humus

Però què et penses,
que em van violar?

Belette mantén la calma
intentant respirar a poc a poc,
amb domini sobre l'aire contret
sulfurós i dens de la cuina.

Madò Constança, del color
del pebrot escalivat, remena l'olla,
i plora.

Jo no em penso res, fieta.

Ja t'he dit que no va passar res, al poal,
tot és literatura.

Idò, de von ho has tret això de s'orina de dragó?
Qui vos ho ha dit, sinó qualcú que en té memòri?
i se la mira amb les llàgrimes que rodolen.

Belette sent llàstima i odi replegats
en un escut de defensa. Com pot ser
que el passat prengui una dimensió
tan acusadorament real?
No va tenir, ella ja, la discussió pertinent
amb el seu pare? No ha saldat ja la pena i el càstig?
Per què es repeteix la mateixa història?

Belette respira profundament i treu l'aire
i domina la mirada i amb les mans agafa
el respatller de la cadira de la cuina.
Aquest cop no perdrà el control.

Mira, Constança, diu,
tot el que va passar, que sincerament,
no era res digne de tant moviment,
ja va ser prou greu aleshores.
De tot plegat ja ho veus, la mare morta
i el pare a França, així que no t'hi fiquis.

Ho va intentar dir suaument.
Però acabà que la veu se li escanyava
i madò Constança sentí l'ofec a dins
el cor eixut, les venes blanques.

humus

Madò Constança està estranya.
No gosa mirar-li els ulls. Com si
estigués avergonyida o penitent
d'alguna cosa que potser ha fet
o potser no ha fet
i hauria d'haver acomplert.

S'ha posat a fer punt de creu
(des que és a So na Freya, Belette
no l'ha vist mai dedicada al punt de creu)
i no alça la mirada de l'agulla que cus,
tensa el fil amb els llavis premuts
i pestanyeja més del compte.

Passa res?, li pregunta Belette
des del llindar de la porta del menjador.

Amb un gest de cap i arrufant les celles
madò Constança murmura: Res, res...

Belette entra a la sala, agafa una cadira
pel respatller i la desplaça al costat
de la finestra, a tocar d'on seu madò
amb la llum del sol que li cau damunt
les mans laborioses i tremolenques.

Què et preocupa?, insisteix Belette.
No has badat la boca en tot el dia.

En què treballes, ara?, madò Constança
li envia una mirada de súplica, poc acordada
amb la pregunta trivial que ha escollit
per desviar la conversa.

Ara?, doncs... estic escrivint... sobre la infantesa.
Quina infantesa?
La meva.

Les mans de madò agafen fort el tambor de costura,
els nusos dels dits es tornen blancs i la pell tesa.

Què passa Constança?, diu Belette.
Qui és el Recordador?, respon Constança.

Belette es queda estupefacta.
No sap per què li ho pregunta, ara això.
No entén d'on ho pot haver tret.

Ningú. És un personatge.
De debò? És un personatge de debò?
madò Constança s'inclina endavant
i observa atentament els ulls de Belette,
com si volgués comprovar que el reflex lluminós
que entreveu al fons negre no és un petit i escàpol
peix platejat, sinó una autèntica moneda d'argent.

Real? Belette no entén aquest reguitzell de preguntes
ni la incomoditat que traspua madò, ni l'origen.
Bé, una mica de debò, sí.
Ai fieta! Però me diràs què te va fer, aquest homo des dimoni?

i el tambor li salta de les mans i cau a terra.
Belette no gosa moure's.

humus

Belette és a la cuina espigolant
les flors més boniques del ram
que ha collit durant la seva passejada
cap al poal. Les posa totes a un pot
de vidre ple d'aigua, les disposa
amb les puntes dels dits en harmonia,
donant volum i composició.

Madò Constança recull la roba bruta
de l'habitació de Belette. Arreplega
els mitjons les calces de terra,
i una bola seca de kleenex que tira
a la paperera. Sota l'escriptori, el tros
rebregat d'un escrit llançat amb poca punteria.

L'agafa i el desplega.

una mostra escadussera d'afecte.
Alhora, Charles filtrava la seva passió
delicadament però intensa
amb una d'aquelles abraçades corporals
en què manteníem totes les pells en contacte,
i ens concentràvem en el batecs dels cors
fins que les palpitacions esdevenien
una música ancestral.
Així vam fer l'amor, aquell dia, tots tres junts.
Era una manera estranya, naturalment, al marge
dels cànons de la sexualitat pura i dura.
El Recordador em va deixar tastar orina de dragó
i els sentits van desplegar-se fins als confins del món.
De fet, jo era més aviat com una gota de sang
enduta pel corrent de les venes fins al cor mateix
de l'ésser. No sabria explicar-ho prou bé.
De cop em vaig sentir desaparèixer i tot l'entorn
es va convertir en un arc del color dels agapants.
La penetració va ser gradual i no vaig perdre
la consciència en cap moment. Al contrari,
del meu cap n'anaven sortint paraules inèdites,
versos, frases i pensaments purs.

Madò Constança rebrega el paper amb nervi al cor
i les galtes enceses i ells ulls fora d'òrbita.

Quan baixa a la cuina la pregunta:
Qui és el Recordador? li salta de la gola,
però les galtes retenen l'esbombada.
Li ploren els ulls i quan Belette li ensenya el ram
només pot dir: molt bonic.

humus

Al poal d'Estellencs Belette va descobrir-hi
sent just una nina de dotze anys
per primera vegada i amb ensurt,
un surt apegalós de sucre candi
amb deix refinat de sabors afrodisíacs
i un mossec de llima als llavis,
la voluptuositat generosa de l'amor obert.


Era la tercera vegada que entrava al poal
amb Charles. A la Sala dels Robins veié
amb ressons de cristalls d'aigua
les braçades brunes d'un senyor a qui coneixia.
Amic del seu pare.

Belette s'envermellí tota i s'amagà rere les cames
de Charles que ja es treia la camisa. Què hi fa aquest aquí?


Aquest aquí esclatà en rialles fortes per damunt
del xipolleig de l'aigua que queia del seu cos xop
mentre sortia pel graó de la deu, terriblement
bell i lluent i d'una frescor encomanadissa.
No passis pena, digué, els secrets no fugen d'aquí.

Belette recorda perfectament aquelles paraules
i l'ensurt de veure el seu pare tan a prop d'ella.

Estripa el full de la plagueta i el rebrega.
No vol treure el secret a la llum del cel.

Les paraules desvirguen els fets amb massa violència.

humus

En Tià Batle i en Roc des Trull hi duien noies,
a la Sala dels Robins.

N'Antònia s'escura la gola i es frega el canell.
Belette fa un glop de la tisana mentolada.

Damunt la taula hi ha un penjoll de fusta treballada.
És una dona d'aparença primitiva,
amb unes mamelles grosses i el cul rodó.
És massa gros per dur-ho penjat d'enlloc.

Li ho va fer en Roc des Trull,
eren amants, amb n'Antònia,
però de classes diferents
i irreconciliables.
Un pecat.
O dos.
Sí.

Belette pregunta, per què?

N'Antònia s'agafa el dit polze per marcar: u.
Ser de classes diferents no era un pecat, és clar.
A casa, que eren molt religiosos,
ens ensenyaven a ser amables amb els pobres,
a ser caritatius, benèfics i bondadosos,
però cadascú a casa seva i amb els seus i fins a un límit.
Quan em veien parlar massa amb en Roc,
al mercat, al carrer, o des del balcó posterior de casa,
em castigaven i em donaven lliçons morals sobre l'enveja
perquè deien que la família des Trull eren molt gasius, molt,
i jo, l'únic que provocava amb aquell comportament
era despertar-los l'enveja, i això em convertia, a mi,
de retruc, en una provocadora, tan pecadora com ell.
Quan vaig fer els quinze anys em van prometre
amb n'Agustí Estellencs.
N'Antònia s'agafa el dit índex per marcar: dos.
En Roc era l'únic home a qui jo estimava, per tant
ens van obligar a ser amants. Va riure fluixet.
Ens vèiem amb en Roc d'amagat. Al poal d'Estellencs.
A vegades en Tià també hi era, ell i alguna amiga seva.
Hi fèiem unes festes... quins temps, aquells.
Era l'únic lloc on ens podíem banyar nus.
Allà vam aprendre dels cossos,
vam desfer-nos dels tabús de l'exterior.

Abans, va dir n'Antònia posant-se la mà a la boca
fent mampara per a les paraules que estaven a punt
d'escapar-se, indecorosament, a través dels seus ullets petits,
abans ens havíem d'amagar per fer-nos petons amb llengua.

N'Antònia va agafar el penjoll de fusta tallada.

Al poal d'Estellencs, va dir a poc a poc, vam descobrir-nos les ànimes.

humus

Belette té aquell dia gravat a la pell.

Li recorre el cos el record,
i li deixa un calfred al seu pas
s'abraça.

Al full del davant hi té dibuixada
una xarxa de figures geomètriques
als vèrtexs de les quals hi ha apuntat
coses com ara: Vulcà, turquesa,
Les enfants terribles.

Aquesta tarda anirà a veure n'Antònia
perquè li expliqui coses del seu onclo en Tià Batle.
Li agrada les coses que li conta amb veu de menta
aquesta doneta de pell fresca i memòria arrugada.

Madò Constança surt a fora a la terrassa,
tens fred?, li diu, el cel s'ha encapotat de sobte.
Una mica, tu saps, on li va començar el càncer
a la mare?, pregunta Belette amb el bolígraf a la mà.
Ai fieta. Madò Constança mou el cap a banda i banda.
Agafaràs costipat fort, ve Tramuntana...
De seguida entro.
Apunta a un dels vèrtexs: pneumònia.

humus

Belette va esperar i esperar, en silenci.

Mentre esperava dibuixava amb el dit
figures geomètriques a la sorra
asseguda al terra damunt una pedra
les esborrava amb la mà,
i s'espolsava el palmell a la faldilla verda.

Quan Charles va aturar-se de pintar
va dir en veu alta: necessit un descans
i somrient a Belette: anem a banyar-nos?

Al cap de mitja hora ja eren dins el pou
nus i enriolats. Però l'aigua freda,
era tan gelada que insensibilitzava els dits
i Belette, corglaçada perquè no veia el fons,
negre de nit i de no-res o cau
de serps i monstres llefiscosos
va voler sortir mentre Charles
feia quatre braçades.

Abraça'm, li va demanar Charles
abans que Belette posés el peu al graó
agafant-la per l'espatlla amb la darrera
embranzida.

I ella el va abraçar.

Dins els seus braços l'aigua no era tan freda.
Charles respirava fort, i Belette li ensumava el coll
de pell adulta, sal de suor, pessics de mineral,
fortor neta de greix. Li va fer un mossec suau.

Charles la premia contra el pit. El cor li colpejava
i enviava sang calenta a totes les puntes i racons.
Dret al graó submergit, aguantava Belette
que no tocava a terra.

Charles li va fer un petó a la galta i digué:
sortim?

humus

Belette va sortir de casa
amb el vell volum d'art sota el braç.
Quan baixava les escales de la terrassa
va sentir el crit del seu pare On vas?
des de la porta d'entrada, apartant les cortines
i traient el cap amb una expressió
que no es veia del tot.

Belette no sabia si dir-li una mentida.
Sabia que quan el pare arrufava les celles
més valia no mentir, enfrontar-s'hi amb la veritat
als palmells ben oberts. Però ara no li veia la cara.

A buscar en Tedi, va respondre.

El seu pare va fer una afirmació amb el cap
i va tornar a entrar a dins.

Belette hagué de fer una marrada per si de cas
el pare la mirava des de la finestra del menjador.
Va enfilar les escales de ca en Tedi, va picar a la porta.
Va entrar i digué: oi que puc sortir per la cuina?

Va córrer fins el mur de Son Asgard,
amb l'enorme volum suant sota l'aixella.
Allà, en un ressort de pedra Charles hi apuntalava el cul
cara a mar, davant una petita tela que atacava amb pinzell prim.

Belette va obrir la pàgina i li ensenyà la il.lustració
dins el capítol d'art barroc.

Visita de Venus a Vulcà, digué Charles, i continuà pintant.

Belette no ho va entendre, però no va dir res
perquè quan Charles pintava ningú no podia dir res.

Va repassar la il.lustració de tons infernals
els objectes forjats, que s'embolicaven
morbosament indistingibles,
eren d'una fetilleria tècnica que encisava
i aquell bes al pit...

Belette va tocar-se un pit, tes com una pometa.

humus

Tres vegades Belette va anar amb Charles
al poal d'Estellencs.

La primera, el dia que va veure la goja.
Charles li va ensenyar la Sala dels Robins
però no es van banyar.

La segona, el dia que es van banyar,
amb Charles, sols i nus, i ella va poder veure
entre sorpresa i excitada, la força d'una erecció.

La tercera, el vespre que van trobar-s'hi
Charles i Belette i el Recordador.

La quarta, hagués estat també una festa
si el pare de Belette no s'hagués interposat a mig camí
i no hagués pres la noia del braç per arrossegar-la fins a casa.

humus

Belette va arribar a la conclusió
que l'infern no devia ser tan dolent com diuen.

Feia tres dies que havia arribat na Joana de Londres.
El tercer dia Belette la va anar a buscar a ple migdia
l'hora que els grans feien la sesta. Va picar a la porta
de la seva habitació: entra!
Na Joana s'estava emprovant roba i ara es pentinava
la frondosa cabellera negra, amb un recollit al clatell
He d'anar a Ciutat, ens han convidat a un vernissage,
ara es posava la faldilla prisada verd poma
i es soltava la melena i s'estarrufava tota i es calçava
els mocasins negres sobre uns mitjonets blancs.

Belette!, va cridar de sobte.
Belette va mirar-li l'expressió del rostre que passava
de la contracció temorenca a la distensió malèvola.
Na Joana va somriure i digué: I tu, ja ets pecadora?
Belette, asseguda als peus del llit, no ho va entendre.
Diu Sister Mary que les nenes, a la nostra edat,
ens convertim en pecadores. Que som l'esca del pecat
i que fem perdre la xaveta als homes
quan ens arriba la sang. Se li dibuixa un regalim
roig intens al llarg de la cuixa, pel panxell fins el mitjó blanc.

Na Joana li va explicar que Sister Mary estava obsessionada
amb els genolls de les nenes de l'internat, que no tolerava
veure'ls descoberts i quan s'asseien, sobretot,
els havien de mantenir ben juntets.
Si t'oblidaves d'una de les seves normes, com per exemple,
caminar recta i encarcarada i sense remenar el cul,
se t'enduia al despatx i el primer que et preguntava era
si ja eres una dona. I tot això ho explicava eixugant-se
amb la punta d'un mocador la sang que li baixava per la cama
i dient que segons Sister Mary les dones duem l'infern a dins.


I tu, ja dus l'infern a dins?, va insistir na Joana.
A Belette li va sobrevenir una calrada, Encara no.

Però a Belette se li mesclava la tarda d'ahir,
i el cos de Charles i les rialles del Recordador, i el bany,
i aquella festa de llum i alegria tots tres nus, arreplegats
a la deu subterrània del pou, amb el quadre de Boucher
tan roig, tan intens, i amb aquella dona seductora i maternal
i aquell seguit d'ànimes petites, i la sang de na Joana
i la seva obsessió amb l'infern, que veia diables pertot
veia diables a les pedres de la terrassa, i ara a sobre
li mostrava la sang, la sang que ella encara no tenia.

humus

Belette recorda que el cos de Charles

la primera volta que el va veure

li va semblar el cos musculós i entendrit

de Vulcà, en un quadre que li va causar

forta impressió al seu temps.

Obre la porta del despatx del seu pare

i encén el llum, i la llum s'enclasta a la vidriera

de la biblioteca al llarg del pany de paret frontal.

A l'escriptori tot continua en el seu ordre metòdic,

el tallapapers alineat amb el suport del calendari,

Belette s'hi acosta i mira: 3 diciembre 1986.

San Francisco Javier. Res escrit.

A la tauleta de lectura hi ha un volum:

El gallo de oro, Juan Rulfo.

De la làmpada que no l'il.lumina en penja

un mòbil que va fer Belette amb paper de plata

per un aniversari del seu pare,

i al coixí de la butaca de lectura encara hi ha

la taca de tinta accidental que va fer Tedi

el dia que amb Belette es barallaven per la Montblanc,

taca que, després d'una bona esbroncada,

va posar punt i final als jocs del despatx.

Belette s'acosta a un prestatge sense vidriera

i agafa un enorme volum:

Historia general del Arte.

Passa pàgines recobrant un seguit de primeres il.lustracions

fins la impressió definitiva

La visita de Venus a Vulcano, de Boucher.

El cos de Charles.

La goja.

L'infern.

humus

Si Tedi hi fos, parlarien
de la naturalesa de les impressions.

No vol preguntar-li a madò Constança
on van a parar aquells primers gravats
de l'ànima ingènua, lliure i fresca,
remodelats, apallissats, pels raonaments
majors d'arquitectura voltaica.

Quan Belette tenia 12 anys
estava convençuda d'haver vist una goja.

Ja li podia dir sa mare que les goges no existien.
Ja podia insistir Charles que els riures
que van sentir al poal d'Estellencs eren
d'uns amics que l'esperaven.
Ja li podia remarcar son pare que sisplau
no siguis tan ingènua.
Belette, encara ara, apunta que en algun lloc
van a parar les primeres impressions
i que aquell dia, el primer dia que va ser
a la Sala dels Robins, amb Charles,
ella havia vist una goja.

Eren aquí, va dir Charles, m'esperaven,
i es va descalçar les sabates per sucar els peus
a la deu d'aigua de mirallets,
però deuen haver escapolit quan t'han vist
mirant dins el pou. No els vaig avisar
que vindria acompanyat, i els nostres encontres
són sagrats. Els ho hauria d'haver dit.

No era una goja?
I ca!, devia ser Aràlia.

Belette pregunta a madò Constança
on van a parar les primeres impressions.
Idò, les primeres són les bones!
Refia't dets atres i pobre seràs.

humus

Charles l'esperava per anar al Poal d'Estellencs
a la cruïlla que trenca el camí de Son Asgard
i tira vers
però va anar tirant,
perquè Belette no arribava.

Feia tard.
Ja era al pou, quan la va veure venir,
corrents i esbufegant i alleugerida
amb un vestit de platja fins sota els genolls,
descalça, amb les sandàlies a una mà
i amb l'altra subjectant-se les ulleres de sol
negres sense vidres, a manera de diadema.

Va asseure's al graó per respirar. Va somriure
i es va posar les sandàlies als peus
i les ulleres al nas, amb una soltesa
senzilla i audaç i desposseïda d'importància
que va fascinar Charles, el va atordir
com el deixava a vegades el plaer de degustar
sexe, alcohol, xocolata o LSD.

Belette recorda aquell dia perfectament.

Feia tard.
Just a la cruïlla va treure's les sandàlies
per poder córrer més, tement que Charles
no se li escapés. El va veure en arribar al pou. Va seure
va espolsar-se les plantes dels peus per treure's
aquelles puntes de pedres clavades a la pell
i que li feien tant de mal, però la felicitat era forta
perquè Charles l'havia esperat. El seu Charles!,
que li volia ensenyar un secret.

Aleshores van sentir unes rialles.
L'eclosió d'unes rialles que reverberaven
que tocaven les pedres i travessaven
els sòlids i els humors dels cossos.

A Belette se li va clavar una agudesa de gelosia.
Charles, amb ull clínic, va dir-li: aboca't al pou.
I ella va alçar-se i va mirar per la boca rodona i freda
que encara no havien silenciat amb cap xapa de ferro.

Al fons, enmig de les aigües excitades
i un xipolleig de misteri,
va veure aparèixer un rostre de dona.

Belette va abocar-se més indiscreta i amorosa,
el rostre va enfonsar-se i un cos blanc i nu
va diluir-se fins desaparèixer en la foscor.

Belette va mirar-se Charles amb candor i digué:
acab de veure la goja...

humus

A la sala dels Robins?
No ho sé. Jo sols he arribat a un lloc
ple d'espases i llances i cagades de cafè.

Belette se'l mira esguardant resposta
amb les seves ulleres de sol sense vidres.

Doncs no has vist el millor.
Hi ha una sala subterrània amb un llac.
Quan el sol és de migdia entra amb cop fort
pel pou i il.lumina la sala amb un esclat de llum
que xopa les pedres.
És tot un espectacle, a les parets s'encenen
amb els reflexos que fa el bellugueig de l'aigua
durant uns segons, espurnes vermelles.

Espurnes vermelles? Robins?

Ui, si fossin robins ja no hi serien. No.
Crec que és quars vermell. Però sí, és clar
per això se'n diu la sala dels Robins.

Doncs la mare explica que al Poal
fa temps s'hi va trobar un tresor dels moros
ple de robins, i algunes maragdes i diamants.
I que per això els Estellencs són tan rics.

Charles acaba de fer la darrera pinzellada
de la còpia d'un cromo.

Era la Carmelina, de Matisse.
Belette s'acaba el cafè i pensa
que se'n recorda perfectament.
Recorda que Charles li va dir:
t'agradaria ser la Carmelina?
I recorda que es va pixar de riure.

Madò Constança li pregunta
si en vol més.

humus

Sabies que la Sala dels Robins
no es diu sala dels robins
per les pedres precioses?
diu Belette a Tedi.

Idò?

Per la llegenda.

Quina llegenda.

La dels que roben als rics per dar-ho als pobres.

Robin Hood?

I la llegenda del Poal. La del diable.
Que donava pluges tot l'any a canvi dels diners dels rics.

No entenc res, Belette.

Deixa-ho, ja t'ho explicaré quan vinguis. Quan serà?

A la productora els ha interessat el projecte.
Crec que em quedaré a Ciutat tot el mes.
Volen un llargmetratge.

Genial!

Sí, noia. La feina no es fa mai en va, ja ho veus.

Ho sé, ho sé.
Doncs vinga, penjo que si no rebentarà la factura.
Adéu, Tedi.

Adéu.

humus

Belette ha sortit a caminar fins al Poal d'Estellencs.

S'asseu al graó.
Recorda el primer dia que va baixar al fons del pou
per la gruta de la Goja.

Era prop del mur de Son Asgard.
Duia unes ulleres de sol sense vidres
i buscava líquens. Una dona
tota vestida de negre
amorrada ran de mur
creuava el camí
i va escapolir-se dins del bosc.
Belette la va seguir.

Va amagar-se rere un pi
quan la dona s'aturà davant
una mata seca de pinassa.
Va veure com la dona apartava les branques
entrava el cap a una obertura de cova
i cridava:
Charles? pausa. silenci. espera. Charles? Patrice?
pausa espera. Charles? silenci Charles?
un corb va grallar i la dona va fer un salt
Charles? Patrice? Aràlia?
silenci
va tapar la cova
i se'n va anar.

Les dues primeres vegades que Belette va entrar a la cova
va arribar tan sols a la gruta de les estalctites i les estalagmites.

humus

Belette s'ho mira de lluny.

En Tià Batle deixa la bicicleta recolzada a una alzina.
Mira a l'entorn amb cop d'ull avesat i se n'entra
pel freu que s'obre a la roca oculta dins el pinar de la Goja.

Recorre l'estret canal de pedra amb les espatlles caigudes i el cap cot.
Arriba a una petita gruta amb estalactites i estalagmites i s'ajup
de quatre grapes es fica per una gorja de veu fosca i ressonant
fins a la Sala dels Robins.

A la Sala dels Robins, cepada i de cos ample, hi ha una taula de fusta,
unes balances, un banc, un llum d'oli, llumins, papers de diari, un llapis
de punta gruixuda, un bagul, i espelmes ploraneres pertot.

Una taca de claror entra obliqüa pel coll del pou que hi cau
i empolaina la superfície amb brillantines de llum que omple la Sala,
la deu és fonda, i en Roc des Trull remou les aigües amb tres braçades.

El poal és ple, damunt la pedra llisa i neta
del graó natural que baixa pel flanc de pedra calcària,
insert dins l'òval que circumda el tros de deu
i que s'esllenega cap a parts inaccessibles
on sols pot arribar-s'hi nedant o bussejant.

En Tià i en Roc compten les monedes i pesen l'argent
que els hisendats, atemorits, covards i pixatinters
van deixar diligentment la nit passada, de lluna plena.

Fets els números, esperen visita amb un bany, nus i contents.

N'Antònia pren un glop de tisana.
Sempre es banyaven, abans i després de comptar diners.
Era com un ritual. Tot plegat era com un ritual.

Belette pregunta, i la gent per què pagava trinco-trinco?
La por a perdre-hi fieta, la misèria no té contemplacions
i en terres riques la gent pobra és capaç de tot.
Eren pagaments a canvi de pau i silenci.
Els del Sindicat vam viure molt de temps així,
sobretot abans de la guerra.

Belette a partir d'ara es trobarà, a la Sala dels Robins,
amb una amplificació de sentits i de records originals.

humus

Belette ha sortit a passejar
és a l'escull de la Galera
en el roquissar que s'endinsa a l'onatge

el temps s'enfila a l'horitzó
al compàs de les flors
dels lliris de mar

treu de la bossa el bloc

no hi ha cap projecte únic ni de solitud,
l'empatia, els sentits comuns que es mesclen
en orgia i postures estranyes,
records metamòrfics i transhumans.
Entendre la resta del món per entendre les restes de mi mateixa.

això va escriure-ho ahir, a la plagueta
pensant en els curtcircuits que desconeix,
com prendre els bulbs tòxics
els nutrients que guspiregen generatrius
sense haver d'arribar al martiri

aquesta tarda anirà a visitar n'Antònia.

humus

Madò Constança diu que ja t'ho vaig dir,
parla'n amb n'Antònia

Belette va poder parlar-hi poca estona
en Tomeu des Cotxo Fill l'esperava
al bar de na Magdalena, i ella, n'Antònia d'Estellencs,
havia de ser al metge a les onze.

Al temps de prendre una tisana
Belette va saber que l'onclo de sa mare
havia estat un bona peça, que juntament amb
en Roc des Trull capgiraren el país
(i per país n'Antònia es referia al poble i contrada)
berba vera berba vera, no parava de dir, i reia
i s'eixugava les llàgrimes acaramullades
amb un dors de mà de pergamí.

Belette pregunta a madò Constança què en sap ella.
Ella diu, no res, i volta cap a la cuina
i es posa a cantar un bolero ben alt,
ben fortificat.

humus

Belette surt del taxi.

El taxista, el fill d'en Tomeu, també baixa des cotxo
fa un cop de porta i diu: t'espero a ca na Magdalena,
i se n'entra al bar del costat.

Belette es mira el portal
de dalt
a baix i de baix
a dalt
1794 gravat en la pedra
la petita finestra reixada al batent dret de la porta el número 3
el forat negre d'un pany enorme de clau antiga
el pany modern amb metall nou i brillant el timbre elèctric
un pas de gats tapat amb fullola.

Belette prem el timbre.

Al cap d'uns segons li obre n'Antònia,
és que estava a punt de sortir.
Sóc Belette, em recorda?

N'Antònia és la tia àvia de na Joana de ca n'Estellencs.
És la dona més sàvia que Belette ha conegut mai.
Na Maria Antònia, que volia el nom a mitges,
somriu i diu: és clar que t'he conegut,
no has canviat pas tant, mossa
la fa entrar, però Belette diu que no, gràcies
només li volia ensenyar
treu la fotografia de dins la bossa que du penjada
per si me'n pot dir alguna cosa.
Mem. Vatua! Són en Tià Batle i en Roc des Trull!
i es posa a riure: se li formen llàgrimes als ulls
sona el mòbil de Belette. Un missatge.
Se'ls eixuga amb el dors arrugat de la mà
ai, perdona fieta... aquest és ets germà de na Graciela
sa teva àvia materna.
El coneixíeu, vós?
I n'Antònia assenteix amb la mirada, el cap i el somriure
damunt la foto color sèpia, una estona, i va assentint

Belette agafa el mòbil per consultar el missatge
que no sigui de Tedi o madò Constança
no: és un missatge de Venetia. Aràlia ja no és a Kioto.

N'Antònia es clava bé l'agulla de pit
que li subjecta el coll obert de la camisa negra
passa a casa fieta, ens prendrem una tisana,
d'on l'has treta sa foto? saps quant de temps fa?
idò me fa joventut!, s'atura, es gira i agafa Belette pel braç:
escriguera!, diu, me fa escriguera!