hi ha els somnis que em desperten pel pes que tenen
de realitat
alço les parpelles es clou el teló em regiro
pels llençols buscant l'apuntador que indica
ara què toca
esgaripo pel nou dia
aquesta era una constant repetitiva i pesada
que vaig viure a Nova York molts dematins
on s'esforçaven a fer-me entendre
la importància de les coses sense importància
i jo sentia por
la superfície del Hudson era bruta com les robes d'ella
Charles em venia a buscar a la riba
i marxàvem plegats al seu estudi
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
2 comentaris:
L'horabaixa m'examinaran en l'amor i no sé si podré passar la prova.
La misère humaine em deixa esfereït, paralitzat. No sé per on començar.
Tanc els ulls i ho veig tot ple de focs artificials falsos. No sé on som.
Naveg entre uns braços inexistents.
No hi ha res insignificant. L'aleteig d'una papallona petitíssima pot provocar una catàstrofe en la galàxia més allunyada... Com una sola paraula, un monosíl·lab, pot capgirar-te la vida: SÍ.
Publica un comentari a l'entrada