Diari d'una convalescència

Copio

Fullejo i fullejo aquests records miserables
i no deixo de preguntar-me, va ser llavors,
durant el llampegueig d'aquell estiu remot,
que es va obrir la primera esquerda de la meva vida?
O potser el meu desig abassegador envers aquella nena
va ser el primer símptoma d'un vici innat?

Podrien ser mots de Belette en comptes de Nabokov

Miro per la finestra
M'alço
M'acosto al vidre
Veig la meva lolita amorrada al seu vidre
Agafo la càmera

Finestra a finestra
objectiu a objectiu

juguem a caçar primers plans

----

Tedi i Belette seuen davant la tele apagada
fa una mica de sol i ha pujat la temperatura
però encara necessiten les mantes

Belette fa una altra pregunta:
i si tot això de les crisis és una fal.làcia?
vull dir que els diversos estats de les papallones
se succeeixen imperceptibles a ulls humans,
com puc veure jo en mi i en aquests moments precisos,
una esquerda tan profunda? I si m'estic inventant?

Tedi pensa en Nabokov i la ficció que insinua Belette.
Li pregunta si algun dia li explicarà què va passar a Nova York.
He rebut carta de Charles, diu Belette amb els ulls plororos.
Tedi veu la crisi com si ho fes amb zoom de càmera:
Belette està profundament enamorada.

Diari d'una convalescència

Aprenc a escriure:
Ara voldria oferir al lector unes quantes idees.
De vegades hi ha donzelles, entre nou i catorze anys,
que revelen a certs passavolants embadalits,
que els dupliquen o els quintupliquen l'edat,
llur natura veritable, que no és humana,
sinó nimfal (és a dir, demoníaca)

m'aturo de copiar

per què Nabokov diu "demoníaca"
si jo, a mi, la meva lolita particular
em ressuscita cada dia dels llimbs
d'aquest avorriment? Pot Nabokov caure en un tòpic,
o és que s'escapa de la meva comprensió?

apunto: preguntar a Belette.

----

Tedi i Belette seuen de cara al sol que entra
per la finestra. Crec que estic canviant, Tedi,
diu Belette. Potser per això estic taxativa.
La vida em va portar a Nova York i me'n va escopir,
i ara, aquí amb tu i la teva convalescència, crec
que em repassa amb un ribot per dibuixar-me
relleus isabelins, i m'estria trossos de pell
que es perden. Potser per això estic sentenciosa.
Però potser no cal esperar que et deixi el marit
per descobrir l'amor en les dones
potser ens podem resoldre a temps, a l'hora del canvi.
No?

Tedi
tenia una pregunta
i no té cap resposta

Diari d'una convalescència

Avui Belette m'ha dit
que he dit una veritat.

no m'hi veig

----

Tedi i Belette seuen dins les mantes
en la penombra del menjador.

Els ha marxat la llum a causa
d'una tempesta en un racó llunyà,
però ells això no ho saben.

Tedi respon la pregunta incontestada de Belette
amb una altra pregunta:
i si fos la vida qui ens canvia a nosaltres?

Diari d'una convalescència

He dormit fins ara. Amb por del fred
i de sortir del llit, he arreplegat les mantes
llençols inclosos
(he hagut de guardar el nòrdic
que no em feia gens de servei,
els nòrdics són freds i si a fora congela
no abriguen gens. He tret els llençols vells de l'armari,
i les mantes velles de llana, això sí que escalfa!)
i he anat al menjador. He obert la persiana,
ha entrat un sol espès sense núvols i com que la lolita
no hi era, m'he adormit ben tapat al sofà.

----

Tedi i Belette seuen ben tapats al sofà.
La tele és apagada. Conversen.
Belette li parla de Régine, tot un personatge
que li escriu unes cartes apassionadíssimes
on sembla que li falti temps i li sobrin paraules.
La va conèixer a Nova York en una desfilada de modes
que va organitzar la mateixa Régine com a comiat.
Era una alta executiva d'Hermès, que desitjava,
segons paraules d'ella, retirar-se. A més,
Régine de la Tour s'acaba de separar, ha renunciat
al rang de comtessa que tenia adquirit gràcies al seu marit,
i per esmolar-ho, manté relacions amb una dona.
És valenta, diu Tedi.
Tedi, diu Belette,
tu creus que podrem canviar mai les nostres vides?

Diari d'una convalescència

Aquesta tarda Belette no ha vingut
i jo he campat sol pel pis sota la manta,
lliure i amb el centre encès, trempat
i calent de somni: la lolita m'ha caçat al vol
amb la mirada. Ha agafat, ella també, la digital
i m'enfocava mentre jo la centrava en l'objectiu.
S'ha tret la camisa i amb sostens s'abaixava la tira
a poc a poc, i jo pensava en els dies que nua
li veia els pits en zoom, borrosos, i ara quieta,
ben quieta i enfocada s'ha tornat a posar la tira,
i la camisa, i ha somrigut i ha fet caure la persiana
de cop.
I a mi que em falta l'aire, que tinc els pulmons
malalts que m'ofego a cada passa, no puc sinó
estornudar semen, llavors que es perden
i que eixugo amb un mocador de paper.

----

Tedi i Belette seuen davant el televisor apagat.
Tedi, a la finestra amatent, ha vist com la lolita
tornava a casa amb sa mare. Ha vist com s'alçava
la persiana de l'habitació i el reflex d'un..mirall?
que l'enlluernava. I ha sonat el timbre.

Com és que véns?
Belette li explica, què passa?, que es pensava
que la presentació acabaria més tard, per això
li havia dit que no hi aniria, però resulta que mira,
ha acabat abans d'hora, té, et porto sopar.
I Tedi no pot queixar-se, tot i que darrerament
Belette està molt sentenciosa i l'afeixuga.

Avui he rebut carta de Charles. Diu que Cèlia,
l'amiga de Daphne, li apreta els estreps. Es pregunta
per què l'amor, o la follia d'amor,
o com es diguin aquests esclats de vida,
per què tenen tanta tendència, diu ell, a enquistar-se.
A engatjar-se en la correntia diària amb pretensió d'anell
i aturar el flux. Charles es remou sota massa pressions,
conclou Belette, i obre Cocteau i Tedi s'aixeca.
Puc fer-te una proposta?
Digues.
Llegim Nabokov.
El tens?
És clar.

Diari d'una convalescència

Ha nevat tota la nit.
Aquest matí m'he pres el te
dret, mirant el pati per la finestra
cap trepitg encara.
La flongesa blanca m'hipnotitza.

Cap trepitg encara. Sembla irreal
aquesta pau. Un silenci que flota
sense amenaça. S'ha aixecat la persiana
del davant. La finestra de lolita, ella,
també hipnotitzada. No sentim ni els cotxes.

Ara me la miro a ella
que em mira hipnotitzat.

----

Tedi i Belette miren els jocs de neu
de la quitxalla,
boles que volen
i petges que remouen la pau amb bretxes
llargues al llenç de baix al pati.

Un nen sol fa un ninot a la banda.

I seuen davant la tele apagada
embolicats amb fred i mantes.
Belette diu a Tedi que No t'és bo
per a la pneumònia, aguantar aquesta temperatura.
Tedi diu que no té diners, que tampoc vol préstecs.
I li recorda unes paraules de madò Bet, l'estoica
amb mans de penellons i cor de ferro roent.

El cor de Tedi també bull encara que Belette
hagi abaixat la persiana.

Diari d'una convalescència

Encara plou.
Avui no hi ha caixes al porxo i la persiana
de l'habitació de lolita és tancada de fa dies.

Tinc el fred calat als ossos
se m'ha acabat el gasoil i els estalvis
per poder omplir el dipòsit.
Fins el mes que ve no cobraré
la baixa. Vaig amb mantes al damunt
pertot arreu de la casa. Si no em poso
al sofà tremolo, el portàtil
em pesa damunt les cames.

Diuen que nevarà.

----

Sí?, diu Tedi al telèfon.
És Belette que es troba enmig d'un embús
parada, no pot ni endavant ni enrere,
es veu que hi ha hagut un accident: un cotxe
que s'ha calat, el de darrere no ha frenat
a temps i ha xocat. Topada en cadena.
Fins demà.

Diuen que l'hivern demana quietud i repòs.

Diari d'una convalescència

Plou. Hi ha un aire tèrbol
entre la pluja que ensutja.

Avui ha vingut Belette amb aquells
aires de pitonissa que adopta de vegades
i que a mi em costa tant d'entendre.
Però està trista, intueix
un conflicte bèl.lic, ha dit.

Els vidres de la finestra s'embruten
i la gent que veig corre cobrint-se el cap,
fent passes curtes, sense mirar-se els uns als altres.
És com si jo, des d'aquest refugi de convalescència,
ho pogués clissar tot molt més clar, amb perspectiva,
però hi ha la pluja, la distància i la dificultat d'introspecció
i no sóc
prou precís ni en la descripció ni en l'examen.

El Mustatxo és al pati recollint fulles,
sense pala ni rasclet, de l'última ventada.
Va tot xop
però fa la seva feina.
Un mosso entra al pati amb un carretó i tres caixes.
Les deixa sota el porxo i dóna un paper groc
al Mustatxo que somriu. El mosso li torna
el somriure i fuig corrents que té pressa.

Ell es queda sol, recull les fulles amb parsimònia,
s'ajup, n'abraça un estol, s'empapa de l'olor humida
es veu com inspira fort i tanca els ulls,
somriu, sempre somriu,
i aboca el grapat a les escombraries.

----

La qüestió és fer-se el món.
Belette ho diu tot obrint el llibre
de Cocteau. Les enfants terribles.
No un món, sinó el món.
L'únic món que som capaços.

Charles té el seu, i tu el teu i jo el meu.
És així de necessari.
També és necessari que s'entrecreuin i es confonguin
ens habitem els uns als altres, per convertir-nos en gent,
en relacions Les relacions!

Però aleshores ens esborrem tots
i ens difuminem tots massa i necessitem ser sols
per aprendre de nou a dibuixar-nos,
cadascú amb els detalls que li són propis

i és un procés trist de malenconia
perquè es remouen tots els pòsits, tots els perquès
que prenen sentit amb forma i un dolor
que ens fa pensar en culpables, els altres,
i vulnerables cavem un món de trinxeres
i ens posem en estat d'alerta.

En realidad, Paul no removía nunca ciertos sedimentos
de su alma. Estas capas profundas eran demasiado preciosas
y él mismo temía su propia torpeza. Lo agradable se detenía
en el umbral de ese cráter cuyos perturbadores vapores
le incensaban.

La teva convalescència no és gratuïta, Tedi,
diu Belette. El món te la dóna perquè el trobis.
Atravessa-la i mira'l, i si el veus, t'hi veus i et cures.

Diari d'una convalescència

Les ximpleries, els errors, em davallen
als palmells i els observo amb termòmetre
de mercuri: 37 i mig, ha baixat la febre
i el no-res comença a extingir-se,
almenys tinc esma per gargotejar
encara que siguin tres mots per adonar-me
que sí, que tot continua

pot ser que em traeixi, jo, a mi mateix
davant la curiositat?
per què vaig baixar al carrer si ho tinc prohibit
si tinc prescrit un repòs absolut, pel metge?

les conseqüències indefinides per malsons enfellonits

sí, recordo aquell dia. De malson.
Belette, gràcil, em prohibí d'anar amb ella
(érem nins, i em tenia el cor robat, aleshores)
i no em va voler dir on, de cop i sense avís previ.
Taxativa. Com si li fes nosa.
El cor se'm va buidar en sec. I em vaig jurar que mai més.
Una tarda que vagava prop del mur de Son Asgard,
la vaig veure, en companyia de Charles,
(érem nins, aleshores)
mentre jo rondava d'avorriment
ells jugaven a cromos de picar vora la font.
Quan em van veure, Belette es va enrojolar tota.
Setmanes més tard, confessió d'amiga a amic:
estic enamoradíssima de Charles!
no podré suportar la seva absència!
Tedi, abraça'm! i jo, enfurrunyat encara,
la vaig abraçar.

---

Belette es mira el termòmetre
37 i mig, no facis bestieses,
ho diu amb un cert aire de tristesa
i respon amb un silenci llarg la pregunta de Tedi:
què et passa?, té a veure amb Nova York?

Finalment em parla de Charles
perquè faci memòria:
Son Asgard, el seu primer amor, diu.
Sí, és clar.
A Nova York van tenir un idil.li, renovat,
les coses bones sempre tornen,
tot i que, diu Belette, es veia l'atzucac a hores de distància
(ja no som nins, i és terrible no poder allargar els somnis).

Ha rebut carta de Charles.
És la carta el que l'ha entristida, se sent traït,
el seu Charles, vulnerable, ja se sap,
Nova York és així, inclement com una torratxa de neu, diu Tedi,
que es desploma del cel, i ell, Charles...
com me l'estimo encara!, diu Belette,
sovint em dic si va ser un error
marxar de Nova York per tornar a casa.

Belette pregunta a Tedi:
i si sóc jo, qui l'ha traït? Me'n vaig anar
just quan ja tenia l'exposició a punt,
me'n vaig anar just al moment de l'exhibició més dura,
el vaig deixar tot sol davant d'ulls que no saben mirar,
acompanyat d'amics que només devoren?

Diari d'una convalescència

Aquest matí he fet una ximpleria.
M'he vestit ben abrigat perquè plovia,
i he sortit de casa. Al replà just ha obert
la porta la veïna per treure el nas, Ah, ets tu?
Fa temps que no se't veu, va tot bé?
Com que no és interès sinó xafarderia,
li dic que sí, tot bé, gràcies.

He baixat les escales, set pisos, a peu
per fer una mica d'exercici, i a baix
hi havia el Mustatxo escombrant l'entrada.
M'ha fet una reverència que li tocava el cap a terra,
i s'ha tret de la butxaca del batí
una targeta que m'ha donat, bé, una fotocòpia retallada
"Mustatxo per serbirlu, raó: aquí" escrit a mà,
l'he llençada a la paperera de fora, que vessava
de còpies rebregades.

A l'edifici del davant no s'hi veia ningú.
A sota el porxo, dues piles de tres caixes.
A l'etiqueta blanca amb lletres d'impremta:

Jinjiang City Xingan Rain Gear Industrial Co., Ltd.
ALUMINUM SHAFT METAL STICK 21"
POLYSTER 170T 3 FOLD AUTO OPEN AND CLOSE

54673

A/A Li Chang

----

Tedi i Belette no parlen.
A Tedi li ha pujat la febre i mig dorm en el sofà.
Belette és a l'ordinador,
escriu al login de hotmail:
belette_b8@
escriu al password:
aralia
llegeix el darrer correu de Régine.
Tedi ronca.

Diari d'una convalescència

La discussió d'ahir va ser fructífera
amb Belette i algunes consideracions
que em fan escriure encara sota el seu consell:
si ho apuntes, tot això, veuràs de lluny
la geometria del teu senderi.

De cop em vingué al cap una imatge:
la salamandra en la pica clara d'una font,
un dia qualsevol d'aquells berenars
amb l'avi quan vivia. I la seva contalla:
les salamandres són esperits elementals del foc:
el poden travessar sense cremar-se. Són immortals.
Ho apunto, simplement, així.
L'avi dessota la boina i un bastó
que era branca d'avellaner.
Caminàvem tardes senceres pels camins
d'afores, polsegosos a l'estiu.
No pas gaire lluny del poble, jo era petit i ens entreteníem
a collir cargols si havia plogut o arrels de regalèssia.

El dia de l'enterrament feia pluja forta.
Tota l'aigua rierava cap al clavegueram.
De cop em vingué una plorera afeixugada:
just quan sortíem del crematori,
construït de feia poc a un carrer
d'afores, asfaltat de nou, no pas gaire lluny.
Jo era el darrer i m'entretenia a mirar enrere.
L'avi. Mai més.

----

Tedi i Belette parlen de la pneumònia.
davant la tele apagada i la persiana oberta.
Del trípode i la càmera. Dels mites.
Tedi explica que les veïnes encara traginen caixes.
Es veu que ara, la mare no castiga tant, però
aquest matí la nena ha incendiat el sofà.
Les dues n'han sortit sanes.
De debò?
Sí, han vingut els bombers i tot. Ho tinc filmat.
En podries fer una bona novel.la, somriu Belette.
O una bona pel.lícula. Sense guió previ.

Diari d'una convalescència

Darrerament Belette em parla
d'una gent que no sé,
del cercle de Mlle Vieux.
Gent que jo hauria de conèixer,
eren assidus de Son Asgard, m'ha repetit avui.
Però jo no puc recordar això de Son Asgard,
refotut! No els veig pas!

com si diguéssim que la membrança hi és
per tal que les imatges hi vocalitzin uns segons
com en un diafragma, abans de desaparèixer?

al seu bell atzar (aquesta expressió és meva).

Si en aquests moments recordo la matança
del porc de Son Asgard, deu ser perquè
el dia que ho vaig vocalitzar també ho vaig escriure
(aquesta expressió també és meva)
o sigui que el record és una conseqüència de l'escriptura
(però aquesta és de Belette)
aleshores, veus com escrivim per recordar?

Però tal com ha anat la conversa posterior
me n'he adonat que Belette té un punt de raó:
si escric no és per recordar,
és per poder-hi veure amb una altra mena d'ulls.

Quan ha marxat he alçat la persiana.
La meva lolita no hi era, i m'he posat a escriure.
Aleshores ho he vist tot més clar.

----

Tedi i Belette han començat a discutir
arrel de Son Asgard. Belette li ha parlat
d'una carta que ha rebut on s'hi diu
una expressió molt polida:
"la gent ha perdut el gust de veure"
de Charles.
Charles Vieux?, pregunta Tedi,
me'l recordaràs tota la vida?

Diari d'una convalescència

Belette diu que la lectura és una forma
de subsistència, i que tothom qui llegeix
acaba escrivint sense remei perquè al pas
de vides mortes a cada last end
un es veu obligat a sobreviure.

Potser per això em porta sovint
volums d'edicions noves i velles
que se m'acumulen a tota la casa
i quan jo li dic A mi m'agrada el cinema
i les noves tecnologies em respon
Doncs amb més motiu,
i em dóna el llibre de Truffaut i Hitchcock
que em va dur no sé quin dia.

El meu dia, doncs, es redueix a una existència
dividida: quan la persiana de la meva Lolita
no és alçada, ni puc gravar cap detall del seu amor
l'escric, a ella, i totes aquelles parts invisibles
que tanta vida em donen.

----

Tedi i Belette seuen davant la tele apagada.
El llibre de Cocteau és a la falda d'un d'ells,
plegat, sense importància.
Tots dos es silencien les cabòries.

Diari d'una convalescència

Alguns dels textos els passo a Belette,
té bona mà per a la visió i repassa la lletra
canvia algun sintagma, m'il.lustra
sense saber-ho, la millor manera per combatre
l'avorriment i l'oblit.

Recordo tantes coses d'antany,
com si fos un vell xaruc que no té res més
a fer que contar episodis de trinxera
tinc trenta anys!
Però potser ja és prou cruenta la guerra que duem abans de créixer.

----

No pensis tant en l'oblit, que és pura bajanada,
diu Belette, escriure no és un acte de memòria,
l'arxivística, les enciclopèdies, les estadístiques,
les bases de dades, les universitats ja se'n cuiden de preservar-la.
Escriure és un art per malversar el fastig.
Per bastir l'hàbit de la ment, construir la intel.ligència.
Escriure és llegar el costum.
De l'avorriment d'aquest claustre
treu-ne profit, suc, em diu Belette, no perdis el temps
que prou falta fa per viure i tu tens tot el del món.

Tedi i Belette han estat repassant els textos
que Tedi ha escrit darrerament. Alguns, no tots.

Paul lloraba, sollozaba. Elisabeth se sentía cansada. Quería
jugar al juego; quería consolarle, hipnotizarle; quería comprender.
Pero el sueño dispersaba sus esfuerzos con anchos surcos
negros que giraban como los de los automóviles en la nieve.

Per què vas anar a Nova York?, diu Tedi.
Belette continua llegint Cocteau en veu alta.

Diari d'una convalescència

Podria escriure fil per randa
tota l'emoció d'ahir. He fet tres intents,
però em sento ridícul davant dels mots.
O potser és que en la imatge de mi mateix que faig
veig algú a qui no li agrada dissimular
prou.

Sembla que la Lolita intueix que la miren.
Pren el marc de la finestra com a passpertout d'un edifici
que viu completament de portes endins.

S'emprova roba de mil combinacions
i quan no reposa estirada al llit com una maja i l'mp3
fa malabarismes amb el seu cos. De fosc sé
que s'emmiralla.

Em té completament fascinat i em moc
en un perpetu estat d'erecció.

----

Quan el timbre reverbera Tedi
s'afanya a apagar la càmera i
abaixa la persiana de cop.

Belette du un sobre obert, l'allarga a Tedi.
Què és?, Mira-ho, ho he rebut de Mlle Vieux,
aquesta carta i un paquet amb diversos objectes.

Un dia que havia anat a collir caragolines
diu Belette, al mur de Son Asgard
em vaig enfilar a dalt de la paret,
desitjava veure aquelles veus de l'altra banda,
Mlle, Daphne i Aràlia a la glorieta del jardí,
jo aleshores no les coneixia.
Una pedra del mur es va desencaixar
vaig perdre l'equilibri i vaig caure de morros.
Em sagnava el nas, Daphne i Aràlia van avisar Madò Bet
que traginava roba neta prop d'allà, va venir corrents
i em féu entrar a casa seva.
Perquè deixés de plorar Aràlia em donà un acordió
de postals que em va distreure de la sang, el mal
i la vergonya de ser allà. No passa res, recordo que em deien,
però els ulls de Mlle intentaven travessar-me
aferrissadament pel mig.


Seuen davant el televisor apagat mentre
Belette llegeix Cocteau, el Infants,
el cop de neu, i Tedi sent una excitació terrible,
l'acordió de postals, caragolines seques,
i un mocador tacat de carmesí
es fixa en els llavis de Belette i no sent que pronunciï
sinó una invitació al bes.

Diari d'una convalescència

He plantat el trípode.
No només enfoco el menjador
sinó que també arribo a l'habitació de la nena.
Deu tenir uns quinze anys i tota ella
és el portfolio d'una Lolita
li encanta emprovar-se faldilles ran de natja
i té uns piterrons petits de cirera... potser desitja que li creixin
però abans m'agradaria mossegar-los-hi de tendresa
sense fer-li mal, només un espinguet d'alleujament.
mm escriure això encén un plaer que desitja tacte
fa dies que no em masturbo i l'erecció fa festa
necessito l'inhalador per poder exhalar-me de ple

m'he tret la verga (cal que ho conti? sí, és clar
no sóc pas un depravat) per damunt la goma dels pantalons
del pijama però abans he fet un cop d'ull inquiet per la càmera:
la lolita saltava nua per la seva habitació
ballava màquina com una esbojarrada
i el meu focus no podia captar cap detall.
La meva atenció per capturar-la m'ha desinflat el penis.
Així que m'he connectat a internet a una porno
i davant els pits turgents de l'escultura penetrada
m'he masturbat fins al final.

----

He dut pizza per sopar, diu Belette tot just entrar.
Bé, jo no sé si menjaré gaire. Em sento molt cansat.
Potser he fet massa feina.
Jo no, l'ordinador està a la UVI, no sé si se'n sortirà.
I el trípode? fa Belette mentre para taula, espies les veïnes?
No, només les observo, estic segur que la mare és perillosa.
Ah sí, per què?, diu Belette, i fa un glop de la copa de vi.
Les caixes, les baralles constants amb la nena, la deixa hores
castigada a l'habitació, hores, ho hauries de veure.
Siusplau, Tedi. Crec que has menjat massa Hitchcock.

Mentre sopen Belette li fa memòria
a Tedi, d'una anècdota d'abans,
de quan collien caragolines al mur de Son Asgard.

Diari d'una convalescència

Aquest matí m'he llevat amb el cap a lloc
el pixum tenia bona densitat i aroma
amb molt de gust unes torrades amb mantega i sucre,
mig suc de taronges seques
un te de mil flors
i un rot prolongat que ha posat punt i final

He alçat la persiana
feia dies que no entrava el sol al menjador
ni era necessari,
el pati torna a estar ple de caixes
la persiana de les veïnes noves també està amunt.

Veig molt de moviment rere aquella finestra.
Com si estiguessin practicant aikido.

Vaig a buscar la càmera.

----

No, ara no es veu, han abaixat la persiana de cop
i després he vist que sortien de casa les dues.
La nena al davant i la mare al darrere, però mira-t'ho.
Tedi i Belette són davant l'ordinador
observen el clip que Tedi ha filmat al migdia.
Es barallen per un penjador, diu Belette, no és res.
És estrany. S'hi han estat molta estona.
Són dues tarades i prou, n'hi ha molts de tarats en aquest barri.
Què vols dir amb això? fa en Tedi.
La molinitos, l'home de la caputxa, el bataka,
el mateix Mustatxo a qui tu defenses tant.
No sé per què li tens tanta mania.
Va, deixa-ho córrer. Puc mirar el correu?

belette_b8 @ hotmail.com
pass: aralia
clic
correo
nuevo mensaje

Diari d'una convalescència

Avui he tingut un somni bell i angoixant:
se m'ha encès en la memòria l'obsessió
amb Belette
de buscar líquens al mur de Son Asgard,
havien de ser tots diferents i els guardàvem
dins capses de les càmping blaves que sempre dúiem

En el somni, els líquens eren paisatges
múltiples i moguts de mareig
i colors que rastrejaven
i jo em quedava gris tot

m'he aixecat a vomitar

----

Fas molt mala cara, diu Belette.
No sé, crec que a més de la pneumònia
tinc el grip d'estómac, fa Tedi amb la mà a la panxa.
Fins que no canviïs de joc..., Belette encén l'ordinador,
segurament estàs somatitzant, ja saps, alguna cosa.
I és època de virus, cal anar despert. A mi em vindrà
demà l'informàtic, a veure si s'hi pot fer res. I tecleja:

belette_b8 arrova hotmail.com
aralia

vaja, no hi ha novetats

Diari d'una convalescència

Belette finalment ha trucat a la porta;
m'ha fet aixecar del llit, posar-me
sabatilles i batí, agafar-me el cap
que em rodolava pel terra fred;
l'he obert i ha entrat una ventada.

Era fresca, sí, una ventada fresca
m'he passat tota l'estona que em parlava tremolant.
Encara ataca la febre i Belette sense por d'encomanar-se.
valenta
sempre li he admirat les pometes
que ensenya quan somriu
jo també em rento les dents
i les tinc grogues.
deliro
me'n vaig a dormir.

----

mira, he rebut notícies de Nova York
però no pas de qui m'esperava.
Recordes Mlle Vieux?

Qui?

Mlle Vieux.

No

Deixa'ho córrer ja t'ho explicaré un altre dia
estàs fotut, eh?
puc mirar el correu?

fes fes

direc: belette_b8 @ hotmail.com
pass: aralia

vaja vaja...

Diari d'una convalescència

Escric per dir-me que no passa res
que la febre, l'ofec, em desespera
és la pneumònia

fa uns dies que reivindica el seu dret

estic esgotat i només dormo.
Belette em truca i em desperta

no, no vinguis

em diu que m'ha d'explicar no sé què
d'una carta que ha rebut.
Belette se'm fa pesada i la tos

Ho escric per deixar testimoni.
Escric per sobreviure