humus

Belette diu que no pot.
Que és una covarda, que les coses, ara
almenys ara, estan quietes i tranquil.les.

Tota la vida escrivint per desfer la memòria
creant esferes de realitat per encoixinar els records
i ara he de topar-m'hi de cap i amb tota la meva còrpora?

Madò Constança li diu que pensi el dia aquell
que el seu pare la va tirar al safareig,
perquè aprengués a nedar.

Em pensava que em moria, diu Belette. Ho tinc ben present,
quan hi penso encara el maleeixo. Recordo l'angoixa
que em produïren els nenúfars, era una marreca!,
amb prou feines tenia tres anys. El meu pare era un brut
i no escoltava mai, tirava pel dret sense tenir en compte ningú
ni els meus plors no servien per afluixar-lo.
A més, no vaig aprendre a nedar al safareig, sinó al mar.
I va ser la mare qui me'n va ensenyar.

Però madò diu que no hi està d'acord, que un cop a l'aigua
va deixar de plorar, que se'n recorda perfectament
de com la nena esbufegava,
no, tenies cinc anys,
i feia anar braços i cames, i no s'ofegava pas,
a més, hi havia tota una gernació pendent d'ella,
la mare, no.
La mare patia i s'havia amagat rere el cobert.