dolines digitals

a la intempèrie

estic al JFK
encara una hora pel vol

sols m'he acomiadat de Daphne
un petó i una abraçada
uns mots d'entesa
"ens tornarem a veure
un cop el canvi"

n'estic segura
res roman igual

Mlle Vieux és a la cafeteria
llepant amb discreció la xocolata
de la cullereta platejada davant
una copa de suís buida
té el cap quiet
les cervicals tenses
i la mirada fixa

si pensa, en blanc i negre, l'home de l'esmòquing
una cartera plena i la pistola

no creu cap més possibilitat

el sacrifici de l'art

m'allunyo d'aquesta Nova York esventrada

dolines digitals

a la intempèrie

una imatge

(una dona s'atura davant nostre sense veure'ns
a primera hora. Du un nen a l'escola,
ell marraneja amb un caramel embolicat
ella no deixa que se'l mengi i li crida:
te lo he comprado con la condición que te lo comas después!
el nen entossudit i esgaripant de ràbia es tira a terra
i la dona, agafant-lo pel braç, l'arrossega un bon tram
de vorera abans de girar la cantonada)

m'ha fet de mirall

decideixo marxar de Nova York

dolines digitals

a la intempèrie

he vetllat tota la nit amb l'amiga
del Hudson, sota les seves robes
de color brut. es diu Violeta
perquè és el nom de la seva àvia, d'ulls blau fosc
ella no. Té una piga sobre el llavi, com la Monroe.

la Violeta no es mou del seu racó
aquí és invisible a ulls de tothom
només els nens l'observen de vegades
de camí cap a l'escola propera

abans vivia amb el clan en un park de Queens
havia de dur l'almoina cada dia al seu pare
mentre ell s'emborratxava de cervesa als bars

un dia la van violar mentre dormia
devia ser algú del clan,
va dir, perquè ningú no es va immutar
un altre dia uns xicanos la van atracar
se li van endur l'almoina, les sabates
i li van arrencar una dent d'or.
ara només en té una
si el seu marit fos viu, s'exclama,
res de tot això no li hauria passat

el seu marit va morir d'accident
just arribar a Nova York
eren acabats de casar i les dues
dents del compromís de noces
resplendien de felicitat

quan li van robar la dent
va escapar-se amb la boca sagnant
decidida a començar de nou

ha trobat aquest lloc tranquil del Hudson
i no ha tornat a veure ningú més del clan

diu que parla amb el seu marit mort
i que fins i tot fan l'amor, que sent com l'abraça
la petoneja pertot i li diu que l'estima
sempre en silenci

el silenci és el seu còmplice

la meva vida, tan lluny de la seva,
s'hi ha acostat aquesta nit tènue
i ha flirtejat amb les seves pauses

a ple aire a la ciutat de Nova York
m'he sentit indestructible

dolines digitals

a la intempèrie

fa dies que no sec en aquest banc
de la vora del Hudson

veig el riu més brut que mai
però potser està com sempre

escric i observo l'amiga al racó del carrer
asseguda i embolicada amb robes
i un mocador parat amb cap almoina

em respon amb invisibilitat compartida
(diria que fins i tot em somriu
però no ho percebo clarament)

ressonen encara els crits de Mlle Vieux
i les promeses de Patrice
i les contarelles de Régine
..i l'absència de Daphne que ho amplifica tot més

aquestes són maneres! salvatge desagraïda!
les formes! és important, sí! és l'art!
o és que no has entès res de res?
per què ets a Nova York si no?, què hi fas aquí,
ingrata i malvirada?
Charles t'ha desvirtuat completament
a les seves urpes d'aiguarràs! deixa'l de veure
i et prometo l'honor més gran
ja té una model perfecta i tu no ets cap venuda
amb mi ho tindràs tot, tot!, saps què és tot?
la crème, Belette, la metròpoli sencera
el prestigi, l'aparador que els manca a les teves idees
les teves ocurrències, les teves respostes
els teus consells, les teves paraules,
perquè són les teves paraules, per Déu,
les que m'infonen Aràlia
la captes com ningú no ha fet fins ara,
la tens sens retenir-la i és a través teu que ella canta
cada contrada per més llunyana que sigui

m'he escapat amb un cop de porta

l'amiga del Hudson em fa un gest
em quedo amb ella tota la nit

dolines digitals

a la intempèrie

al Jules,
Venetia, tot seguint el ritme amb el peu,
m'explica molt de prop com s'ha acomiadat
de la cafetera:

"després de netejar-la he agafat el llapis d'ulls
i li he traçat una sanefa africana tot a l'entorn"

Kadin Oliver punteja amb el saxo
i Venetia s'atura amatent: "pinçades d'aire,
ell sí que fa petons de música, els noteu?"
i abaixa les parpelles.
Charles fa un glop del còctel i em somriu,
abraça Venetia per l'espatlla
i li besa la galta amb els llavis humits

els sons s'apaguen i els pocs que som aplaudim fort

a la cua de l'ovació,
drings de braçalets
i esquellerincs de joies
i picarols d'una veu finíssima
ens fan torçar a la taula del darrere

és Régine de la Tour

"sou aquí!, amb tan poca llum no us havia conegut!
oi com m'ha agradat aquest músic, he de parlar amb ell,
Charles, per què no me n'havies dit mai res d'aquest grup?
podria ser perfecte per a Dioré, que està treballant sobre el jazz!
però per Déu, Belette, no saps com n'estan de preocupats per tu!
Venetia ahir em va dir que sopeu aquí darrerament
i he pensat que t'havia de dir com n'està de frenètic Patrice,
fa tres dies que no sap on pares i ningú no li'n dóna notícia,
Charles, Patrice es disgustarà molt amb tu, t'ha buscat i tu ben fos
ja m'ho ha dit ja, que no li agafes el telèfon ni li obres la porta de l'estudi,
però per Déu, què us passa a tots plegats?"

...mala ànima...

Mlle Vieux em clava les paraules amb la boca seca
des del costat de Régine, dreta com un mastegot

"Per Déu què hi fas aquí? D'on surts?"

Mlle em pren pels cabells i m'estira al carrer
amb tanta força que em fa nina de drap:
atònita, corpresa, blana d'incapacitat
inútil de reacció per part de res ni ningú

dolines digitals

a la intempèrie

al Jules, Kadin Oliver escolta atentament
els primers sons de Naima que blanegen del saxo
com si no fos dels seus llavis que sortissin

com si no fos una melodia prou fermada
Kadin flirteja amb les notes atentament
per cenyir la cintura de l'harmonia i fer palpitar la sala

Charles ha sortit al carrer per parlar pel mòbil

és estrany que Venetia no sigui aquí, ha dit
quan ens han dut l'amanida de taronja.
aquesta és la seva forma d'improvisar, he apuntat,
i hem amanit el sopar amb una fresca conversa
sobre la potent trama que uneix la força creativa
i la improvisació

Venetia ha sopat amb Régine de la Tour,
Daphne les va presentar i Régine compta amb ella
per properes exposicions: Venetia no toca de peus,
diu que pot ser l'ocasió per deixar de servir cafès

Charles m'ha xiuxiuejat la nova guardant-se el mòbil a la butxaca

al Jules Kadin Oliver, Naida Oliver i Spencer Bronx
se cenyeixen amb les mirades còmplices de melodia
com si no fos dels seus instruments que sortissin

com si no fóssim els sons ni ells ni nosaltres
els artífexs d'una nit esplèndida sinó els artefactes
d'una sintonia ancestral i propera

dolines digitals

a la intempèrie

observa la complicitat natural
m'ha dit Charles assenyalant la tela quasi enllestida
això, aquí a Nova York costa de trobar

li pregunto a què es refereix i em diu:
tu, jo, el nostre joc i aquest resultat

mentre es canvia per sortir
(a Charles li encanta empolainar-se)
m'aclareix des del bany:

Richard Estes deia que l'art
no prové de la inspiració
sinó de la transpiració

tu i jo som còmplices,
suem i transpirem plegats
tu amb la teva rudesa sagaç, heraclitiana
et fas invisible rere una sinceritat diàfana que m'enlluerna
i jo estimant la llum on s'oculta l'origen

tu m'estimules la capacitat de copsar
què queda rere les aparences
i jo provoco que et mostris
t'incito el plaer de descobrir-te
de ser encara més transparent
aquí a Nova York tot queda massa contractat,
la densitat és pertot i vivim ofuscats
amb actituds compactes, letals

què queda rere les aparences?, pregunto

el significat originari, primitiu, africà
i les teles són el resultat de la nostra nuesa
l'artifici que ens disfressa de nou davant la gent

i que només es revela a qui ens pugui ser còmplices
afirmo. Charles surt del bany somrient i amb perfum dolç,
anem al Jules?

dolines digitals

a la intempèrie

aquest migdia, tot passejant per Turtle Pond,
he preguntat a Charles si creu
que la completa felicitat es troba en la naturalesa

en la naturalesa còmplice,
l'entesa amb aquella mena de fenòmens
que no són deguts a la cultura ni a l'educació

l'entesa amb els fenòmens fortuïts?

també, però no només es tracta d'entendre
els fenòmens fortuïts, sinó conèixer-ne la certesa
i utilitzar-los creativament
com fa la naturalesa

és un plaer de felicitat,
ha tancat després de meditar uns segons
la resposta feta

per exemple?

per exemple, quan era petit i trobava un insecte fulla
me'l posava a la mà davant d'algú i feia veure
que li donava vida. Si aquest algú era feliç
quan descobria la trampa es feia un tip de riure
i volia repetir la broma amb un altre innocent.
Si aquest algú era infeliç quan descobria la trampa
volia partir-me la cara, i l'insecte i jo ens fèiem escàpols
com per art d'encantament.

Ser feliç és veure bromes pertot?

Segurament
ha ha ha ha

acabo de buscar el significat de còmplice:
"persona que ajuda algú a cometre un delicte"
i ho llegeixo a Charles abans no reprengui la feina
amb el pinzell

és evident, conclou mentre serveix el cafè acabat de fer,
per a la complicitat natural s'ha de gaudir
d'una completa llibertat. La felicitat potser és això,
saber viure dins els límits que imposa no pas l'educació,
sinó la mateixa natura

medito
Charles em fa deixar el quadern perquè ja té la mescla feta

dolines digitals

a la intempèrie

busco el teu cos africà

(apunto les paraules de Charles
ara que és al bany, per recordar
alguna hora del futur aquesta recerca)

la terra immaterial que t'amortalla
. . .per això em pintes amb fang?
la hierofania dels cossos

(tarquim sec que dilueix en aigua i escampa en taques
damunt la tela on s'esbossa la silueta del meu cos)

Daphne es fa banys un cop per setmana
amb llot del Mar Mort, he dit

(Charles m'ha demanat d'enfangar-me les natges
nua m'ha impregnat tot el darrere, fins als omòplats i el coll i les orelles
m'ha fet seure en tela llarga que ha estès al terra
i estirar-me,)

suau, sense empremtes fortes
la implicació del moviment

(amb prou feines m'ha tocat l'esquena a terra
després els pits en altra peça i les cuixes
mil intents i provatures per deixar assecar)

els africans no estan renyits amb la terra
nosaltres sí, he dit

les nostres mortalles
en l'origen

(hem deixat una estesa de gleves
del meu cos irreconeixible
amorf
embrionari
i ell s'ha anat a dutxar)

dolines digitals

a la intempèrie

només Charles sabia
que jo podia ser al Hudson

a l'apartament s'hi noten concavitats
d'absència entre els nusos pintats,
Venetia també fa dies que no apareix
per enlloc, m'ha dit Charles
m'ha servit un te acabat de fer
i ha sortit un moment

em refaig
s'hi escriu bé, aquí,
tant de rebé que l'espera es fa bona
recobro, de mica en mica, amb cada glop que crema
la intensitat mal versada amb la cura de Patrice
i les bosses fredes de Mlle Vieux
que em glaçaven el front i més endins

sento rejovenir-se cada una de les capes de pell
amb força de marea alta, la lletra se m'espiga més que mai
i les idees se m'acuben fins al límit d'una apnea

la potència m'esclata en un rialla hilarant


quan arribi Charles li preguntaré si s'ha llegit
aquest article sobre Myriam Warner Vieyra

dolines digitals

a la intempèrie

sec vora el Hudson. Fa fred i jo estic feble
ho estic, sense voler donar la raó a ningú:
la meva feblesa no la curen atencions
desproporcionadament protectores
Patrice confon guarir amb custodiar,
i així em manifesta, m'obliga.

Charles, desesperat d'esperar massa
ha vingut per alliberar-me i dur-me
al seu claustre d'artificis pictòrics

no puc recloure'm a recer de ningú

es posa a ploure i no me'n vaig
vull sentir-me així de lliure
sempre en hivern tàcit
les gotes mig esborren les paraules escrites

dolines digitals

a la intempèrie

escric febrosa per veure Charles

m'imagino que m'imagina aquí al llit
i aquell traç del còccix que tant li costava
és, avui, domesticat pel seu canell virtuós
em perfila amb tinta gruixuda l'amplada
segur i ferotge davant la tela

jo no hi sóc i ell em reprèn amb més ànsia

tot això ho sé perquè Patrice no m'ho ha dit
al contrari: "Charles perd el temps amb els teus nus,
i tu encara estàs malalta".
Tot és mentida.

m'alçaria si tingués prou força
i li cridaria: mort de gana!

però de moment és ell qui em porta
la sopa calenta al llit

dolines digitals

a la intempèrie

escric amb febre al llit
ben coberta i suada amb la flassada
entortolligada amb imatges d'insomni
que es redoblen a temperatura creixent

agafo el bloc en un plec de sang freda
si entra Patrice i em veu escrivint
voldrà llegir-me i fer-me alçar: estàs bona,
el problema és Charles. He vist els nus.

Charles em traça el cos amb suavitat d'orquídea
i els calfreds que em ressegueixen, vibràtil i sonora la pell,
s'escolten des del saló de Patrice que sent rere la porta
les insinuacions tàctils a l'àtic de Charles.

dolines digitals

a la intempèrie

Nova York em fa sentir idiota

la seguretat dels gratacels
la força amb què repiquen les robes
al vent de les banderes com flaixos sonors
dels edificis oficials
la limusina que roda i enlluerna els vianants
amb intermitències d'esaoesa
els passos ferms dels homes de negre
que t'encalcen i penso:
sort que parlen per mòbil
em trepitgen els talons fins que no em passen
de llarg.

aquest matí Mlle Vieux m'ha vingut a despertar
tan aviat com sempre, t'hauries de posar això
i em deixa damunt del llit un vestit jaqueta de Daphne.
Això?, ni pensar-ho.
Això. Hem d'anar a veure Régine de la Tour.
I ha sortit de l'habitació.

Quan he entrat al saló Patrice ja hi era.
On vas amb texans?, ha dit Mlle Vieux, Régine ens ha
convidat a esmorzar, i segurament anirem a un lloc on
no s'hi pot entrar amb vambes, faràs el ridícul.

Primer havíem de passar pel xalet de Régine.
Al saló de la llar de foc hi havia Lucie Dogson
amb Régine plorant desconsolada damunt la seva espatlla.
S'ha eixugat les llàgrimes, i ha demanat cinc suïssos a la serventa.
És un desgraciat, ha somicat agafant la mà de Mlle, sap de sobres
que no tolero el tabac, i aquest matí, eh, aquest matí ha encès
un cigarro al llit, abans de dir bon dia, i se l'ha fumat tot sencer
i ha escampat cendra per tota l'habitació i jo m'ofegava del fum!,
com si no sabés que pateixo d'asma, i quin poc respecte que em té
aquest home i jo ja no sé què fer, i quan li he demanat per què
encenia i es fumava el cigarro, per què després de tant de temps
tornava a agafar-se a aquell vici, només m'ha sabut respondre:
"quan estic nerviós fumo". I es veu que aquesta nit no ha dormit
perquè han descobert un desfalc a l'empresa i diu que està massa nerviós!

jo ja m'havia acabat el suís i m'eixugava d'amagat
el dit llepat amb els texans

dolines digitals

a la intempèrie

crec que la manera com he conegut Venetia
tampoc no és cap casualitat.

fa un parell de dies,
jo esperava Patrice a la cafeteria de la planta baixa de l'edifici
a l'àtic del qual Charles hi té l'estudi;
feia catorze anys que no el veia, en Charles,
i encara me l'imaginava amb acné i el serrell recte:
la imatge fixa dels records

esperava i vaig preguntar a aquella cambrera
dels ulls curiosos:
creus en les casualitats?
creus en les casualitats?
em va preguntar ella sorpresa
i va seure al meu costat.
No ho sé, vaig respondre.
Res no passa aïllat de res, va dirigir fluixet i es va alçar
perquè passava l'amo: les lògiques invisibles... i es va fondre
entre el grup de turistes russos que entrava al local
i en un no res va baixar Patrice remugant: si almenys pintés!

aquella mateixa tarda vam anar amb Lucie Dogson al Met.
en una sala de la col.lecció permanent vaig veure la cambrera
observant immòbil un quadre: Vanitas Still Life
em vaig plantar al seu costat immòbil observant el quadre
creus en les casualitats?


aquest matí, quan em dirigia cap al pont de Manhattan
he topat amb Charles que sortia d'un banc.
una casualitat immensa?
és clar que no.

m'ha dit d'acompanyar-lo al seu estudi
i hi he anat.
Allà, estirada al divan mig adormida, hi havia Venetia.
el sol del migdia requeia damunt la seva nuesa
bella, esvelta i delicada

encara ara tremolo

dolines digitals

a la intempèrie

no sé què hi ha a l'altra banda del riu
ni qui són els caps que hi transiten
els blocs de paret disfressats amb plantes i llums
i més edificis al darrere dels edificis
fins a països entre mars i continents altres

retalls de cel i sol d'hivern
aquí les estrelles de nit no existeixen
suposo que tant és perquè
tampoc hi ha temps ni pau
per observar-les bé

gent com núvols de tempesta

pressió al cap de boira forta
(com cada matí en llevar-me:
fes el favor de no voltar en pijama pel pis
dutxa't, l'esmorzar és a punt:
suc de taronja i torrades amb melmelada de fruita
el cafè a la cafeteria, Mlle Vieux no en suporta l'olor)

el benestar que em proporcionen Patrice i Mlle
no em compensa prou: segueixo el joc de mentides
i aparences ben conformades, però continuo sense saber
què es mou a l'altra banda del riu

em pregunto si la noia romanesa de la dent d'or
ho sap
em pregunto si no seria millor deixar d'escriure,
alçar-me del banc,
seure a terra al seu costat
i preguntar-li-ho

d'acord

dolines digitals

a la intempèrie

me la miro mentre escric
i espero Venetia aquí al banc del Hudson.
no somriu
sense el somriure ningú no li veu la dent d'or

Venetia té un do, ho escric literalment
com ho penso, indescriptible:

té la capacitat de posar el mateix nivell d'entusiasme
quan escolta John Coltrane i et parla
del seu Round about Midnight
o quan escolta la GH Jazz 3 i et parla
de la propera actuació que faran al Jules:
els seus mots equiparen les desigualtats a partir dels contrastos
i ho embelleix tot amb focus net, cada angle i línia d'ombra particular.

"La sinuositat de Daphne és felina de contenció", va dir-me Venetia
el primer dia. "Centra l'esguard quan els ulls li prenen la incisió de diamant
i amb un vestit de Centinaro té resplandor de brúixola solar".
"En canvi Violeta és extensió camaleònica. La seva observació descentrada
abraça radis llunyans que pigmenten eclipsis,
viu oculta com alimara d'ombres
només quan somriu ensenya una dent d'or".

havent-me dit això vaig sentir massa curiositat
per la desconeguda del Hudson

arriba Venetia, anirem al Jules
la GH Jazz 3 no és res de l'altre món
però m'encanta com amaneixen
el col.lapse efervescent d'aquesta ciutat
amb les pauses melòdiques d'un assaig

dolines digitals

a la intempèrie

vaig conèixer el racó del Hudson
(el banc escapçat de fusta, el sol de la tarda
el gronxador solitari i mal pensat
el corrent de la vorera, uns metres lluny,
d'un traginar horari d'escola)
gràcies a les indicacions de Venetia
"el Jules és un bon lloc per escoltar jazz"

són les 11.am
estic a la cafeteria de la planta baixa
davant un cafè amb llet deliciós,
a l'àtic de l'edifici, Patrice deu barrinar
com fer que Charles l'obeeixi, i deu discutir
i entossudir-se amb l'art com sempre

tinc ganes de veure Charles
quant de temps? és difícil d'escriure

Venetia se m'acosta, retira la tassa
de cafè escurada i passa el drap humit
per cèrcol de la taula: anirem al Jules, avui?
Si puc escapar-me, sí. Quedem al banc
a les cinc de la tarda.

dolines digitals

a la intempèrie

la qüestió és fer-se un món

aquesta frase m'ha quedat incrustada
com la seva dent d'or. Només en té una.
l'altra la hi varen robar uns brètols nocturns
que ni tan sols devien ser buscats per la policia
la nit de cap d'any.

ella havia sortit del seu món:
una assistent social l'havia convidat a un sopar,
i just quan tornava a buscar el metro la van agredir.
em va dir que ho varen gravar tot amb mòbil

ara me la miro mentre escric
i intento pensar en el seu món
perquè no puc arribar a imaginar-me el meu

es passa matí i tarda asseguda a la cantonada
invisible als ulls d'aquells que no pretenen la mofa de ningú
i diana acolorida de la misericòrdia dels porucs

hi ha molta gent poruga, aquí a Nova York
tenen por de tot: de mirar-se als ulls,
de caminar més lentament rere els altres
de ser generós,
de passar-se massa estona asseguts en un banc a la vora del Hudson
(un policia m'ha vingut a preguntar si va tot bé
que esperes algú?
no, i'm watching
watching? what?
i'm look at the river
sure?
i'm sure, thanks)

a ella els polis ja no li pregunten res
saben que viu controlada per la màfia romanesa