexualitat pura i dura.
El Recordador em va deixar tastar orina de dragó
i els sentits van desplegar-se fins als confins del món.
De fet, jo era més aviat com una gota de sang
enduta pel corrent de les venes fins al cor mateix
de l'ésser. No sabria explicar-ho prou bé.
De cop em vaig sentir desaparèixer i tot l'entorn
es va convertir en un arc del color dels agapants.
La penetració va ser gradual i no vaig perdre
la consciència en cap moment. Al contrari,
del meu cap n'anaven sortint paraules inèdites,
versos, frases i pensaments purs.

Madò Constança rebrega el paper amb nervi al cor
i les galtes enceses i ells ulls fora d'òrbita.

Quan baixa a la cuina la pregunta:
Qui és el Recordador? li salta de la gola,
però les galtes retenen l'esbombada.
Li ploren els ulls i quan Belette li ensenya el ram
només pot dir: molt bonic.

humus

Al poal d'Estellencs Belette va descobrir-hi
sent just una nina de dotze anys
per primera vegada i amb ensurt,
un surt apegalós de sucre candi
amb deix refinat de sabors afrodisíacs
i un mossec de llima als llavis,
la voluptuositat generosa de l'amor obert.


Era la tercera vegada que entrava al poal
amb Charles. A la Sala dels Robins veié
amb ressons de cristalls d'aigua
les braçades brunes d'un senyor a qui coneixia.
Amic del seu pare.

Belette s'envermellí tota i s'amagà rere les cames
de Charles que ja es treia la camisa. Què hi fa aquest aquí?


Aquest aquí esclatà en rialles fortes per damunt
del xipolleig de l'aigua que queia del seu cos xop
mentre sortia pel graó de la deu, terriblement
bell i lluent i d'una frescor encomanadissa.
No passis pena, digué, els secrets no fugen d'aquí.

Belette recorda perfectament aquelles paraules
i l'ensurt de veure el seu pare tan a prop d'ella.

Estripa el full de la plagueta i el rebrega.
No vol treure el secret a la llum del cel.

Les paraules desvirguen els fets amb massa violència.

humus

En Tià Batle i en Roc des Trull hi duien noies,
a la Sala dels Robins.

N'Antònia s'escura la gola i es frega el canell.
Belette fa un glop de la tisana mentolada.

Damunt la taula hi ha un penjoll de fusta treballada.
És una dona d'aparença primitiva,
amb unes mamelles grosses i el cul rodó.
És massa gros per dur-ho penjat d'enlloc.

Li ho va fer en Roc des Trull,
eren amants, amb n'Antònia,
però de classes diferents
i irreconciliables.
Un pecat.
O dos.
Sí.

Belette pregunta, per què?

N'Antònia s'agafa el dit polze per marcar: u.
Ser de classes diferents no era un pecat, és clar.
A casa, que eren molt religiosos,
ens ensenyaven a ser amables amb els pobres,
a ser caritatius, benèfics i bondadosos,
però cadascú a casa seva i amb els seus i fins a un límit.
Quan em veien parlar massa amb en Roc,
al mercat, al carrer, o des del balcó posterior de casa,
em castigaven i em donaven lliçons morals sobre l'enveja
perquè deien que la família des Trull eren molt gasius, molt,
i jo, l'únic que provocava amb aquell comportament
era despertar-los l'enveja, i això em convertia, a mi,
de retruc, en una provocadora, tan pecadora com ell.
Quan vaig fer els quinze anys em van prometre
amb n'Agustí Estellencs.
N'Antònia s'agafa el dit índex per marcar: dos.
En Roc era l'únic home a qui jo estimava, per tant
ens van obligar a ser amants. Va riure fluixet.
Ens vèiem amb en Roc d'amagat. Al poal d'Estellencs.
A vegades en Tià també hi era, ell i alguna amiga seva.
Hi fèiem unes festes... quins temps, aquells.
Era l'únic lloc on ens podíem banyar nus.
Allà vam aprendre dels cossos,
vam desfer-nos dels tabús de l'exterior.

Abans, va dir n'Antònia posant-se la mà a la boca
fent mampara per a les paraules que estaven a punt
d'escapar-se, indecorosament, a través dels seus ullets petits,
abans ens havíem d'amagar per fer-nos petons amb llengua.

N'Antònia va agafar el penjoll de fusta tallada.

Al poal d'Estellencs, va dir a poc a poc, vam descobrir-nos les ànimes.

humus

Belette té aquell dia gravat a la pell.

Li recorre el cos el record,
i li deixa un calfred al seu pas
s'abraça.

Al full del davant hi té dibuixada
una xarxa de figures geomètriques
als vèrtexs de les quals hi ha apuntat
coses com ara: Vulcà, turquesa,
Les enfants terribles.

Aquesta tarda anirà a veure n'Antònia
perquè li expliqui coses del seu onclo en Tià Batle.
Li agrada les coses que li conta amb veu de menta
aquesta doneta de pell fresca i memòria arrugada.

Madò Constança surt a fora a la terrassa,
tens fred?, li diu, el cel s'ha encapotat de sobte.
Una mica, tu saps, on li va començar el càncer
a la mare?, pregunta Belette amb el bolígraf a la mà.
Ai fieta. Madò Constança mou el cap a banda i banda.
Agafaràs costipat fort, ve Tramuntana...
De seguida entro.
Apunta a un dels vèrtexs: pneumònia.

humus

Belette va esperar i esperar, en silenci.

Mentre esperava dibuixava amb el dit
figures geomètriques a la sorra
asseguda al terra damunt una pedra
les esborrava amb la mà,
i s'espolsava el palmell a la faldilla verda.

Quan Charles va aturar-se de pintar
va dir en veu alta: necessit un descans
i somrient a Belette: anem a banyar-nos?

Al cap de mitja hora ja eren dins el pou
nus i enriolats. Però l'aigua freda,
era tan gelada que insensibilitzava els dits
i Belette, corglaçada perquè no veia el fons,
negre de nit i de no-res o cau
de serps i monstres llefiscosos
va voler sortir mentre Charles
feia quatre braçades.

Abraça'm, li va demanar Charles
abans que Belette posés el peu al graó
agafant-la per l'espatlla amb la darrera
embranzida.

I ella el va abraçar.

Dins els seus braços l'aigua no era tan freda.
Charles respirava fort, i Belette li ensumava el coll
de pell adulta, sal de suor, pessics de mineral,
fortor neta de greix. Li va fer un mossec suau.

Charles la premia contra el pit. El cor li colpejava
i enviava sang calenta a totes les puntes i racons.
Dret al graó submergit, aguantava Belette
que no tocava a terra.

Charles li va fer un petó a la galta i digué:
sortim?