Tedi i Belette fa hores que caminen.
Tedi duu un cromo de picar a la mà.
Està trist.

He vist Monange, t'asseguro que l'he vist,
repeteix com si intentés convèncer Belette.
I ella m'ha mirat, t'ho asseguro.
Però després, quan m'hi he acostat,
només hi havia aquest cromo,
rebregat a terra.

Hauries d'estar content, diu Belette,
normalment la coherència no deixa mai proves.

Quan han passat el bosc veuen la ciutat.
Els primers carrers.

Què faràs?, diu Tedi.
De què?
Quan et truqui Ella, i et demani per Aràlia.
Li diré que l'he vista.
I Ella, com s'ho creurà?, tu no tens cap prova.

Belette no respon.
Li donaré la meva paraula.

Fa fred, a Nova York.
T'has quedat endormiscat, Diu Daphne,
i he vingut a resguardar-me aquí, Quan Patrice s'acosta
al mirador on ella fulleja un volum de la Pearl S. Buck.

Les albes des del Belvedere Castel són esplèndides.
Avui, però, no n'han gaudit. La boira ha estat intensa
i Patrice, arremolinat amb la manta al costat de Daphne,
com ja sabem, s'ha adormit.

El que no sabem és què ha fet Daphne mentre ell dormia.
Tu creus que he dormit?, pregunta Patrice,
he reviscut uns records violents,
d'aquells tan sincers que només penses a treure-te'ls de sobre.
Encara suo.
Daphne l'acaricia per calmar-lo.
La felicitat que traspua el rostre de la dona l'agombola.

Però a Daphne, Patrice no li importa un rave.
Sap que aquest home vestit sempre amb un trajo negre avorridíssim
té una firma importantíssima, i, per sobre de tot, sap que aquest home
és amic de Charles. I sap que Charles, és amic (molt amic!) d'Aràlia.
I sap que Aràlia, no té preu.

Quan Patrice desperta
se li lleva el dolor del cos i se li'n puja al cap
en imatges d'un record monstruós.

El sol que despunta ja pica, i ha de tancar els ulls per veure-hi clar.
Fent palmera amb els dits enfoca
la figura d'esquena d'una dona que mira a llevant.
El vestit de seda, pulcre, i la jaqueta negra amb brocat d'argent, i el capell,
semblen no fer-li nosa en les altes temperatures matinals, al contrari,
formen en l'esquena lírica de la dona, un paisatge adaptat i conforme.
La dona gira el rostre i somriu.
Patrice, glaçat, murmura un dubte: Daphne?

Tedi i Belette són al canó de llum.
Els encega i avancen a les palpentes
fins notar el contacte càlid del dia a la pell.

Tedi i Belette alcen un poc les parpelles i lluquen entre les pestanyes
un paisatge àrid, d'aquells que socarrimen,
els entra a les ninetes a cremadent.
Els colors oxidats taquen la imatge d'una figura de dona que mira a llevant.
Belette es fica la mà a la butxaca i en treu l'hematites.
Fent-se ombra tota ella, amb la pedra a la mà s'hi emmiralla
fins que els ulls s'acostumen a la seva llum.
Belette no veu com la dona gira el rostre i somriu.
Tedi crida, amb ardor, una alegria: Monange!

Belette ho torna a intentar: Aràlia és com...
una estalactita enorme els barra el pas.
La punta arriba gairebé a la paret superior de la gruta
i els passos laterals que hi ha són massa estrets.
Com que és una estalactita falsa, que no s'ha format
per acumulació de paciència, sinó per vés a saber què,
i a més, és roca volcànica i porosa,
Tedi i Belette es posen a escapçar trossos amb els dits
per fer un pas més ample.
...és com aquesta pedra, sòlida i sense pes, diu finalment.
Però, pregunta Tedi, aquesta pedra està quieta,
i quan la toques no s'escapa.
Cert, però si Aràlia és tota aquesta roca...
agafa un cairell que se li esbocina a la mà
...no s'escapa però es fragmenta i no podem tenir-la tota.
Tedi fa una ganyota.
Sap que Belette et faria passar llebre per mico
i te l'arribaries a creure.
Amb els dits vermells retiren les últimes parts i descobreixen
en escorç a la banda esquerra
la boca il.luminada d'un passadís no gaire estret.
La llum del dia!, salta Tedi amb tot el seu pes,
alleugerit i cansat de la gruta.


Mlle Vieux ja passa pel cinquè orgasme.
L'home de l'esmòquing no sap pas on para la seva verga,
sota el cony encara humit de la vella que li busca insaciable l'os púbic.
Un dolor que l'envaeix tot li fa perdre els sentits.

Mlle Vieux, com una obsessa remena amb una mà
tota la pila de cromos escampats. Els rebrega sens cura
per trobar-ne un de concret.
Engrapa de cop La sargantain de Casas i l'engalta als ulls de Patrice.
No, sisplau, cantussola encorbit l'home.
Però la vella, dreta, li endolla la pistola al maxilar,
i li agraeix que miri el cromo.

Mlle Vieux sap quin efecte li produeix la sargantana. El xucla. Se l'empassa.
Li provoca una erecció descomunal sigui quin sigui
el trànsit en què es trobi Patrice.
La vella l'obliga a descordar-se. Amb el cromo en una mà i la pistola en l'altra, l'obliga a replegar-li les faldilles i els enagos amunt, i les bragues avall. L'erecció de Patrice minva en veure tantes arrugues arregussades.

Mlle Vieux, amb el vestit arromangat sota les aixelles li diu que s'estiri.
I cama ací cama allà, s'enfila damunt d'ell, busca la verga amb el cony xop
i quan s'injecta deixa anar els faldons i escampa un ahh que fa estremir Patrice, sota seu.

Quan Patrice tanca els ulls
sent la pressió del canó
de l'arma al ventre.
La pistola
se li enfonsa
a la panxa,
al ritme
del galop.
A cada salt una glopada li'n puja al coll. Patrice
ha de tancar
els ulls,
perquè la vella,
en el seu
èxtasi
ha deixat
el cromo
a terra,
i a ell, el color groc, groc de pus concentrat, se l'endú
tan sols
si clou
els
ulls.


A Tedi se li fa difícil,
molt difícil,
entendre
Belette.

Belette ho intenta: Aràlia és com...
la coherència inalàmbrica.
No ho entenc, diu Tedi.
el fil invisible que uneix A i B d'una forma coherent.
O sigui, diu Tedi, entre tu i jo?
No, entre tu i jo no hi ha amor.
Però hi ha coherència, diu Tedi.
D'acord,
el fil invisible que uneix A i B d'una forma coherent i atractiva.
O sigui, entre tu i aquell exnòvio teu?, diu Tedi.
No, entre ell i jo no hi havia ardor.
Però hi havia coherència i atracció, diu Tedi.
D'acord,
el fil invisible que uneix A i B d'una forma coherent, atractiva i ardent.
O sigui, diu Tedi, entre tu i aquell amic de qui et vas enfollir?
No, entre ell i jo no hi havia reciprocitat.
Però hi havia coherència, atracció i ardor, diu Tedi.
D'acord,
el fil invisible que uneix A i B d'una forma coherent, atractiva, ardent i recíproca.
O sigui, el que hi ha entre els nostres pares?, diu Tedi.
No!, salta Belette, entre ells només hi ha avorriment i rutina!
I prou!

L'home de l'esmòquing plora i suplica:
prou, sisplau, a tu
no t'he estimat mai!

Tedi i Belette no es posen d'acord.
Tedi diu que no, i que no hi tornarà mai més, allà d'on han vingut.
Era el pur infern: confús i enredat, sufocant, dens, intoxicant.
Sense sentit, va acabar dient amb una impaciència insòlita en ell.

Belette estava descargolada de satisfacció.
És clar, que ha vist Aràlia!, però quan intenta
objectivar a Tedi què és ben bé el que ha vist, no pot.
Hi ha una mena d'indefinició en l'Aràlia que ha vist,
però era Aràlia, oi tant que sí!
Però com ho pots saber, doncs?, pregunta en Tedi irritat.
Belette no contesta.

Ho sap perquè s'han reconegut mútuament.



Mlle Vieux pren la pistola que seu a terra al costat de Patrice.
L'apunta directament al sexe i El relat no em satisfà, li diu i esclata
en una rialla esplèndida, que ensenya les dents blanques,
els ulls també li ploren de riure.
No deixa d'apuntar-lo.

Tedi s'aixeca sense ganes d'aixecar-se.
Es deixa anar de nou de cul a terra.
Veu tèrbola, Belette... murmura,
la cova roja on es troben.
No és el lloc d'on van partir, no.
Aquí no hi ha Vulcà i la llum no és de foc sinó de sang.
Sembla treta d'un cromo de John Martin.

Tedi no sap qui és John Martin, però si veiés
Satan arousing the fallen angels o Dies Irae
la imatge no seria tèrbola
ans infinitament comprensible.

Belette també obre els ulls i un delectable somriure
li escau als llavis entreoberts.
Tedi!, esclata, l'has vist? has vist Aràlia?

Tedi li diu que no.
Té els ulls vermells.

L'home de l'esmòquing diu a Mlle Vieux
que entre ell i Patrice hi ha una centúria.
I ho fa d'aquella manera tan pròpia dels escriptors pagats de si mateixos,
apropiant-se del temps com si en fossin els amos:
ho repeteix dues vegades mentre
entre l'índex i el polze hi allarga uns quinze centímetres.

La Torre verda es va mantenir inalterable
tots els decennis abans de la violació de Patrice.
Allà, a la Torre de Son Asgard, Aràlia hi tenia l'habitació,
i era on més temps passaven jugant a cromos de picar.
Únicament la torre va viure sense trasbals
el pas que Aràlia va fer, de nena a dona.

Uns van embogir d'èxtasi, altres de gelosia.
Charles, per exemple, l'èxtasi el va sollevar
i començà a esquitxar de pintura teles i parets
fins que va rebre contractes de galeristes de Nova York.
Mlle Vieux desitjava viure a través dels ulls d'Aràlia.
Li volia capturar la mirada, i amb la mirada, tota la resta.
Patrice. Patrice va entrar a la Torre verda,
amb l'excusa d'una partida de cromos,
tot i saber que a aquella hora, Aràlia sempre dormia.

Mlle Vieux seguia Patrice cap a la torre.
Enfilà les escales: volia entrapar-los en plena malifeta,
i fer caure de vergonya Aràlia,
qui li deia i repetia que entre ella i ell, res.

Intuïa molta brusquedat a través d'un pany sense clau.
De sobte es va trobar amb la porta oberta,
Aràlia, estupefacta de veure-la, l'empenyia per passar
escales avall, embolicada nua amb un llençol blanc.

Aquell vespre Aràlia va fer la maleta.
Madò Bet se n'estranyà moltíssim.
Ningú no va entendre res.


010111001010
010101010101
010101010

span style="font-size:85%;"span style="font-size:85%;" strong Mlle diu que ja n'hi ha prou de jugar/strong./span span style="font-size:85%;" strong Que no el suporta, que no l'ha suportat mai/strong,/spanspan style="font-size:85%;" strong que no aguanta el seu cinisme, que ell ha estat/strong/span span style="font-size:85%;" strong el seu etern garrot vil, i diu "garrot vil" amb un ronc/strong/span span style="font-size:85%;" strong espès/strong./span /span


0101101101001010
01001001010100
01010110110001010
1111001001010010
10100101010101010101010100,
10101

A Mlle Vieux li costa esforços sortir del tòpic.

(I l'home de l'esmòquing és implacable, sempre.)

Potser és que la seva vida és plena de tòpics,
des del dia que va descobrir Patrice amorrat al genoll d'Aràlia
des del moment que va confessar a la seva inefable,
la rancúnia que li despertava.
Potser la seva vida ha estat sempre plena de mentides.

L'home de l'esmòquing juga.
El cromo destapat és la imatge
d'una peça de D. Hanson.

Tedi i Belette s'electrifiquen.

Mlle Vieux veu, amb desgràcia, l'únic cromo girat.
També és d'Edward Hopper. Maleïda realitat.

Una dona en l'habitació sòbria d'un lloc que no és casa seva,
s'acaba de llevar.
Però fa hores que no dorm, no,
s'ha passat la nit donant voltes a l'assumpte.
Quan la claror despunta pren la decisió. No té res
a perdre.
S'aixeca i encén un cigar.
Tinc la força suficient, es diu en veu alta,
per afrontar aquest contratemps.
Dreta, es troba en el moment definitiu: Sap que aquest pas
li determinarà la vida, i
tot i no estar-ne convençuda, se sent resoluda a fer-ho.
Deixa les sabates negres de banda i, descalça,
se'n va a trobar Aràlia.


Tedi i Belette contemplen
amb ulls nous
totes les imatges escrites.

Ja n'hi ha prou, Patrice. Diu Mlle Vieux amb poca rotunditat.
L'home de l'esmòquing diu que no.

Tedi parla sense ganes de parlar.
Amb gest cansat diu a Belette
de tornar a casa.
Belette somriu. Els seus ulls responen:
ni parlar-ne.

Mlle Vieux recorda com si fos ara
l'endemà del dia de la platja.
L'endemà del dia que, ajaguts l'un al costat de l'altre,
Patrice li va tocar el genoll. Les pessigolles d'aquell dia
s'allargaren per les seves cames joves fins que fou de nit.
La nit (abans de l'endemà) Mlle Vieux i Patrice van dormir junts.
Mlle Vieux no va voler treure's la camisa. Tant sols es resseguiren
tots dos, amb rialletes nervioses i fogots clandestins.
Abans que sortís el sol Patrice va córrer a la seva habitació.

L'endemà va arribar Aràlia,
(petons de Charles, petons de Patrice, petons de Mlle Vieux, petons de madò Bet, petons del menestral de la casa veïna)
i els petons es confongueren.


Tedi i Belette comencen a desxifrar
històries no tan velles.

Tedi i Belette floten en una llum
de partícules incisives i desconegudes.
Més enllà de la seva pell no hi ha horitzó,
tal és la infinitud que els sosté.
D'enllà, doncs, els arriben sons guturals
de primera espècie, d'aquells insignificants
clapoteigs, clapits, cloqueigs de mots
que ningú no és capaç d'entendre.

En dansa fantasmagòrica els mots prenen cos de cançó estranya.
Tedi i Belette comencen a capir alguna cosa.

Entre Mlle Vieux i l'home de l'esmòquing
es crea una tensió sorollosa gairebé insuportable.
Tots dos s'han quedat sense paraules.

Tedi i Belette no poden riure.
L'èxtasi els paralitza els membres
i sols senten els batecs d'uns polsos
acompassats.
El foc els xucla en un magma d'iris densos
on poden destriar amb les puntes
d'uns dits que no existeixen
els diversos colors, substancials
de gelatina mocosa, elèctrica.

Tedi creu que s'ofega.
Belette pentina els arcs que solen voltar el cel.
Respiren en la llum refractària del sol
que batega l'amni en la terra.

Mlle Vieux no vol respondre la pregunta.
No vol recordar.
No pot oblidar.

Tan sols un cromo de cara: el de la noia de la umbrel.la.

Mlle Vieux explica a l'home de l'esmòquing una història que ell coneix.
El remet a Son Asgard.
Als encontres pretesament fortuïts en les interseccions dels passadissos.
A l'encreuament de ninetes quan coincidien a girar pàgina, asseguts cara a cara prop de la làmpada de La Roqueta, al racó més fosc de la biblioteca.
Al tacte elèctric de dos dits, just quan es passaven els cromos.
Va ser un daltabaix el dia que Charles va dur Patrice a Son Asgard:
els contes del joc de picar es van magnetitzar,
van ser inspirats d'aquell plaer que precedeix l'orgasme.

No hauries d'haver entrat mai a la torre verda, diu Mlle.
La història de sempre.
I l'home de l'esmòquing no li pot sostenir la mirada.

Tedi i Belette s'enfumen de l'espessor botornosa
que encadena els mots als canals dels narius,
a la gola se'ls concentren els pensaments més sublims.

Tedi balbuceja alguna cosa a l'orella de Belette.
Ella somriu, li pren la mà i el porta a un racó
on els cops de forja s'atenuen. En les llengües de repòs
Belette hi esquitxa unes paraules:

Ormeja els volanders com nosaltres.
El primer dia em va dir:
el teu capet levita massa,
i em va donar la pedra.
Quan la sang t'arribi als dits, torna.
No hagués sabut trobar el cràter
sense l'ajuda de la vella.

I Aràlia?, vocalitza Tedi.
Abans ens hem d'engatar fins a l'acubor.
I el pren de la mà i tornen on el fum espès
i els trons de forja els assalten els porus.

Mlle Vieux està cansada d'enraonar.
L'home de l'esmòquing es mira la pistola que reposa al seu costat.
Vols dir que ja no ens serveix?, diu.
Ni el gatell de la premsa.
Ni els números d'ISBN?
Bé, de moment no els llencis.
Ximpleries!, diu, agafa la pistola, apunta Mlle Vieux al clatell i ressalta:
Tothom necessita aquesta autoritat.

Tedi i Belette han arribat al fons
de la gruta sense fons.
Un foc enorme, al centre, els enlluerna.
Han d'abaixar les parpelles
i llucar entre les pestanyes.

Les imatges iridescents que es mouen
i es transformen,
els embalen, ben junts, amb dolça morbidesa.
Tedi alena i esbufega.
Belette sap on mira.
Entre dos iris el batec d'una pestanya translúcida,
i un braç d'or vell i musculós que pica ferro indefinidament.
Vulcà.

Mlle Vieux respon a l'home de l'esmòquing
tot contemplant els cromos que han quedat de cara:
No veus el paisatge que ens envolta? Aquest és el nostre reflex,
els cromos són el mirall d'una altra excusa.

A Mlle Vieux no li agrada jugar a cromos de picar,
el seu joc de nena preferit, temps era temps,
però en fa tant, que hi juga, que n'ha perdut el sentit original.
No li agrada.

Va ser el seu cosí Charles, qui la va aviciar a jugar,
a Son Asgard, damunt les rajoles fredes de qualsevol racó.
El seu cosí Charles, gran afeccionat als cromos de retrats des que era nen,
un Rembrand, un Caravaggio, un Greco, un àlbum esplèndid
que li havia regalat madò Bet, la menestrala de Son Asgard,
un dia que Charles va fer una marranada per un pot de pintura verda.
Amb aquests no s'hi jugava, però. Aquests els guardava zelosament
sota el llit.

El dia que Charles va dur Patrice a Son Asgard hi va haver daltabaix:
madò Bet, que tenia l'habitació a sota de la dels nens, els va entrapar a les cinc de la matinada jugant descalços a cromos damunt un terra glaçat. Es pot saber quina dèria? (madò Bet sempre deixava les frases a mitges). El secret de la dèria era que, a banda de picar i descobrir havien d'inventar una història amb els cromos descoberts. Si el conte no satisfeia els dos oients, es repetia la jugada.
Madò Bet els va prendre tots el cromos durant aquella eterna setmana de Nadal.

Mlle Vieux es mira l'home de l'esmòquing, atent als cromos que ha de tombar.
Segur que ja té la història pensada, es diu, fa segles que juga amb els mateixos cromos.

Mlle Vieux, farta de tot, espera que els nens no triguin gaire a sortir.

Tedi i Belette ja veuen el foc
al fons d'una gruta sense fons.