dolines digitals

a la intempèrie

me la miro mentre escric
i espero Venetia aquí al banc del Hudson.
no somriu
sense el somriure ningú no li veu la dent d'or

Venetia té un do, ho escric literalment
com ho penso, indescriptible:

té la capacitat de posar el mateix nivell d'entusiasme
quan escolta John Coltrane i et parla
del seu Round about Midnight
o quan escolta la GH Jazz 3 i et parla
de la propera actuació que faran al Jules:
els seus mots equiparen les desigualtats a partir dels contrastos
i ho embelleix tot amb focus net, cada angle i línia d'ombra particular.

"La sinuositat de Daphne és felina de contenció", va dir-me Venetia
el primer dia. "Centra l'esguard quan els ulls li prenen la incisió de diamant
i amb un vestit de Centinaro té resplandor de brúixola solar".
"En canvi Violeta és extensió camaleònica. La seva observació descentrada
abraça radis llunyans que pigmenten eclipsis,
viu oculta com alimara d'ombres
només quan somriu ensenya una dent d'or".

havent-me dit això vaig sentir massa curiositat
per la desconeguda del Hudson

arriba Venetia, anirem al Jules
la GH Jazz 3 no és res de l'altre món
però m'encanta com amaneixen
el col.lapse efervescent d'aquesta ciutat
amb les pauses melòdiques d'un assaig