humus

Però què et penses,
que em van violar?

Belette mantén la calma
intentant respirar a poc a poc,
amb domini sobre l'aire contret
sulfurós i dens de la cuina.

Madò Constança, del color
del pebrot escalivat, remena l'olla,
i plora.

Jo no em penso res, fieta.

Ja t'he dit que no va passar res, al poal,
tot és literatura.

Idò, de von ho has tret això de s'orina de dragó?
Qui vos ho ha dit, sinó qualcú que en té memòri?
i se la mira amb les llàgrimes que rodolen.

Belette sent llàstima i odi replegats
en un escut de defensa. Com pot ser
que el passat prengui una dimensió
tan acusadorament real?
No va tenir, ella ja, la discussió pertinent
amb el seu pare? No ha saldat ja la pena i el càstig?
Per què es repeteix la mateixa història?

Belette respira profundament i treu l'aire
i domina la mirada i amb les mans agafa
el respatller de la cadira de la cuina.
Aquest cop no perdrà el control.

Mira, Constança, diu,
tot el que va passar, que sincerament,
no era res digne de tant moviment,
ja va ser prou greu aleshores.
De tot plegat ja ho veus, la mare morta
i el pare a França, així que no t'hi fiquis.

Ho va intentar dir suaument.
Però acabà que la veu se li escanyava
i madò Constança sentí l'ofec a dins
el cor eixut, les venes blanques.