dolines digitals

episodis de trinxera

a la casa gran feia fred. La mare encenia la llar
i a l'habitació una estufa elèctrica abans d'anar a dormir,
dúiem jerseis de llana i una manta en el sofà,
com ara, embolicat de fred.
Em creia que aquests records formaven part del passat
però veig que tots els fets poden repetir-se, i el passat construir-se
en present d'una manera molt més radical
que l'episodi de Proust.
La mare patia que no patíssim. Era atenta i per fer-nos
prendre calor ens banyava amb aigua freda al dematí,
ens feia caminar els quilòmetres que separaven
el poble del mercat per anar a comprar cols, verdura o gra.
Mai no vaig estar malalt.

ara no hi ha res de tot això. Fa fred a casa i jo estic convalescent.
Quan em puja la febre penso en la mare, la seva mà càlida a la galta,
el seu brou de pernil, els seus cabells rinxolats fregant-me l'espatlla
quan em tallava les ungles. La mare és morta.
Les persones són irrepetibles.

dolines digitals

a la intempèrie

escric amb febre al llit
ben coberta i suada amb la flassada
entortolligada amb imatges d'insomni
que es redoblen a temperatura creixent

agafo el bloc en un plec de sang freda
si entra Patrice i em veu escrivint
voldrà llegir-me i fer-me alçar: estàs bona,
el problema és Charles. He vist els nus.

Charles em traça el cos amb suavitat d'orquídea
i els calfreds que em ressegueixen, vibràtil i sonora la pell,
s'escolten des del saló de Patrice que sent rere la porta
les insinuacions tàctils a l'àtic de Charles.

dolines digitals

eclàmpsies col.laterals

Mira, diu Tedi. He fet un muntatge.
Me n'he d'anar, diu Belette.
és un moment...

...a la pantalla de l'ordinador s'hi enquadra
una finestra. A la finestra hi ha una noia, una nena.
La nena balla. Quan desapareix per la dreta
apareix per l'esquerra una dona que escombra.
Les dues presències s'intercanvien dins el mateix espai
un lapse de curts segons. Sembla que comparteixin
el temps i l'espai... un futurible

és una escena previsible, sí, fa Belette mirant-se el rellotge,
me'n vaig que faig tard a l'entrevista

quan tanca la porta Belette es troba la veïna d'escala
Hola, noia, què tal?/bé, molt bé,
Ja es troba bé en Tedi? fa dies que no el veig/es troba bé, sí, recuperant-se
Ah, molt bé, i tu, és clar, oi, li fas companyia?/uns quants dies, sí
Uns quants dies?, ah, així no sou.../no, no som parella, som amics
Ah, amics, sort dels amics, oi, quan s'està malalt?, perquè és clar, si el noi tingués la mare a prop ja seria una altra cosa, oi, mira, el meu fill se'n va voler anar a la capital, però és clar, jo li vaig dir que allà tot era més car, i com que no hi ha manera que trobi feina, encara el tinc aquí, i és que costa, avui en dia, eh...
sí, precisament me n'he d'anar
ai perdona, que no et deixo marxar, que vas a treballar?/a buscar feina
ai, tu també estàs a l'atur... clar, i el pis i tot plegat

Belette baixa tres graons
ai vés vés, nena, que encara faràs tard

i Belette, previsiblement, fa tard a l'entrevista

dolines digitals

episodis de trinxera

a vegades confonc
contrast amb contradicció

si busco el contrast de les opinions pròpies
i m'argumento del contrari del que penso
potser és perquè intento enriquir-me
i trobar la crossa que les determinacions necessiten
i no pas, com he cregut sempre,
perquè sigui un paio contradictori...

les determinacions necessiten una crossa?

si decideixo fer un vídeo que entoni tristesa
hi insertaré escenes alegres

el que em passa sovint és que potser dono tanta
importància a la crossa com a la determinació
i aquesta contradicció m'empobreix i em desestabilitza

no faig ni carn ni peix

dolines digitals

a la intempèrie

Nova York em fa sentir idiota

la seguretat dels gratacels
la força amb què repiquen les robes
al vent de les banderes com flaixos sonors
dels edificis oficials
la limusina que roda i enlluerna els vianants
amb intermitències d'esaoesa
els passos ferms dels homes de negre
que t'encalcen i penso:
sort que parlen per mòbil
em trepitgen els talons fins que no em passen
de llarg.

aquest matí Mlle Vieux m'ha vingut a despertar
tan aviat com sempre, t'hauries de posar això
i em deixa damunt del llit un vestit jaqueta de Daphne.
Això?, ni pensar-ho.
Això. Hem d'anar a veure Régine de la Tour.
I ha sortit de l'habitació.

Quan he entrat al saló Patrice ja hi era.
On vas amb texans?, ha dit Mlle Vieux, Régine ens ha
convidat a esmorzar, i segurament anirem a un lloc on
no s'hi pot entrar amb vambes, faràs el ridícul.

Primer havíem de passar pel xalet de Régine.
Al saló de la llar de foc hi havia Lucie Dogson
amb Régine plorant desconsolada damunt la seva espatlla.
S'ha eixugat les llàgrimes, i ha demanat cinc suïssos a la serventa.
És un desgraciat, ha somicat agafant la mà de Mlle, sap de sobres
que no tolero el tabac, i aquest matí, eh, aquest matí ha encès
un cigarro al llit, abans de dir bon dia, i se l'ha fumat tot sencer
i ha escampat cendra per tota l'habitació i jo m'ofegava del fum!,
com si no sabés que pateixo d'asma, i quin poc respecte que em té
aquest home i jo ja no sé què fer, i quan li he demanat per què
encenia i es fumava el cigarro, per què després de tant de temps
tornava a agafar-se a aquell vici, només m'ha sabut respondre:
"quan estic nerviós fumo". I es veu que aquesta nit no ha dormit
perquè han descobert un desfalc a l'empresa i diu que està massa nerviós!

jo ja m'havia acabat el suís i m'eixugava d'amagat
el dit llepat amb els texans

dolines digitals

eclàmpsies col.laterals

Belette penja el telèfon, era Charles, diu.

Tedi observa els cinc segons a la pantalla de l'ordinador:
el fragment escàs d'un pit borrós, cut, i directe a la línia de temps
Pots mirar això?, diu a Belette. Es posa al primer fotograma.

Belette observa la pantalla, Charles està eufòric, diu.
M'ha explicat que Venetia ha anat a la casa
de la cala dels Lliris, a passar-hi uns dies.
A la pantalla s'enquadra una finestra,
a la finestra s'alça la persiana.
Que amb els esbossos fets de Venetia
es veu capaç de perfilar la poètica de la desesperació

Què et sembla aquest pla?, es veu què és? o queda massa borrós?
pregunta Tedi.
És molt curt, diu Belette, és un pit?
Sí, cinc segons, perfecte, somriu Tedi, amb sols un instant
n'hi ha prou per obrir un ventall de suggestions,
si et dono la imatge i te la trec, l'absència t'estimula
perquè malgrat que la imatge es talli
el pensament continua impertorbable
cercant la significança originària

Charles diu que en els esbossos que té de Venetia
explica Belette, s'hi perfila tristesa,
diu que està entusiasmat
pel fet de poder moldejar, en traces de carbonet,
aquarel.les i aiguades, un sentiment tan impalpable
i difícil de trobar quan Venetia parla.

Potser en aquesta tristesa recòndita
rau la significança originària de la seva mirada.

dolines digitals

episodis de trinxera

Belette m'ha parlat de les passions
que ens desencadenen

per mi les passions més aviat encadenen,
fan desitjar obcecadament la continuació
d'un mateix estat, que la punta de l'iceberg
que ens sosté en l'exaltació no disminueixi,
que no se'ns empassi la fredor de la indiferència...
però aquests ardors desgelen i ens fan sucumbir

quan em vaig enamorar de Belette
fa molts anys, intentava mantenir-me
en l'efusió amb masturbacions continuades
esclau de la seva fotografia,
una polaroid feta davant el mur de Son Asgard

ella anava i venia amb Charles arreu
i jo vaig acabar fent aigües:
em feia mal el penis i Belette seguia lluny
cega i muda als meus esclats

potser sí que entenc Belette
però és massa idealista

em canso
vaig a llegir Cocteau

dolines digitals

a la intempèrie

crec que la manera com he conegut Venetia
tampoc no és cap casualitat.

fa un parell de dies,
jo esperava Patrice a la cafeteria de la planta baixa de l'edifici
a l'àtic del qual Charles hi té l'estudi;
feia catorze anys que no el veia, en Charles,
i encara me l'imaginava amb acné i el serrell recte:
la imatge fixa dels records

esperava i vaig preguntar a aquella cambrera
dels ulls curiosos:
creus en les casualitats?
creus en les casualitats?
em va preguntar ella sorpresa
i va seure al meu costat.
No ho sé, vaig respondre.
Res no passa aïllat de res, va dirigir fluixet i es va alçar
perquè passava l'amo: les lògiques invisibles... i es va fondre
entre el grup de turistes russos que entrava al local
i en un no res va baixar Patrice remugant: si almenys pintés!

aquella mateixa tarda vam anar amb Lucie Dogson al Met.
en una sala de la col.lecció permanent vaig veure la cambrera
observant immòbil un quadre: Vanitas Still Life
em vaig plantar al seu costat immòbil observant el quadre
creus en les casualitats?


aquest matí, quan em dirigia cap al pont de Manhattan
he topat amb Charles que sortia d'un banc.
una casualitat immensa?
és clar que no.

m'ha dit d'acompanyar-lo al seu estudi
i hi he anat.
Allà, estirada al divan mig adormida, hi havia Venetia.
el sol del migdia requeia damunt la seva nuesa
bella, esvelta i delicada

encara ara tremolo

dolines digitals

eclàmpsies col.laterals

Tedi ha tancat la porta fort
Belette s'encara a l'ordinador

la discussió ha començat pels plats bruts
ha girat per l'ordre i el desordre que impera a la casa
des que Belette s'ha instal.lat, ha fet marrada pels cabells llargs
de la banyera i els pèls rasurats de barba a la pica del lavabo
des que Tedi s'empolaina maniàticament, s'ha aturat un moment
a passar llista de les bugades fetes, ha engegat amb violència
sobre els llibres de Belette tirats arreu, s'ha entrebancat
amb el trípode arran de la finestra i ha escombrat per damunt
el marbre ple d'espècies, paquet d'arròs obert, culs d'ampolles
destapades, espaguetis sec i enganxat, crostes de pa torrat,
ganivet untat de mantega, pot obert de Nocilla i un dit de pols

s'han posat a riure

Belette ha dit que ho sent, que té poca energia, a partir d'ara m'hi esforçaré.
Tedi ha dit que ho sent, que té massa feina, a partir d'ara ho faré.

Tedi ha marxat a comprar un paquet de DVDs
Belette rellegeix els darrers mails rebuts de Venetia

dolines digitals

episodis de trinxera

Belette no m'ho diu tot de Nova York

me'n parla com si en el fons del seu pensament
les imatges gravades esperessin el moment de l'edició,
el muntatge d'una pel.lícula sense guió previ
racionalment incompresa i atzarosa

s'amaga d'aspectes importants i em mostra
la superfície ondulant d'un corrent de fets
que potser no pot pair: l'enlluernament de què parla
l'encercla en una foscor incomunicable,
canvia de tema i remarca el meu estat patètic
precisament per això: perquè es troba atrinxerada
en uns sentiments que no sap explicar

almenys és el que penso

no puc escriure.
el tall al dit se m'obre a cada gest