diumenge, de gener 29, 2006

Diari d'una convalescència

Aquest matí, com que m'avorria
sobiranament he buscat el tiralínies
que fa anys vaig guardar en un armari.

M'he passat les hores regirant trastos
que no recordava que tenia i m'ha plagut
d'aquella manera que fa ridícul de dir
descobrir tants residus de nostàlgia.

M'ho vaig voler endur tot, quan vaig marxar del poble.
En una capsa de sabates hi he trobat caragolines del mur
de Son Asgard, conquilles i còdols rodats de la platja,
en una ampolleta sorra blanca.
I la turquesa!

-----

Al vespre quan ha arribat Belette
Tedi l'ha rebut amb el puny tancat.
Ah que no saps què he trobat?

Ja t'ho deia jo, que la tenies tu, diu Belette abaixant la persiana.
No me'n recordava gens, fa Tedi. No n'hi cap com aquesta,
la que em vas portar l'altre dia no m'agrada.
No té tants contrastos, cert, però l'estàs mitificant, diu Belette
observant la turquesa al palmell de la mà. És preciosa.

Sí, recordes el dia que la vas trobar?
Jugàvem a les relacions, diu Tedi.
I a partir d'aquell dia ja no hi vam jugar més.
Vam canviar de joc.

Ostres sí, el joc de les relacions, fa Belette, com era? Traçàvem una figura
geomètrica i a partir del dibuix buscàvem els punts d'intersecció
de l'espai on érem. I allí... era així?
Sí, diu Tedi, i a cada intersecció hi havíem de trobar alguna cosa
especial: una marca a la paret, un tovalló damunt la taula,
un paquet de cigarros a un calaix de papers, una turquesa a dins la peixera,
i amb tot això muntar una història.
És ben bé, fa Belette, a tu t'agradava el dibuix lineal i a mi explicar contes,
ja ens ho teníem ben arreglat, ja.
És curiós, diu Tedi.
Saps que he trobat la turquesa buscant el tiralínies?
Belette s'asseu al sofa, Potser és hora de canviar de joc, diu.





dissabte, de gener 28, 2006

Diari d'una convalescència

Per exemple
per internet he sabut que els 25 micrograms
de cada un dels 23 serotips de polisacàrids capsulars
purificats de l'Streptococcus pneumoniae de prevenció
no hi tenen res a fer.

També he sabut que en una grip
Els antibiòtics no hi tenen cap mena d'eficàcia,
i poden provocar efectes tòxics.
Però aquesta info l'he trobat de casualitat, perquè de fet
ja m'ho havia dit el metge de capçalera
després de la gran bronca de 5 minuts de visita:
Savi, et penses que et pots curar una grip solet?
Vet aquí, ja tens la pneumònia.
Tanca't a casa i no vegis ningú: s'encomana.

I me n'he adonat de la bellesa que pot arribar
a acumular una infecció vírica:

pneumònia rococó
pneumònia impressionista
pneumònia surrealista
pneumònia de la nova objectivitat
pneumònia fotorealista
pneomònia pop
pneumònia zen

-----

Saps que les grips són més freqüents a les zones urbanes?
No, no ho sabia, diu Belette.
És lògic, no?, aquí a ciutat tothom es protegeix
amb calefaccions desmesurades. Fa riure veure
mames prudents arrossegant paquets de robes
de 100% cotó i embolcalls impermeables,
surten a passejar perquè els toqui l'aire i s'aturen
a comentar coses de mames entre mames
i se suposa que dins d'aquells farciments de draps
hi dorm una criatura.
Belette es posa a riure, i des de quan t'hi fixes, tu, en les mames?
Des que vaig perdre la meva. Envejo aquestes criatures.
D'aquí et ve la pneumònia, riu Belette.
Des que vas deixar el poble t'has tornat un nyicris.
Mira qui parla, s'enfada Tedi. Tu vigila que s'encomana.

A través de la finestra miren com plou.
La tele està apagada.

divendres, de gener 27, 2006

Diari d'una convalescència

Internet té tot el que puc desitjar.

A las ocho y cuarto de la noche las dos hermanas salieron del polideportivo de s'Arenal y se dirigieron a su casa, caminando. Enfilaron la calle Dragonera, como habían hecho tantas veces, y de repente un varón con coleta se cruzó en su camino. Sin darles tiempo a reaccionar agredió a la menor, que cayó al suelo, y rápidamente se lanzó sobre la mayor. La arrojó con furia al suelo, se colocó sobre ella y le bajó los pantalones. La hermana pequeña comenzó a gritar y se echó sobre el violador, para que dejara a la víctima.

el cinema, la literatura
fets i sensacions i imatges de realitats i còpies d'imitacions i intents de crear que són creacions
pures i dures: l'insòlit no és el color sinó el contrast.
Avui m'he trobat un escorpí a la pica del lavabo. Era negre i petit.
No m'imagino la feina que haurà tingut per arribar on ha arribat
a través d'un conducte irreconciliable.
Evidentment ja era mort quan l'he trobat,
no hagués pogut escapar mai d'aquella pica.
l'extraordinari no és sortir de l'ordinari sinó la seva excitació

internet m'excita

-----

Tu creus que pica?, pregunta Belette agafant l'escorpí d'un platet de cafè.
No ho sé.
Recordo un dia,
recordes Charles? de Son Asgard?
No, diu Tedi.
Sí, Charles Vieux, el pintor amb qui vaig estar a Nova York...
Charles Vieux de Nova York és el Charles de Son Asgard?,
Tedi estupefacte, sí que és petit el món!,
Un dia que érem amb Charles a les roques de Son Asgard
en vam trobar un. Charles el va matar d'un cop d'espardenya.
Em penso que madò Bet ens va dir que no,
que aquests negres i petits no piquen, però no sé, fa molt temps d'això.
I madò ja no hi és per preguntar-li, diu Tedi agafant l'escorpí per la cua.
Més val que el llencis, no em fa gens de gràcia pensar que n'hi poden haver més.

dijous, de gener 26, 2006

Diari d'una convalescència

És veritat.
Les dues veïnes noves han deixat el pati ple de caixes. El senyor Mustatxo no deu estar gaire content. El seu sentit de l'ordre i la pulcritud ens manté impecable aquest espai comunitari. Abans que els veïns ens poséssim d'acord per contractar un servei d'ordre el pati estava fet una merda. Avui no fa gaire sol. I la febre es manté baixa.

He vist La soga de Hitchcok.
un exemple bestial de tècnica.
He apuntat aquesta frase que diu Brandon:
La pasión de matar puede satisfacerte tanto como la pasión de crear... Estamos vivos, real y maravillosamente vivos.

Dono voltes a l'habitació, crec que és la febre que puja.
Tinc necessitat de tancar la persiana. Sí?
Avui no fa gaire sol.
La persiana de les veïnes també és tancada.

-----

Dargelos com un perill?
Jo no l'hi veig pas, ostres no, al contrari
El cop de Dargelos és un desencadenant
només ens desencadenen les passions
no sabem reaccionar davant de res que no ens importi.

Tedi i Belette seuen davant el televisor apagat.
Silenci. Belette pensa en el que acaba de dir.
Tedi reprèn la lectura en veu alta:
"Una bola le golpea en mitad del pecho. Un golpe oscuro. Un puñetazo marmóreo. Un puñetazo de estátua. Su cabeza se vacía. Adivina a Dargelos en una especie de estrado, con su brazo que ha vuelto a bajar, estúpido, en una il.luminación sobrenatural".

dimecres, de gener 25, 2006

Diari d'una convalescència

No puc escriure.
El tall al dit se m'obre a cada gest,
em fa mal si agafo el llapis
si faig anar el ratolí.

la pel.lícula que estic muntant s'haurà d'esperar.

-----

Tedi i Belette seuen davant la tele apagada.
Bé digues, sospira Tedi, com va anar el viatge?
Nova York és esplèndida, fa Belette. M'he quedat enlluernada.
Doncs tens sort, aquí només hi ha foscor.

Belette s'aixeca del sofà, se'n va a la finestra i alça la persiana amb tres estrebades. De què et queixes? Com t'agrada enfonsar-te,
Tedi, et conec el joc i no te l'accepto.
Ja no ets una criatura.

Estic malalt. Et necessito, ho saps.
Estar aquí és un martiri.

Belette mira per la finestra.
Has vist?, s'estan mudant en aquell pis de davant. Una dona i una nena. Tenen moltes capses, què hi deu haver en aquelles capses?
Tedi, què creus que hi ha?

No ho sé ni m'interessa. M'has portat la turquesa?
Belette se li acosta i li allarga la pedra.

És el nostre mar, recordes? La platja de quan vivíem al poble.
Em vénen molts records, darrerament, d'aquella època, sospira.
Recordes Madò Bet?,
la menestrala?
per què em ve al cap?
digues?
ho saps?

Ostres Tedi deixa la nostàlgia sisplau!
no m'estranya que tinguis pneumònia!

Té, i ara me n'he d'anar. Llegeix Cocteau
i no facis servir el dit com a excusa.
Pots escriure perfectament a l'ordinador,
on l'has deixat la teva dèria d'escriure?
Tedi, fa temps que no et reconec.
Et queixes, et lamentes, t'arrossegues en penombres
que no tenen ni títol ni crèdits ni tan sols són ombres
i només ets capaç de parlar de records?
au vinga, ja tornaré demà.

pensa en Monange, si no tens amb què inspirar-te!





dimarts, de gener 24, 2006

Diari d'una convalescència

M'he tallat lligant les escombraries.
Un tall profund la sang a dojo en l'índex.
el dit sota l'aixeta amb aigua freda.
el dit a la boca, la sang amb gust de sang
gola avall coll endins.
sang a les dents
sang als llavis
sang al dit
sang a la pica de la cuina,
una gota grossa a terra
sang a la pica del labavo
sang al calaixet blanc de les tirites
una tirita ridícula.

em llepo el dit.

la meva sang em fa fàstic.

le sang du poète.
la voix humaine.

l'hematites
la turquesa

----

Sona el telèfon.
És Belette.
Bé, a vegades em costa respirar, per ser que no faig res i que m'he de limitar a respirar, fa gràcia que fins i tot això se'm faci difícil, no creus?
Aquesta pneumònia em farà tornar boig.
Sí, avui sí, quatre línies, res d'important, aquí no passa mai res d'important.
Potser tens raó.
Quan vindràs?
Bé, d'acord, em portaràs Les enfants terribles?, tinc ganes de tornar-lo a llegir, i ara que tinc tot el temps del món... És curiós, em puc sentir afortunat, no?, tinc tot el temps del món.
Doncs no, no m'hi sento...
Bé, en parlem demà, d'acord,
adéu.






diumenge, de gener 22, 2006

Diari d'una convalescència

M'he passat tot el dia llegint
El Pes de la Palla.

Les paraules m'emboteixen el cervell
amb tota la seva càrrega.
no puc articular cap so de pensament
ni un.

Me'n vaig a dormir.

-----

Sona el telèfon.
Tedi interromp la lectura.
Sí? Bé, avui amb poca febre.
No, encara no he escrit res.
A què ve tanta impaciència?
Bé, d'acord, ja ho faré!
Tedi penja el telèfon.

dissabte, de gener 21, 2006

Diari d'una convalescència

Madò Bet em ve a la memòria.
Sí, estrany. Aquella donassa de Son Asgard
que sempre ens reunia, a tot el veïnal
el dia que mataven el porc.

Era un dia molt feliç, per ella.

Jo no ho podia suportar. Els crits esgarrifosos
de la gent reunida al voltant de la bèstia per retenir-la, fixar-la,
el crit imposant del matador
els crits sufocants de l'animal. Soroll soroll
La fortor de la sang, el color arreu
la mort xisclaire imposava el seu to.
I jo, amagat rere la porta del paller,
observant el goig d'aquella donassa
a qui li agradava somriure a la gent.

Era una dona molt tradicional.
Quan va arribar la primera rentadora
(Son Asgard era el mirall on tothom volia arribar, alt, molt alt)
ella encara anava al safareig. Eren famoses les seves proeses,
perquè al final, era l'única, sola, que tenia penellons a les mans.
Feia a peu els quilòmetres entre Son Asgard i el mercat de verdures
(me la trobava molt sovint quan anava a buscar les cols per la mare)
i sempre deia: la modernitat ens farà a tots flacs i malaltissos

flacs i malaltissos!, cridava alegre quan ja es trobava lluny,
avançada al meu romancejar juganer de nen de sis anys.

Amb sis anys anava a comprar, tot sol, les cols de la mare?
era un bon tram de camí ral.
Pot ser cert, això que dic?
Ara en tinc trenta-un,
tinc màquina de rentar, les cols congelades, una tele, internet,
vídeojocs, i botifarres envasades, blanques, insulses.

Fa un parell d'anys em van trucar des del poble.
Madò Bet ha mort
em van dir.

---

Sona el telèfon.
És Belette, que acaba de tornar de viatge.
Com estàs?, pregunta.
En tinc per un quant temps.
M'avorreixo, Belette, moltíssim.
Només faig que mirar per la finestra
i pensar i recordar. És mortal, tu.

Escriu tot el que pensis. Tot.
m'urgeix.
D'acord, ho intentaré.






divendres, de gener 20, 2006

aproximacions


Powered by Castpost

dijous, de gener 19, 2006

aproximacions


Powered by Castpost

dimecres, de gener 18, 2006

aproximacions


Powered by Castpost

dimarts, de gener 17, 2006

Tedi i Belette fa hores que caminen.
Tedi duu un cromo de picar a la mà.
Està trist.

He vist Monange, t'asseguro que l'he vist,
repeteix com si intentés convèncer Belette.
I ella m'ha mirat, t'ho asseguro.
Però després, quan m'hi he acostat,
només hi havia aquest cromo,
rebregat a terra.

Hauries d'estar content, diu Belette,
normalment la coherència no deixa mai proves.

Quan han passat el bosc veuen la ciutat.
Els primers carrers.

Què faràs?, diu Tedi.
De què?
Quan et truqui Ella, i et demani per Aràlia.
Li diré que l'he vista.
I Ella, com s'ho creurà?, tu no tens cap prova.

Belette no respon.
Li donaré la meva paraula.


dilluns, de gener 16, 2006

Fa fred, a Nova York.
T'has quedat endormiscat, Diu Daphne,
i he vingut a resguardar-me aquí, Quan Patrice s'acosta
al mirador on ella fulleja un volum de la Pearl S. Buck.

Les albes des del Belvedere Castel són esplèndides.
Avui, però, no n'han gaudit. La boira ha estat intensa
i Patrice, arremolinat amb la manta al costat de Daphne,
com ja sabem, s'ha adormit.

El que no sabem és què ha fet Daphne mentre ell dormia.
Tu creus que he dormit?, pregunta Patrice,
he reviscut uns records violents,
d'aquells tan sincers que només penses a treure-te'ls de sobre.
Encara suo.
Daphne l'acaricia per calmar-lo.
La felicitat que traspua el rostre de la dona l'agombola.

Però a Daphne, Patrice no li importa un rave.
Sap que aquest home vestit sempre amb un trajo negre avorridíssim
té una firma importantíssima, i, per sobre de tot, sap que aquest home
és amic de Charles. I sap que Charles, és amic (molt amic!) d'Aràlia.
I sap que Aràlia, no té preu.

diumenge, de gener 15, 2006

Quan Patrice desperta
se li lleva el dolor del cos i se li'n puja al cap
en imatges d'un record monstruós.

El sol que despunta ja pica, i ha de tancar els ulls per veure-hi clar.
Fent palmera amb els dits enfoca
la figura d'esquena d'una dona que mira a llevant.
El vestit de seda, pulcre, i la jaqueta negra amb brocat d'argent, i el capell,
semblen no fer-li nosa en les altes temperatures matinals, al contrari,
formen en l'esquena lírica de la dona, un paisatge adaptat i conforme.
La dona gira el rostre i somriu.
Patrice, glaçat, murmura un dubte: Daphne?

Tedi i Belette són al canó de llum.
Els encega i avancen a les palpentes
fins notar el contacte càlid del dia a la pell.

Tedi i Belette alcen un poc les parpelles i lluquen entre les pestanyes
un paisatge àrid, d'aquells que socarrimen,
els entra a les ninetes a cremadent.
Els colors oxidats taquen la imatge d'una figura de dona que mira a llevant.
Belette es fica la mà a la butxaca i en treu l'hematites.
Fent-se ombra tota ella, amb la pedra a la mà s'hi emmiralla
fins que els ulls s'acostumen a la seva llum.
Belette no veu com la dona gira el rostre i somriu.
Tedi crida, amb ardor, una alegria: Monange!








dissabte, de gener 14, 2006

Belette ho torna a intentar: Aràlia és com...
una estalactita enorme els barra el pas.
La punta arriba gairebé a la paret superior de la gruta
i els passos laterals que hi ha són massa estrets.
Com que és una estalactita falsa, que no s'ha format
per acumulació de paciència, sinó per vés a saber què,
i a més, és roca volcànica i porosa,
Tedi i Belette es posen a escapçar trossos amb els dits
per fer un pas més ample.
...és com aquesta pedra, sòlida i sense pes, diu finalment.
Però, pregunta Tedi, aquesta pedra està quieta,
i quan la toques no s'escapa.
Cert, però si Aràlia és tota aquesta roca...
agafa un cairell que se li esbocina a la mà
...no s'escapa però es fragmenta i no podem tenir-la tota.
Tedi fa una ganyota.
Sap que Belette et faria passar llebre per mico
i te l'arribaries a creure.
Amb els dits vermells retiren les últimes parts i descobreixen
en escorç a la banda esquerra
la boca il.luminada d'un passadís no gaire estret.
La llum del dia!, salta Tedi amb tot el seu pes,
alleugerit i cansat de la gruta.


Mlle Vieux ja passa pel cinquè orgasme.
L'home de l'esmòquing no sap pas on para la seva verga,
sota el cony encara humit de la vella que li busca insaciable l'os púbic.
Un dolor que l'envaeix tot li fa perdre els sentits.




divendres, de gener 13, 2006

Mlle Vieux, com una obsessa remena amb una mà
tota la pila de cromos escampats. Els rebrega sens cura
per trobar-ne un de concret.
Engrapa de cop La sargantain de Casas i l'engalta als ulls de Patrice.
No, sisplau, cantussola encorbit l'home.
Però la vella, dreta, li endolla la pistola al maxilar,
i li agraeix que miri el cromo.

Mlle Vieux sap quin efecte li produeix la sargantana. El xucla. Se l'empassa.
Li provoca una erecció descomunal sigui quin sigui
el trànsit en què es trobi Patrice.
La vella l'obliga a descordar-se. Amb el cromo en una mà i la pistola en l'altra, l'obliga a replegar-li les faldilles i els enagos amunt, i les bragues avall. L'erecció de Patrice minva en veure tantes arrugues arregussades.

Mlle Vieux, amb el vestit arromangat sota les aixelles li diu que s'estiri.
I cama ací cama allà, s'enfila damunt d'ell, busca la verga amb el cony xop
i quan s'injecta deixa anar els faldons i escampa un ahh que fa estremir Patrice, sota seu.

Quan Patrice tanca els ulls
sent la pressió del canó
de l'arma al ventre.
La pistola
se li enfonsa
a la panxa,
al ritme
del galop.
A cada salt una glopada li'n puja al coll. Patrice
ha de tancar
els ulls,
perquè la vella,
en el seu
èxtasi
ha deixat
el cromo
a terra,
i a ell, el color groc, groc de pus concentrat, se l'endú
tan sols
si clou
els
ulls.


A Tedi se li fa difícil,
molt difícil,
entendre
Belette.

dijous, de gener 12, 2006

Belette ho intenta: Aràlia és com...
la coherència inalàmbrica.
No ho entenc, diu Tedi.
el fil invisible que uneix A i B d'una forma coherent.
O sigui, diu Tedi, entre tu i jo?
No, entre tu i jo no hi ha amor.
Però hi ha coherència, diu Tedi.
D'acord,
el fil invisible que uneix A i B d'una forma coherent i atractiva.
O sigui, entre tu i aquell exnòvio teu?, diu Tedi.
No, entre ell i jo no hi havia ardor.
Però hi havia coherència i atracció, diu Tedi.
D'acord,
el fil invisible que uneix A i B d'una forma coherent, atractiva i ardent.
O sigui, diu Tedi, entre tu i aquell amic de qui et vas enfollir?
No, entre ell i jo no hi havia reciprocitat.
Però hi havia coherència, atracció i ardor, diu Tedi.
D'acord,
el fil invisible que uneix A i B d'una forma coherent, atractiva, ardent i recíproca.

O sigui, el que hi ha entre els nostres pares?, diu Tedi.
No!, salta Belette, entre ells només hi ha avorriment i rutina!
I prou!

L'home de l'esmòquing plora i suplica:
prou, sisplau, a tu
no t'he estimat mai!

dimecres, de gener 11, 2006

Tedi i Belette no es posen d'acord.
Tedi diu que no, i que no hi tornarà mai més, allà d'on han vingut.
Era el pur infern: confús i enredat, sufocant, dens, intoxicant.
Sense sentit, va acabar dient amb una impaciència insòlita en ell.

Belette estava descargolada de satisfacció.
És clar, que ha vist Aràlia!, però quan intenta
objectivar a Tedi què és ben bé el que ha vist, no pot.
Hi ha una mena d'indefinició en l'Aràlia que ha vist,
però era Aràlia, oi tant que sí!
Però com ho pots saber, doncs?, pregunta en Tedi irritat.
Belette no contesta.

Ho sap perquè s'han reconegut mútuament.



Mlle Vieux pren la pistola que seu a terra al costat de Patrice.
L'apunta directament al sexe i El relat no em satisfà, li diu i esclata
en una rialla esplèndida, que ensenya les dents blanques,
els ulls també li ploren de riure.
No deixa d'apuntar-lo.




dimarts, de gener 10, 2006

Tedi s'aixeca sense ganes d'aixecar-se.
Es deixa anar de nou de cul a terra.
Veu tèrbola, Belette... murmura,
la cova roja on es troben.
No és el lloc d'on van partir, no.
Aquí no hi ha Vulcà i la llum no és de foc sinó de sang.
Sembla treta d'un cromo de John Martin.

Tedi no sap qui és John Martin, però si veiés
Satan arousing the fallen angels o Dies Irae
la imatge no seria tèrbola
ans infinitament comprensible.

Belette també obre els ulls i un delectable somriure
li escau als llavis entreoberts.
Tedi!, esclata, l'has vist? has vist Aràlia?

Tedi li diu que no.
Té els ulls vermells.

L'home de l'esmòquing diu a Mlle Vieux
que entre ell i Patrice hi ha una centúria.
I ho fa d'aquella manera tan pròpia dels escriptors pagats de si mateixos,
apropiant-se del temps com si en fossin els amos:
ho repeteix dues vegades mentre
entre l'índex i el polze hi allarga uns quinze centímetres.

dilluns, de gener 09, 2006

La Torre verda es va mantenir inalterable
tots els decennis abans de la violació de Patrice.
Allà, a la Torre de Son Asgard, Aràlia hi tenia l'habitació,
i era on més temps passaven jugant a cromos de picar.
Únicament la torre va viure sense trasbals
el pas que Aràlia va fer, de nena a dona.

Uns van embogir d'èxtasi, altres de gelosia.
Charles, per exemple, l'èxtasi el va sollevar
i començà a esquitxar de pintura teles i parets
fins que va rebre contractes de galeristes de Nova York.
Mlle Vieux desitjava viure a través dels ulls d'Aràlia.
Li volia capturar la mirada, i amb la mirada, tota la resta.
Patrice. Patrice va entrar a la Torre verda,
amb l'excusa d'una partida de cromos,
tot i saber que a aquella hora, Aràlia sempre dormia.

Mlle Vieux seguia Patrice cap a la torre.
Enfilà les escales: volia entrapar-los en plena malifeta,
i fer caure de vergonya Aràlia,
qui li deia i repetia que entre ella i ell, res.

Intuïa molta brusquedat a través d'un pany sense clau.
De sobte es va trobar amb la porta oberta,
Aràlia, estupefacta de veure-la, l'empenyia per passar
escales avall, embolicada nua amb un llençol blanc.

Aquell vespre Aràlia va fer la maleta.
Madò Bet se n'estranyà moltíssim.
Ningú no va entendre res.


010111001010
010101010101
010101010

diumenge, de gener 08, 2006

span style="font-size:85%;"span style="font-size:85%;" strong Mlle diu que ja n'hi ha prou de jugar/strong./span span style="font-size:85%;" strong Que no el suporta, que no l'ha suportat mai/strong,/spanspan style="font-size:85%;" strong que no aguanta el seu cinisme, que ell ha estat/strong/span span style="font-size:85%;" strong el seu etern garrot vil, i diu "garrot vil" amb un ronc/strong/span span style="font-size:85%;" strong espès/strong./span /span


0101101101001010
01001001010100
01010110110001010
1111001001010010
10100101010101010101010100,
10101

dissabte, de gener 07, 2006

A Mlle Vieux li costa esforços sortir del tòpic.

(I l'home de l'esmòquing és implacable, sempre.)

Potser és que la seva vida és plena de tòpics,
des del dia que va descobrir Patrice amorrat al genoll d'Aràlia
des del moment que va confessar a la seva inefable,
la rancúnia que li despertava.
Potser la seva vida ha estat sempre plena de mentides.

L'home de l'esmòquing juga.
El cromo destapat és la imatge
d'una peça de D. Hanson.

Tedi i Belette s'electrifiquen.

divendres, de gener 06, 2006

Mlle Vieux veu, amb desgràcia, l'únic cromo girat.
També és d'Edward Hopper. Maleïda realitat.

Una dona en l'habitació sòbria d'un lloc que no és casa seva,
s'acaba de llevar.
Però fa hores que no dorm, no,
s'ha passat la nit donant voltes a l'assumpte.
Quan la claror despunta pren la decisió. No té res
a perdre.
S'aixeca i encén un cigar.
Tinc la força suficient, es diu en veu alta,
per afrontar aquest contratemps.
Dreta, es troba en el moment definitiu: Sap que aquest pas
li determinarà la vida, i
tot i no estar-ne convençuda, se sent resoluda a fer-ho.
Deixa les sabates negres de banda i, descalça,
se'n va a trobar Aràlia.


Tedi i Belette contemplen
amb ulls nous
totes les imatges escrites.

dijous, de gener 05, 2006

Ja n'hi ha prou, Patrice. Diu Mlle Vieux amb poca rotunditat.
L'home de l'esmòquing diu que no.

Tedi parla sense ganes de parlar.
Amb gest cansat diu a Belette
de tornar a casa.
Belette somriu. Els seus ulls responen:
ni parlar-ne.

dimecres, de gener 04, 2006

Mlle Vieux recorda com si fos ara
l'endemà del dia de la platja.
L'endemà del dia que, ajaguts l'un al costat de l'altre,
Patrice li va tocar el genoll. Les pessigolles d'aquell dia
s'allargaren per les seves cames joves fins que fou de nit.
La nit (abans de l'endemà) Mlle Vieux i Patrice van dormir junts.
Mlle Vieux no va voler treure's la camisa. Tant sols es resseguiren
tots dos, amb rialletes nervioses i fogots clandestins.
Abans que sortís el sol Patrice va córrer a la seva habitació.

L'endemà va arribar Aràlia,
(petons de Charles, petons de Patrice, petons de Mlle Vieux, petons de madò Bet, petons del menestral de la casa veïna)
i els petons es confongueren.


Tedi i Belette comencen a desxifrar
històries no tan velles.

dimarts, de gener 03, 2006

Tedi i Belette floten en una llum
de partícules incisives i desconegudes.
Més enllà de la seva pell no hi ha horitzó,
tal és la infinitud que els sosté.
D'enllà, doncs, els arriben sons guturals
de primera espècie, d'aquells insignificants
clapoteigs, clapits, cloqueigs de mots
que ningú no és capaç d'entendre.

En dansa fantasmagòrica els mots prenen cos de cançó estranya.
Tedi i Belette comencen a capir alguna cosa.

Entre Mlle Vieux i l'home de l'esmòquing
es crea una tensió sorollosa gairebé insuportable.
Tots dos s'han quedat sense paraules.

dilluns, de gener 02, 2006

Tedi i Belette no poden riure.
L'èxtasi els paralitza els membres
i sols senten els batecs d'uns polsos
acompassats.
El foc els xucla en un magma d'iris densos
on poden destriar amb les puntes
d'uns dits que no existeixen
els diversos colors, substancials
de gelatina mocosa, elèctrica.

Tedi creu que s'ofega.
Belette pentina els arcs que solen voltar el cel.
Respiren en la llum refractària del sol
que batega l'amni en la terra.

Mlle Vieux no vol respondre la pregunta.
No vol recordar.
No pot oblidar.


diumenge, de gener 01, 2006

Tan sols un cromo de cara: el de la noia de la umbrel.la.

Mlle Vieux explica a l'home de l'esmòquing una història que ell coneix.
El remet a Son Asgard.
Als encontres pretesament fortuïts en les interseccions dels passadissos.
A l'encreuament de ninetes quan coincidien a girar pàgina, asseguts cara a cara prop de la làmpada de La Roqueta, al racó més fosc de la biblioteca.
Al tacte elèctric de dos dits, just quan es passaven els cromos.
Va ser un daltabaix el dia que Charles va dur Patrice a Son Asgard:
els contes del joc de picar es van magnetitzar,
van ser inspirats d'aquell plaer que precedeix l'orgasme.

No hauries d'haver entrat mai a la torre verda, diu Mlle.
La història de sempre.
I l'home de l'esmòquing no li pot sostenir la mirada.

Tedi i Belette s'enfumen de l'espessor botornosa
que encadena els mots als canals dels narius,
a la gola se'ls concentren els pensaments més sublims.