Però què et penses,
que em van violar?
Belette mantén la calma
intentant respirar a poc a poc,
amb domini sobre l'aire contret
sulfurós i dens de la cuina.
Madò Constança, del color
del pebrot escalivat, remena l'olla,
i plora.
Jo no em penso res, fieta.
Ja t'he dit que no va passar res, al poal,
tot és literatura.
Idò, de von ho has tret això de s'orina de dragó?
Qui vos ho ha dit, sinó qualcú que en té memòri?
i se la mira amb les llàgrimes que rodolen.
Belette sent llàstima i odi replegats
en un escut de defensa. Com pot ser
que el passat prengui una dimensió
tan acusadorament real?
No va tenir, ella ja, la discussió pertinent
amb el seu pare? No ha saldat ja la pena i el càstig?
Per què es repeteix la mateixa història?
Belette respira profundament i treu l'aire
i domina la mirada i amb les mans agafa
el respatller de la cadira de la cuina.
Aquest cop no perdrà el control.
Mira, Constança, diu,
tot el que va passar, que sincerament,
no era res digne de tant moviment,
ja va ser prou greu aleshores.
De tot plegat ja ho veus, la mare morta
i el pare a França, així que no t'hi fiquis.
Ho va intentar dir suaument.
Però acabà que la veu se li escanyava
i madò Constança sentí l'ofec a dins
el cor eixut, les venes blanques.
dilluns, de desembre 17, 2007
dijous, de desembre 13, 2007
humus
Madò Constança està estranya.
No gosa mirar-li els ulls. Com si
estigués avergonyida o penitent
d'alguna cosa que potser ha fet
o potser no ha fet
i hauria d'haver acomplert.
S'ha posat a fer punt de creu
(des que és a So na Freya, Belette
no l'ha vist mai dedicada al punt de creu)
i no alça la mirada de l'agulla que cus,
tensa el fil amb els llavis premuts
i pestanyeja més del compte.
Passa res?, li pregunta Belette
des del llindar de la porta del menjador.
Amb un gest de cap i arrufant les celles
madò Constança murmura: Res, res...
Belette entra a la sala, agafa una cadira
pel respatller i la desplaça al costat
de la finestra, a tocar d'on seu madò
amb la llum del sol que li cau damunt
les mans laborioses i tremolenques.
Què et preocupa?, insisteix Belette.
No has badat la boca en tot el dia.
En què treballes, ara?, madò Constança
li envia una mirada de súplica, poc acordada
amb la pregunta trivial que ha escollit
per desviar la conversa.
Ara?, doncs... estic escrivint... sobre la infantesa.
Quina infantesa?
La meva.
Les mans de madò agafen fort el tambor de costura,
els nusos dels dits es tornen blancs i la pell tesa.
Què passa Constança?, diu Belette.
Qui és el Recordador?, respon Constança.
Belette es queda estupefacta.
No sap per què li ho pregunta, ara això.
No entén d'on ho pot haver tret.
Ningú. És un personatge.
De debò? És un personatge de debò?
madò Constança s'inclina endavant
i observa atentament els ulls de Belette,
com si volgués comprovar que el reflex lluminós
que entreveu al fons negre no és un petit i escàpol
peix platejat, sinó una autèntica moneda d'argent.
Real? Belette no entén aquest reguitzell de preguntes
ni la incomoditat que traspua madò, ni l'origen.
Bé, una mica de debò, sí.
Ai fieta! Però me diràs què te va fer, aquest homo des dimoni?
i el tambor li salta de les mans i cau a terra.
Belette no gosa moure's.
No gosa mirar-li els ulls. Com si
estigués avergonyida o penitent
d'alguna cosa que potser ha fet
o potser no ha fet
i hauria d'haver acomplert.
S'ha posat a fer punt de creu
(des que és a So na Freya, Belette
no l'ha vist mai dedicada al punt de creu)
i no alça la mirada de l'agulla que cus,
tensa el fil amb els llavis premuts
i pestanyeja més del compte.
Passa res?, li pregunta Belette
des del llindar de la porta del menjador.
Amb un gest de cap i arrufant les celles
madò Constança murmura: Res, res...
Belette entra a la sala, agafa una cadira
pel respatller i la desplaça al costat
de la finestra, a tocar d'on seu madò
amb la llum del sol que li cau damunt
les mans laborioses i tremolenques.
Què et preocupa?, insisteix Belette.
No has badat la boca en tot el dia.
En què treballes, ara?, madò Constança
li envia una mirada de súplica, poc acordada
amb la pregunta trivial que ha escollit
per desviar la conversa.
Ara?, doncs... estic escrivint... sobre la infantesa.
Quina infantesa?
La meva.
Les mans de madò agafen fort el tambor de costura,
els nusos dels dits es tornen blancs i la pell tesa.
Què passa Constança?, diu Belette.
Qui és el Recordador?, respon Constança.
Belette es queda estupefacta.
No sap per què li ho pregunta, ara això.
No entén d'on ho pot haver tret.
Ningú. És un personatge.
De debò? És un personatge de debò?
madò Constança s'inclina endavant
i observa atentament els ulls de Belette,
com si volgués comprovar que el reflex lluminós
que entreveu al fons negre no és un petit i escàpol
peix platejat, sinó una autèntica moneda d'argent.
Real? Belette no entén aquest reguitzell de preguntes
ni la incomoditat que traspua madò, ni l'origen.
Bé, una mica de debò, sí.
Ai fieta! Però me diràs què te va fer, aquest homo des dimoni?
i el tambor li salta de les mans i cau a terra.
Belette no gosa moure's.
dimecres, de desembre 12, 2007
humus
Belette és a la cuina espigolant
les flors més boniques del ram
que ha collit durant la seva passejada
cap al poal. Les posa totes a un pot
de vidre ple d'aigua, les disposa
amb les puntes dels dits en harmonia,
donant volum i composició.
Madò Constança recull la roba bruta
de l'habitació de Belette. Arreplega
els mitjons les calces de terra,
i una bola seca de kleenex que tira
a la paperera. Sota l'escriptori, el tros
rebregat d'un escrit llançat amb poca punteria.
L'agafa i el desplega.
una mostra escadussera d'afecte.
Alhora, Charles filtrava la seva passió
delicadament però intensa
amb una d'aquelles abraçades corporals
en què manteníem totes les pells en contacte,
i ens concentràvem en el batecs dels cors
fins que les palpitacions esdevenien
una música ancestral.
Així vam fer l'amor, aquell dia, tots tres junts.
Era una manera estranya, naturalment, al marge
dels cànons de la sexualitat pura i dura.
El Recordador em va deixar tastar orina de dragó
i els sentits van desplegar-se fins als confins del món.
De fet, jo era més aviat com una gota de sang
enduta pel corrent de les venes fins al cor mateix
de l'ésser. No sabria explicar-ho prou bé.
De cop em vaig sentir desaparèixer i tot l'entorn
es va convertir en un arc del color dels agapants.
La penetració va ser gradual i no vaig perdre
la consciència en cap moment. Al contrari,
del meu cap n'anaven sortint paraules inèdites,
versos, frases i pensaments purs.
Madò Constança rebrega el paper amb nervi al cor
i les galtes enceses i ells ulls fora d'òrbita.
Quan baixa a la cuina la pregunta:
Qui és el Recordador? li salta de la gola,
però les galtes retenen l'esbombada.
Li ploren els ulls i quan Belette li ensenya el ram
només pot dir: molt bonic.
les flors més boniques del ram
que ha collit durant la seva passejada
cap al poal. Les posa totes a un pot
de vidre ple d'aigua, les disposa
amb les puntes dels dits en harmonia,
donant volum i composició.
Madò Constança recull la roba bruta
de l'habitació de Belette. Arreplega
els mitjons les calces de terra,
i una bola seca de kleenex que tira
a la paperera. Sota l'escriptori, el tros
rebregat d'un escrit llançat amb poca punteria.
L'agafa i el desplega.
una mostra escadussera d'afecte.
Alhora, Charles filtrava la seva passió
delicadament però intensa
amb una d'aquelles abraçades corporals
en què manteníem totes les pells en contacte,
i ens concentràvem en el batecs dels cors
fins que les palpitacions esdevenien
una música ancestral.
Així vam fer l'amor, aquell dia, tots tres junts.
Era una manera estranya, naturalment, al marge
dels cànons de la sexualitat pura i dura.
El Recordador em va deixar tastar orina de dragó
i els sentits van desplegar-se fins als confins del món.
De fet, jo era més aviat com una gota de sang
enduta pel corrent de les venes fins al cor mateix
de l'ésser. No sabria explicar-ho prou bé.
De cop em vaig sentir desaparèixer i tot l'entorn
es va convertir en un arc del color dels agapants.
La penetració va ser gradual i no vaig perdre
la consciència en cap moment. Al contrari,
del meu cap n'anaven sortint paraules inèdites,
versos, frases i pensaments purs.
Madò Constança rebrega el paper amb nervi al cor
i les galtes enceses i ells ulls fora d'òrbita.
Quan baixa a la cuina la pregunta:
Qui és el Recordador? li salta de la gola,
però les galtes retenen l'esbombada.
Li ploren els ulls i quan Belette li ensenya el ram
només pot dir: molt bonic.
dimarts, de desembre 11, 2007
humus
Al poal d'Estellencs Belette va descobrir-hi
sent just una nina de dotze anys
per primera vegada i amb ensurt,
un surt apegalós de sucre candi
amb deix refinat de sabors afrodisíacs
i un mossec de llima als llavis,
la voluptuositat generosa de l'amor obert.
Era la tercera vegada que entrava al poal
amb Charles. A la Sala dels Robins veié
amb ressons de cristalls d'aigua
les braçades brunes d'un senyor a qui coneixia.
Amic del seu pare.
Belette s'envermellí tota i s'amagà rere les cames
de Charles que ja es treia la camisa. Què hi fa aquest aquí?
Aquest aquí esclatà en rialles fortes per damunt
del xipolleig de l'aigua que queia del seu cos xop
mentre sortia pel graó de la deu, terriblement
bell i lluent i d'una frescor encomanadissa.
No passis pena, digué, els secrets no fugen d'aquí.
Belette recorda perfectament aquelles paraules
i l'ensurt de veure el seu pare tan a prop d'ella.
Estripa el full de la plagueta i el rebrega.
No vol treure el secret a la llum del cel.
Les paraules desvirguen els fets amb massa violència.
sent just una nina de dotze anys
per primera vegada i amb ensurt,
un surt apegalós de sucre candi
amb deix refinat de sabors afrodisíacs
i un mossec de llima als llavis,
la voluptuositat generosa de l'amor obert.
Era la tercera vegada que entrava al poal
amb Charles. A la Sala dels Robins veié
amb ressons de cristalls d'aigua
les braçades brunes d'un senyor a qui coneixia.
Amic del seu pare.
Belette s'envermellí tota i s'amagà rere les cames
de Charles que ja es treia la camisa. Què hi fa aquest aquí?
Aquest aquí esclatà en rialles fortes per damunt
del xipolleig de l'aigua que queia del seu cos xop
mentre sortia pel graó de la deu, terriblement
bell i lluent i d'una frescor encomanadissa.
No passis pena, digué, els secrets no fugen d'aquí.
Belette recorda perfectament aquelles paraules
i l'ensurt de veure el seu pare tan a prop d'ella.
Estripa el full de la plagueta i el rebrega.
No vol treure el secret a la llum del cel.
Les paraules desvirguen els fets amb massa violència.
dijous, d’agost 23, 2007
humus
En Tià Batle i en Roc des Trull hi duien noies,
a la Sala dels Robins.
N'Antònia s'escura la gola i es frega el canell.
Belette fa un glop de la tisana mentolada.
Damunt la taula hi ha un penjoll de fusta treballada.
És una dona d'aparença primitiva,
amb unes mamelles grosses i el cul rodó.
És massa gros per dur-ho penjat d'enlloc.
Li ho va fer en Roc des Trull,
eren amants, amb n'Antònia,
però de classes diferents
i irreconciliables.
Un pecat.
O dos.
Sí.
Belette pregunta, per què?
N'Antònia s'agafa el dit polze per marcar: u.
Ser de classes diferents no era un pecat, és clar.
A casa, que eren molt religiosos,
ens ensenyaven a ser amables amb els pobres,
a ser caritatius, benèfics i bondadosos,
però cadascú a casa seva i amb els seus i fins a un límit.
Quan em veien parlar massa amb en Roc,
al mercat, al carrer, o des del balcó posterior de casa,
em castigaven i em donaven lliçons morals sobre l'enveja
perquè deien que la família des Trull eren molt gasius, molt,
i jo, l'únic que provocava amb aquell comportament
era despertar-los l'enveja, i això em convertia, a mi,
de retruc, en una provocadora, tan pecadora com ell.
Quan vaig fer els quinze anys em van prometre
amb n'Agustí Estellencs.
N'Antònia s'agafa el dit índex per marcar: dos.
En Roc era l'únic home a qui jo estimava, per tant
ens van obligar a ser amants. Va riure fluixet.
Ens vèiem amb en Roc d'amagat. Al poal d'Estellencs.
A vegades en Tià també hi era, ell i alguna amiga seva.
Hi fèiem unes festes... quins temps, aquells.
Era l'únic lloc on ens podíem banyar nus.
Allà vam aprendre dels cossos,
vam desfer-nos dels tabús de l'exterior.
Abans, va dir n'Antònia posant-se la mà a la boca
fent mampara per a les paraules que estaven a punt
d'escapar-se, indecorosament, a través dels seus ullets petits,
abans ens havíem d'amagar per fer-nos petons amb llengua.
N'Antònia va agafar el penjoll de fusta tallada.
Al poal d'Estellencs, va dir a poc a poc, vam descobrir-nos les ànimes.
a la Sala dels Robins.
N'Antònia s'escura la gola i es frega el canell.
Belette fa un glop de la tisana mentolada.
Damunt la taula hi ha un penjoll de fusta treballada.
És una dona d'aparença primitiva,
amb unes mamelles grosses i el cul rodó.
És massa gros per dur-ho penjat d'enlloc.
Li ho va fer en Roc des Trull,
eren amants, amb n'Antònia,
però de classes diferents
i irreconciliables.
Un pecat.
O dos.
Sí.
Belette pregunta, per què?
N'Antònia s'agafa el dit polze per marcar: u.
Ser de classes diferents no era un pecat, és clar.
A casa, que eren molt religiosos,
ens ensenyaven a ser amables amb els pobres,
a ser caritatius, benèfics i bondadosos,
però cadascú a casa seva i amb els seus i fins a un límit.
Quan em veien parlar massa amb en Roc,
al mercat, al carrer, o des del balcó posterior de casa,
em castigaven i em donaven lliçons morals sobre l'enveja
perquè deien que la família des Trull eren molt gasius, molt,
i jo, l'únic que provocava amb aquell comportament
era despertar-los l'enveja, i això em convertia, a mi,
de retruc, en una provocadora, tan pecadora com ell.
Quan vaig fer els quinze anys em van prometre
amb n'Agustí Estellencs.
N'Antònia s'agafa el dit índex per marcar: dos.
En Roc era l'únic home a qui jo estimava, per tant
ens van obligar a ser amants. Va riure fluixet.
Ens vèiem amb en Roc d'amagat. Al poal d'Estellencs.
A vegades en Tià també hi era, ell i alguna amiga seva.
Hi fèiem unes festes... quins temps, aquells.
Era l'únic lloc on ens podíem banyar nus.
Allà vam aprendre dels cossos,
vam desfer-nos dels tabús de l'exterior.
Abans, va dir n'Antònia posant-se la mà a la boca
fent mampara per a les paraules que estaven a punt
d'escapar-se, indecorosament, a través dels seus ullets petits,
abans ens havíem d'amagar per fer-nos petons amb llengua.
N'Antònia va agafar el penjoll de fusta tallada.
Al poal d'Estellencs, va dir a poc a poc, vam descobrir-nos les ànimes.
dimecres, d’agost 22, 2007
humus
Belette té aquell dia gravat a la pell.
Li recorre el cos el record,
i li deixa un calfred al seu pas
s'abraça.
Al full del davant hi té dibuixada
una xarxa de figures geomètriques
als vèrtexs de les quals hi ha apuntat
coses com ara: Vulcà, turquesa,
Les enfants terribles.
Aquesta tarda anirà a veure n'Antònia
perquè li expliqui coses del seu onclo en Tià Batle.
Li agrada les coses que li conta amb veu de menta
aquesta doneta de pell fresca i memòria arrugada.
Madò Constança surt a fora a la terrassa,
tens fred?, li diu, el cel s'ha encapotat de sobte.
Una mica, tu saps, on li va començar el càncer
a la mare?, pregunta Belette amb el bolígraf a la mà.
Ai fieta. Madò Constança mou el cap a banda i banda.
Agafaràs costipat fort, ve Tramuntana...
De seguida entro.
Apunta a un dels vèrtexs: pneumònia.
Li recorre el cos el record,
i li deixa un calfred al seu pas
s'abraça.
Al full del davant hi té dibuixada
una xarxa de figures geomètriques
als vèrtexs de les quals hi ha apuntat
coses com ara: Vulcà, turquesa,
Les enfants terribles.
Aquesta tarda anirà a veure n'Antònia
perquè li expliqui coses del seu onclo en Tià Batle.
Li agrada les coses que li conta amb veu de menta
aquesta doneta de pell fresca i memòria arrugada.
Madò Constança surt a fora a la terrassa,
tens fred?, li diu, el cel s'ha encapotat de sobte.
Una mica, tu saps, on li va començar el càncer
a la mare?, pregunta Belette amb el bolígraf a la mà.
Ai fieta. Madò Constança mou el cap a banda i banda.
Agafaràs costipat fort, ve Tramuntana...
De seguida entro.
Apunta a un dels vèrtexs: pneumònia.
dimarts, d’agost 21, 2007
humus
Belette va esperar i esperar, en silenci.
Mentre esperava dibuixava amb el dit
figures geomètriques a la sorra
asseguda al terra damunt una pedra
les esborrava amb la mà,
i s'espolsava el palmell a la faldilla verda.
Quan Charles va aturar-se de pintar
va dir en veu alta: necessit un descans
i somrient a Belette: anem a banyar-nos?
Al cap de mitja hora ja eren dins el pou
nus i enriolats. Però l'aigua freda,
era tan gelada que insensibilitzava els dits
i Belette, corglaçada perquè no veia el fons,
negre de nit i de no-res o cau
de serps i monstres llefiscosos
va voler sortir mentre Charles
feia quatre braçades.
Abraça'm, li va demanar Charles
abans que Belette posés el peu al graó
agafant-la per l'espatlla amb la darrera
embranzida.
I ella el va abraçar.
Dins els seus braços l'aigua no era tan freda.
Charles respirava fort, i Belette li ensumava el coll
de pell adulta, sal de suor, pessics de mineral,
fortor neta de greix. Li va fer un mossec suau.
Charles la premia contra el pit. El cor li colpejava
i enviava sang calenta a totes les puntes i racons.
Dret al graó submergit, aguantava Belette
que no tocava a terra.
Charles li va fer un petó a la galta i digué:
sortim?
Mentre esperava dibuixava amb el dit
figures geomètriques a la sorra
asseguda al terra damunt una pedra
les esborrava amb la mà,
i s'espolsava el palmell a la faldilla verda.
Quan Charles va aturar-se de pintar
va dir en veu alta: necessit un descans
i somrient a Belette: anem a banyar-nos?
Al cap de mitja hora ja eren dins el pou
nus i enriolats. Però l'aigua freda,
era tan gelada que insensibilitzava els dits
i Belette, corglaçada perquè no veia el fons,
negre de nit i de no-res o cau
de serps i monstres llefiscosos
va voler sortir mentre Charles
feia quatre braçades.
Abraça'm, li va demanar Charles
abans que Belette posés el peu al graó
agafant-la per l'espatlla amb la darrera
embranzida.
I ella el va abraçar.
Dins els seus braços l'aigua no era tan freda.
Charles respirava fort, i Belette li ensumava el coll
de pell adulta, sal de suor, pessics de mineral,
fortor neta de greix. Li va fer un mossec suau.
Charles la premia contra el pit. El cor li colpejava
i enviava sang calenta a totes les puntes i racons.
Dret al graó submergit, aguantava Belette
que no tocava a terra.
Charles li va fer un petó a la galta i digué:
sortim?
dimecres, de juliol 25, 2007
humus
Belette va sortir de casa
amb el vell volum d'art sota el braç.
Quan baixava les escales de la terrassa
va sentir el crit del seu pare On vas?
des de la porta d'entrada, apartant les cortines
i traient el cap amb una expressió
que no es veia del tot.
Belette no sabia si dir-li una mentida.
Sabia que quan el pare arrufava les celles
més valia no mentir, enfrontar-s'hi amb la veritat
als palmells ben oberts. Però ara no li veia la cara.
A buscar en Tedi, va respondre.
El seu pare va fer una afirmació amb el cap
i va tornar a entrar a dins.
Belette hagué de fer una marrada per si de cas
el pare la mirava des de la finestra del menjador.
Va enfilar les escales de ca en Tedi, va picar a la porta.
Va entrar i digué: oi que puc sortir per la cuina?
Va córrer fins el mur de Son Asgard,
amb l'enorme volum suant sota l'aixella.
Allà, en un ressort de pedra Charles hi apuntalava el cul
cara a mar, davant una petita tela que atacava amb pinzell prim.
Belette va obrir la pàgina i li ensenyà la il.lustració
dins el capítol d'art barroc.
Visita de Venus a Vulcà, digué Charles, i continuà pintant.
Belette no ho va entendre, però no va dir res
perquè quan Charles pintava ningú no podia dir res.
Va repassar la il.lustració de tons infernals
els objectes forjats, que s'embolicaven
morbosament indistingibles,
eren d'una fetilleria tècnica que encisava
i aquell bes al pit...
Belette va tocar-se un pit, tes com una pometa.
amb el vell volum d'art sota el braç.
Quan baixava les escales de la terrassa
va sentir el crit del seu pare On vas?
des de la porta d'entrada, apartant les cortines
i traient el cap amb una expressió
que no es veia del tot.
Belette no sabia si dir-li una mentida.
Sabia que quan el pare arrufava les celles
més valia no mentir, enfrontar-s'hi amb la veritat
als palmells ben oberts. Però ara no li veia la cara.
A buscar en Tedi, va respondre.
El seu pare va fer una afirmació amb el cap
i va tornar a entrar a dins.
Belette hagué de fer una marrada per si de cas
el pare la mirava des de la finestra del menjador.
Va enfilar les escales de ca en Tedi, va picar a la porta.
Va entrar i digué: oi que puc sortir per la cuina?
Va córrer fins el mur de Son Asgard,
amb l'enorme volum suant sota l'aixella.
Allà, en un ressort de pedra Charles hi apuntalava el cul
cara a mar, davant una petita tela que atacava amb pinzell prim.
Belette va obrir la pàgina i li ensenyà la il.lustració
dins el capítol d'art barroc.
Visita de Venus a Vulcà, digué Charles, i continuà pintant.
Belette no ho va entendre, però no va dir res
perquè quan Charles pintava ningú no podia dir res.
Va repassar la il.lustració de tons infernals
els objectes forjats, que s'embolicaven
morbosament indistingibles,
eren d'una fetilleria tècnica que encisava
i aquell bes al pit...
Belette va tocar-se un pit, tes com una pometa.
dimarts, de juliol 24, 2007
humus
Tres vegades Belette va anar amb Charles
al poal d'Estellencs.
La primera, el dia que va veure la goja.
Charles li va ensenyar la Sala dels Robins
però no es van banyar.
La segona, el dia que es van banyar,
amb Charles, sols i nus, i ella va poder veure
entre sorpresa i excitada, la força d'una erecció.
La tercera, el vespre que van trobar-s'hi
Charles i Belette i el Recordador.
La quarta, hagués estat també una festa
si el pare de Belette no s'hagués interposat a mig camí
i no hagués pres la noia del braç per arrossegar-la fins a casa.
al poal d'Estellencs.
La primera, el dia que va veure la goja.
Charles li va ensenyar la Sala dels Robins
però no es van banyar.
La segona, el dia que es van banyar,
amb Charles, sols i nus, i ella va poder veure
entre sorpresa i excitada, la força d'una erecció.
La tercera, el vespre que van trobar-s'hi
Charles i Belette i el Recordador.
La quarta, hagués estat també una festa
si el pare de Belette no s'hagués interposat a mig camí
i no hagués pres la noia del braç per arrossegar-la fins a casa.
dijous, de juny 28, 2007
humus
Belette va arribar a la conclusió
que l'infern no devia ser tan dolent com diuen.
Feia tres dies que havia arribat na Joana de Londres.
El tercer dia Belette la va anar a buscar a ple migdia
l'hora que els grans feien la sesta. Va picar a la porta
de la seva habitació: entra!
Na Joana s'estava emprovant roba i ara es pentinava
la frondosa cabellera negra, amb un recollit al clatell
He d'anar a Ciutat, ens han convidat a un vernissage,
ara es posava la faldilla prisada verd poma
i es soltava la melena i s'estarrufava tota i es calçava
els mocasins negres sobre uns mitjonets blancs.
Belette!, va cridar de sobte.
Belette va mirar-li l'expressió del rostre que passava
de la contracció temorenca a la distensió malèvola.
Na Joana va somriure i digué: I tu, ja ets pecadora?
Belette, asseguda als peus del llit, no ho va entendre.
Diu Sister Mary que les nenes, a la nostra edat,
ens convertim en pecadores. Que som l'esca del pecat
i que fem perdre la xaveta als homes
quan ens arriba la sang. Se li dibuixa un regalim
roig intens al llarg de la cuixa, pel panxell fins el mitjó blanc.
Na Joana li va explicar que Sister Mary estava obsessionada
amb els genolls de les nenes de l'internat, que no tolerava
veure'ls descoberts i quan s'asseien, sobretot,
els havien de mantenir ben juntets.
Si t'oblidaves d'una de les seves normes, com per exemple,
caminar recta i encarcarada i sense remenar el cul,
se t'enduia al despatx i el primer que et preguntava era
si ja eres una dona. I tot això ho explicava eixugant-se
amb la punta d'un mocador la sang que li baixava per la cama
i dient que segons Sister Mary les dones duem l'infern a dins.
I tu, ja dus l'infern a dins?, va insistir na Joana.
A Belette li va sobrevenir una calrada, Encara no.
Però a Belette se li mesclava la tarda d'ahir,
i el cos de Charles i les rialles del Recordador, i el bany,
i aquella festa de llum i alegria tots tres nus, arreplegats
a la deu subterrània del pou, amb el quadre de Boucher
tan roig, tan intens, i amb aquella dona seductora i maternal
i aquell seguit d'ànimes petites, i la sang de na Joana
i la seva obsessió amb l'infern, que veia diables pertot
veia diables a les pedres de la terrassa, i ara a sobre
li mostrava la sang, la sang que ella encara no tenia.
que l'infern no devia ser tan dolent com diuen.
Feia tres dies que havia arribat na Joana de Londres.
El tercer dia Belette la va anar a buscar a ple migdia
l'hora que els grans feien la sesta. Va picar a la porta
de la seva habitació: entra!
Na Joana s'estava emprovant roba i ara es pentinava
la frondosa cabellera negra, amb un recollit al clatell
He d'anar a Ciutat, ens han convidat a un vernissage,
ara es posava la faldilla prisada verd poma
i es soltava la melena i s'estarrufava tota i es calçava
els mocasins negres sobre uns mitjonets blancs.
Belette!, va cridar de sobte.
Belette va mirar-li l'expressió del rostre que passava
de la contracció temorenca a la distensió malèvola.
Na Joana va somriure i digué: I tu, ja ets pecadora?
Belette, asseguda als peus del llit, no ho va entendre.
Diu Sister Mary que les nenes, a la nostra edat,
ens convertim en pecadores. Que som l'esca del pecat
i que fem perdre la xaveta als homes
quan ens arriba la sang. Se li dibuixa un regalim
roig intens al llarg de la cuixa, pel panxell fins el mitjó blanc.
Na Joana li va explicar que Sister Mary estava obsessionada
amb els genolls de les nenes de l'internat, que no tolerava
veure'ls descoberts i quan s'asseien, sobretot,
els havien de mantenir ben juntets.
Si t'oblidaves d'una de les seves normes, com per exemple,
caminar recta i encarcarada i sense remenar el cul,
se t'enduia al despatx i el primer que et preguntava era
si ja eres una dona. I tot això ho explicava eixugant-se
amb la punta d'un mocador la sang que li baixava per la cama
i dient que segons Sister Mary les dones duem l'infern a dins.
I tu, ja dus l'infern a dins?, va insistir na Joana.
A Belette li va sobrevenir una calrada, Encara no.
Però a Belette se li mesclava la tarda d'ahir,
i el cos de Charles i les rialles del Recordador, i el bany,
i aquella festa de llum i alegria tots tres nus, arreplegats
a la deu subterrània del pou, amb el quadre de Boucher
tan roig, tan intens, i amb aquella dona seductora i maternal
i aquell seguit d'ànimes petites, i la sang de na Joana
i la seva obsessió amb l'infern, que veia diables pertot
veia diables a les pedres de la terrassa, i ara a sobre
li mostrava la sang, la sang que ella encara no tenia.
dimecres, de juny 27, 2007
humus
Belette recorda que el cos de Charles
la primera volta que el va veure
li va semblar el cos musculós i entendrit
de Vulcà, en un quadre que li va causar
forta impressió al seu temps.
Obre la porta del despatx del seu pare
i encén el llum, i la llum s'enclasta a la vidriera
de la biblioteca al llarg del pany de paret frontal.
A l'escriptori tot continua en el seu ordre metòdic,
el tallapapers alineat amb el suport del calendari,
Belette s'hi acosta i mira: 3 diciembre 1986.
San Francisco Javier. Res escrit.
A la tauleta de lectura hi ha un volum:
El gallo de oro, Juan Rulfo.
De la làmpada que no l'il.lumina en penja
un mòbil que va fer Belette amb paper de plata
per un aniversari del seu pare,
i al coixí de la butaca de lectura encara hi ha
la taca de tinta accidental que va fer Tedi
el dia que amb Belette es barallaven per la Montblanc,
taca que, després d'una bona esbroncada,
va posar punt i final als jocs del despatx.
Belette s'acosta a un prestatge sense vidriera
i agafa un enorme volum:
Historia general del Arte.
Passa pàgines recobrant un seguit de primeres il.lustracions
fins la impressió definitiva
La visita de Venus a Vulcano, de Boucher.
El cos de Charles.
La goja.
L'infern.
divendres, de juny 22, 2007
humus
Si Tedi hi fos, parlarien
de la naturalesa de les impressions.
No vol preguntar-li a madò Constança
on van a parar aquells primers gravats
de l'ànima ingènua, lliure i fresca,
remodelats, apallissats, pels raonaments
majors d'arquitectura voltaica.
Quan Belette tenia 12 anys
estava convençuda d'haver vist una goja.
Ja li podia dir sa mare que les goges no existien.
Ja podia insistir Charles que els riures
que van sentir al poal d'Estellencs eren
d'uns amics que l'esperaven.
Ja li podia remarcar son pare que sisplau
no siguis tan ingènua.
Belette, encara ara, apunta que en algun lloc
van a parar les primeres impressions
i que aquell dia, el primer dia que va ser
a la Sala dels Robins, amb Charles,
ella havia vist una goja.
Eren aquí, va dir Charles, m'esperaven,
i es va descalçar les sabates per sucar els peus
a la deu d'aigua de mirallets,
però deuen haver escapolit quan t'han vist
mirant dins el pou. No els vaig avisar
que vindria acompanyat, i els nostres encontres
són sagrats. Els ho hauria d'haver dit.
No era una goja?
I ca!, devia ser Aràlia.
Belette pregunta a madò Constança
on van a parar les primeres impressions.
Idò, les primeres són les bones!
Refia't dets atres i pobre seràs.
de la naturalesa de les impressions.
No vol preguntar-li a madò Constança
on van a parar aquells primers gravats
de l'ànima ingènua, lliure i fresca,
remodelats, apallissats, pels raonaments
majors d'arquitectura voltaica.
Quan Belette tenia 12 anys
estava convençuda d'haver vist una goja.
Ja li podia dir sa mare que les goges no existien.
Ja podia insistir Charles que els riures
que van sentir al poal d'Estellencs eren
d'uns amics que l'esperaven.
Ja li podia remarcar son pare que sisplau
no siguis tan ingènua.
Belette, encara ara, apunta que en algun lloc
van a parar les primeres impressions
i que aquell dia, el primer dia que va ser
a la Sala dels Robins, amb Charles,
ella havia vist una goja.
Eren aquí, va dir Charles, m'esperaven,
i es va descalçar les sabates per sucar els peus
a la deu d'aigua de mirallets,
però deuen haver escapolit quan t'han vist
mirant dins el pou. No els vaig avisar
que vindria acompanyat, i els nostres encontres
són sagrats. Els ho hauria d'haver dit.
No era una goja?
I ca!, devia ser Aràlia.
Belette pregunta a madò Constança
on van a parar les primeres impressions.
Idò, les primeres són les bones!
Refia't dets atres i pobre seràs.
dijous, de juny 21, 2007
humus
Charles l'esperava per anar al Poal d'Estellencs
a la cruïlla que trenca el camí de Son Asgard
i tira vers
però va anar tirant,
perquè Belette no arribava.
Feia tard.
Ja era al pou, quan la va veure venir,
corrents i esbufegant i alleugerida
amb un vestit de platja fins sota els genolls,
descalça, amb les sandàlies a una mà
i amb l'altra subjectant-se les ulleres de sol
negres sense vidres, a manera de diadema.
Va asseure's al graó per respirar. Va somriure
i es va posar les sandàlies als peus
i les ulleres al nas, amb una soltesa
senzilla i audaç i desposseïda d'importància
que va fascinar Charles, el va atordir
com el deixava a vegades el plaer de degustar
sexe, alcohol, xocolata o LSD.
Belette recorda aquell dia perfectament.
Feia tard.
Just a la cruïlla va treure's les sandàlies
per poder córrer més, tement que Charles
no se li escapés. El va veure en arribar al pou. Va seure
va espolsar-se les plantes dels peus per treure's
aquelles puntes de pedres clavades a la pell
i que li feien tant de mal, però la felicitat era forta
perquè Charles l'havia esperat. El seu Charles!,
que li volia ensenyar un secret.
Aleshores van sentir unes rialles.
L'eclosió d'unes rialles que reverberaven
que tocaven les pedres i travessaven
els sòlids i els humors dels cossos.
A Belette se li va clavar una agudesa de gelosia.
Charles, amb ull clínic, va dir-li: aboca't al pou.
I ella va alçar-se i va mirar per la boca rodona i freda
que encara no havien silenciat amb cap xapa de ferro.
Al fons, enmig de les aigües excitades
i un xipolleig de misteri,
va veure aparèixer un rostre de dona.
Belette va abocar-se més indiscreta i amorosa,
el rostre va enfonsar-se i un cos blanc i nu
va diluir-se fins desaparèixer en la foscor.
Belette va mirar-se Charles amb candor i digué:
acab de veure la goja...
a la cruïlla que trenca el camí de Son Asgard
i tira vers
però va anar tirant,
perquè Belette no arribava.
Feia tard.
Ja era al pou, quan la va veure venir,
corrents i esbufegant i alleugerida
amb un vestit de platja fins sota els genolls,
descalça, amb les sandàlies a una mà
i amb l'altra subjectant-se les ulleres de sol
negres sense vidres, a manera de diadema.
Va asseure's al graó per respirar. Va somriure
i es va posar les sandàlies als peus
i les ulleres al nas, amb una soltesa
senzilla i audaç i desposseïda d'importància
que va fascinar Charles, el va atordir
com el deixava a vegades el plaer de degustar
sexe, alcohol, xocolata o LSD.
Belette recorda aquell dia perfectament.
Feia tard.
Just a la cruïlla va treure's les sandàlies
per poder córrer més, tement que Charles
no se li escapés. El va veure en arribar al pou. Va seure
va espolsar-se les plantes dels peus per treure's
aquelles puntes de pedres clavades a la pell
i que li feien tant de mal, però la felicitat era forta
perquè Charles l'havia esperat. El seu Charles!,
que li volia ensenyar un secret.
Aleshores van sentir unes rialles.
L'eclosió d'unes rialles que reverberaven
que tocaven les pedres i travessaven
els sòlids i els humors dels cossos.
A Belette se li va clavar una agudesa de gelosia.
Charles, amb ull clínic, va dir-li: aboca't al pou.
I ella va alçar-se i va mirar per la boca rodona i freda
que encara no havien silenciat amb cap xapa de ferro.
Al fons, enmig de les aigües excitades
i un xipolleig de misteri,
va veure aparèixer un rostre de dona.
Belette va abocar-se més indiscreta i amorosa,
el rostre va enfonsar-se i un cos blanc i nu
va diluir-se fins desaparèixer en la foscor.
Belette va mirar-se Charles amb candor i digué:
acab de veure la goja...
dimarts, de juny 19, 2007
humus
A la sala dels Robins?
No ho sé. Jo sols he arribat a un lloc
ple d'espases i llances i cagades de cafè.
Belette se'l mira esguardant resposta
amb les seves ulleres de sol sense vidres.
Doncs no has vist el millor.
Hi ha una sala subterrània amb un llac.
Quan el sol és de migdia entra amb cop fort
pel pou i il.lumina la sala amb un esclat de llum
que xopa les pedres.
És tot un espectacle, a les parets s'encenen
amb els reflexos que fa el bellugueig de l'aigua
durant uns segons, espurnes vermelles.
Espurnes vermelles? Robins?
Ui, si fossin robins ja no hi serien. No.
Crec que és quars vermell. Però sí, és clar
per això se'n diu la sala dels Robins.
Doncs la mare explica que al Poal
fa temps s'hi va trobar un tresor dels moros
ple de robins, i algunes maragdes i diamants.
I que per això els Estellencs són tan rics.
Charles acaba de fer la darrera pinzellada
de la còpia d'un cromo.
Era la Carmelina, de Matisse.
Belette s'acaba el cafè i pensa
que se'n recorda perfectament.
Recorda que Charles li va dir:
t'agradaria ser la Carmelina?
I recorda que es va pixar de riure.
Madò Constança li pregunta
si en vol més.
No ho sé. Jo sols he arribat a un lloc
ple d'espases i llances i cagades de cafè.
Belette se'l mira esguardant resposta
amb les seves ulleres de sol sense vidres.
Doncs no has vist el millor.
Hi ha una sala subterrània amb un llac.
Quan el sol és de migdia entra amb cop fort
pel pou i il.lumina la sala amb un esclat de llum
que xopa les pedres.
És tot un espectacle, a les parets s'encenen
amb els reflexos que fa el bellugueig de l'aigua
durant uns segons, espurnes vermelles.
Espurnes vermelles? Robins?
Ui, si fossin robins ja no hi serien. No.
Crec que és quars vermell. Però sí, és clar
per això se'n diu la sala dels Robins.
Doncs la mare explica que al Poal
fa temps s'hi va trobar un tresor dels moros
ple de robins, i algunes maragdes i diamants.
I que per això els Estellencs són tan rics.
Charles acaba de fer la darrera pinzellada
de la còpia d'un cromo.
Era la Carmelina, de Matisse.
Belette s'acaba el cafè i pensa
que se'n recorda perfectament.
Recorda que Charles li va dir:
t'agradaria ser la Carmelina?
I recorda que es va pixar de riure.
Madò Constança li pregunta
si en vol més.
dissabte, de juny 16, 2007
humus
Sabies que la Sala dels Robins
no es diu sala dels robins
per les pedres precioses?
diu Belette a Tedi.
Idò?
Per la llegenda.
Quina llegenda.
La dels que roben als rics per dar-ho als pobres.
Robin Hood?
I la llegenda del Poal. La del diable.
Que donava pluges tot l'any a canvi dels diners dels rics.
No entenc res, Belette.
Deixa-ho, ja t'ho explicaré quan vinguis. Quan serà?
A la productora els ha interessat el projecte.
Crec que em quedaré a Ciutat tot el mes.
Volen un llargmetratge.
Genial!
Sí, noia. La feina no es fa mai en va, ja ho veus.
Ho sé, ho sé.
Doncs vinga, penjo que si no rebentarà la factura.
Adéu, Tedi.
Adéu.
no es diu sala dels robins
per les pedres precioses?
diu Belette a Tedi.
Idò?
Per la llegenda.
Quina llegenda.
La dels que roben als rics per dar-ho als pobres.
Robin Hood?
I la llegenda del Poal. La del diable.
Que donava pluges tot l'any a canvi dels diners dels rics.
No entenc res, Belette.
Deixa-ho, ja t'ho explicaré quan vinguis. Quan serà?
A la productora els ha interessat el projecte.
Crec que em quedaré a Ciutat tot el mes.
Volen un llargmetratge.
Genial!
Sí, noia. La feina no es fa mai en va, ja ho veus.
Ho sé, ho sé.
Doncs vinga, penjo que si no rebentarà la factura.
Adéu, Tedi.
Adéu.
dimecres, de juny 13, 2007
humus
Belette ha sortit a caminar fins al Poal d'Estellencs.
S'asseu al graó.
Recorda el primer dia que va baixar al fons del pou
per la gruta de la Goja.
Era prop del mur de Son Asgard.
Duia unes ulleres de sol sense vidres
i buscava líquens. Una dona
tota vestida de negre
amorrada ran de mur
creuava el camí
i va escapolir-se dins del bosc.
Belette la va seguir.
Va amagar-se rere un pi
quan la dona s'aturà davant
una mata seca de pinassa.
Va veure com la dona apartava les branques
entrava el cap a una obertura de cova
i cridava:
Charles? pausa. silenci. espera. Charles? Patrice?
pausa espera. Charles? silenci Charles?
un corb va grallar i la dona va fer un salt
Charles? Patrice? Aràlia?
silenci
va tapar la cova
i se'n va anar.
Les dues primeres vegades que Belette va entrar a la cova
va arribar tan sols a la gruta de les estalctites i les estalagmites.
S'asseu al graó.
Recorda el primer dia que va baixar al fons del pou
per la gruta de la Goja.
Era prop del mur de Son Asgard.
Duia unes ulleres de sol sense vidres
i buscava líquens. Una dona
tota vestida de negre
amorrada ran de mur
creuava el camí
i va escapolir-se dins del bosc.
Belette la va seguir.
Va amagar-se rere un pi
quan la dona s'aturà davant
una mata seca de pinassa.
Va veure com la dona apartava les branques
entrava el cap a una obertura de cova
i cridava:
Charles? pausa. silenci. espera. Charles? Patrice?
pausa espera. Charles? silenci Charles?
un corb va grallar i la dona va fer un salt
Charles? Patrice? Aràlia?
silenci
va tapar la cova
i se'n va anar.
Les dues primeres vegades que Belette va entrar a la cova
va arribar tan sols a la gruta de les estalctites i les estalagmites.
dilluns, de juny 11, 2007
humus
Belette s'ho mira de lluny.
En Tià Batle deixa la bicicleta recolzada a una alzina.
Mira a l'entorn amb cop d'ull avesat i se n'entra
pel freu que s'obre a la roca oculta dins el pinar de la Goja.
Recorre l'estret canal de pedra amb les espatlles caigudes i el cap cot.
Arriba a una petita gruta amb estalactites i estalagmites i s'ajup
de quatre grapes es fica per una gorja de veu fosca i ressonant
fins a la Sala dels Robins.
A la Sala dels Robins, cepada i de cos ample, hi ha una taula de fusta,
unes balances, un banc, un llum d'oli, llumins, papers de diari, un llapis
de punta gruixuda, un bagul, i espelmes ploraneres pertot.
Una taca de claror entra obliqüa pel coll del pou que hi cau
i empolaina la superfície amb brillantines de llum que omple la Sala,
la deu és fonda, i en Roc des Trull remou les aigües amb tres braçades.
El poal és ple, damunt la pedra llisa i neta
del graó natural que baixa pel flanc de pedra calcària,
insert dins l'òval que circumda el tros de deu
i que s'esllenega cap a parts inaccessibles
on sols pot arribar-s'hi nedant o bussejant.
En Tià i en Roc compten les monedes i pesen l'argent
que els hisendats, atemorits, covards i pixatinters
van deixar diligentment la nit passada, de lluna plena.
Fets els números, esperen visita amb un bany, nus i contents.
N'Antònia pren un glop de tisana.
Sempre es banyaven, abans i després de comptar diners.
Era com un ritual. Tot plegat era com un ritual.
Belette pregunta, i la gent per què pagava trinco-trinco?
La por a perdre-hi fieta, la misèria no té contemplacions
i en terres riques la gent pobra és capaç de tot.
Eren pagaments a canvi de pau i silenci.
Els del Sindicat vam viure molt de temps així,
sobretot abans de la guerra.
Belette a partir d'ara es trobarà, a la Sala dels Robins,
amb una amplificació de sentits i de records originals.
En Tià Batle deixa la bicicleta recolzada a una alzina.
Mira a l'entorn amb cop d'ull avesat i se n'entra
pel freu que s'obre a la roca oculta dins el pinar de la Goja.
Recorre l'estret canal de pedra amb les espatlles caigudes i el cap cot.
Arriba a una petita gruta amb estalactites i estalagmites i s'ajup
de quatre grapes es fica per una gorja de veu fosca i ressonant
fins a la Sala dels Robins.
A la Sala dels Robins, cepada i de cos ample, hi ha una taula de fusta,
unes balances, un banc, un llum d'oli, llumins, papers de diari, un llapis
de punta gruixuda, un bagul, i espelmes ploraneres pertot.
Una taca de claror entra obliqüa pel coll del pou que hi cau
i empolaina la superfície amb brillantines de llum que omple la Sala,
la deu és fonda, i en Roc des Trull remou les aigües amb tres braçades.
El poal és ple, damunt la pedra llisa i neta
del graó natural que baixa pel flanc de pedra calcària,
insert dins l'òval que circumda el tros de deu
i que s'esllenega cap a parts inaccessibles
on sols pot arribar-s'hi nedant o bussejant.
En Tià i en Roc compten les monedes i pesen l'argent
que els hisendats, atemorits, covards i pixatinters
van deixar diligentment la nit passada, de lluna plena.
Fets els números, esperen visita amb un bany, nus i contents.
N'Antònia pren un glop de tisana.
Sempre es banyaven, abans i després de comptar diners.
Era com un ritual. Tot plegat era com un ritual.
Belette pregunta, i la gent per què pagava trinco-trinco?
La por a perdre-hi fieta, la misèria no té contemplacions
i en terres riques la gent pobra és capaç de tot.
Eren pagaments a canvi de pau i silenci.
Els del Sindicat vam viure molt de temps així,
sobretot abans de la guerra.
Belette a partir d'ara es trobarà, a la Sala dels Robins,
amb una amplificació de sentits i de records originals.
divendres, de juny 08, 2007
humus
Belette ha sortit a passejar
és a l'escull de la Galera
en el roquissar que s'endinsa a l'onatge
el temps s'enfila a l'horitzó
al compàs de les flors
dels lliris de mar
treu de la bossa el bloc
no hi ha cap projecte únic ni de solitud,
l'empatia, els sentits comuns que es mesclen
en orgia i postures estranyes,
records metamòrfics i transhumans.
Entendre la resta del món per entendre les restes de mi mateixa.
això va escriure-ho ahir, a la plagueta
pensant en els curtcircuits que desconeix,
com prendre els bulbs tòxics
els nutrients que guspiregen generatrius
sense haver d'arribar al martiri
aquesta tarda anirà a visitar n'Antònia.
és a l'escull de la Galera
en el roquissar que s'endinsa a l'onatge
el temps s'enfila a l'horitzó
al compàs de les flors
dels lliris de mar
treu de la bossa el bloc
no hi ha cap projecte únic ni de solitud,
l'empatia, els sentits comuns que es mesclen
en orgia i postures estranyes,
records metamòrfics i transhumans.
Entendre la resta del món per entendre les restes de mi mateixa.
això va escriure-ho ahir, a la plagueta
pensant en els curtcircuits que desconeix,
com prendre els bulbs tòxics
els nutrients que guspiregen generatrius
sense haver d'arribar al martiri
aquesta tarda anirà a visitar n'Antònia.
divendres, de juny 01, 2007
humus
Madò Constança diu que ja t'ho vaig dir,
parla'n amb n'Antònia
Belette va poder parlar-hi poca estona
en Tomeu des Cotxo Fill l'esperava
al bar de na Magdalena, i ella, n'Antònia d'Estellencs,
havia de ser al metge a les onze.
Al temps de prendre una tisana
Belette va saber que l'onclo de sa mare
havia estat un bona peça, que juntament amb
en Roc des Trull capgiraren el país
(i per país n'Antònia es referia al poble i contrada)
berba vera berba vera, no parava de dir, i reia
i s'eixugava les llàgrimes acaramullades
amb un dors de mà de pergamí.
Belette pregunta a madò Constança què en sap ella.
Ella diu, no res, i volta cap a la cuina
i es posa a cantar un bolero ben alt,
ben fortificat.
parla'n amb n'Antònia
Belette va poder parlar-hi poca estona
en Tomeu des Cotxo Fill l'esperava
al bar de na Magdalena, i ella, n'Antònia d'Estellencs,
havia de ser al metge a les onze.
Al temps de prendre una tisana
Belette va saber que l'onclo de sa mare
havia estat un bona peça, que juntament amb
en Roc des Trull capgiraren el país
(i per país n'Antònia es referia al poble i contrada)
berba vera berba vera, no parava de dir, i reia
i s'eixugava les llàgrimes acaramullades
amb un dors de mà de pergamí.
Belette pregunta a madò Constança què en sap ella.
Ella diu, no res, i volta cap a la cuina
i es posa a cantar un bolero ben alt,
ben fortificat.
dijous, de maig 31, 2007
humus
Belette surt del taxi.
El taxista, el fill d'en Tomeu, també baixa des cotxo
fa un cop de porta i diu: t'espero a ca na Magdalena,
i se n'entra al bar del costat.
Belette es mira el portal
de dalt
a baix i de baix
a dalt
1794 gravat en la pedra
la petita finestra reixada al batent dret de la porta el número 3
el forat negre d'un pany enorme de clau antiga
el pany modern amb metall nou i brillant el timbre elèctric
un pas de gats tapat amb fullola.
Belette prem el timbre.
Al cap d'uns segons li obre n'Antònia,
és que estava a punt de sortir.
Sóc Belette, em recorda?
N'Antònia és la tia àvia de na Joana de ca n'Estellencs.
És la dona més sàvia que Belette ha conegut mai.
Na Maria Antònia, que volia el nom a mitges,
somriu i diu: és clar que t'he conegut,
no has canviat pas tant, mossa
la fa entrar, però Belette diu que no, gràcies
només li volia ensenyar
treu la fotografia de dins la bossa que du penjada
per si me'n pot dir alguna cosa.
Mem. Vatua! Són en Tià Batle i en Roc des Trull!
i es posa a riure: se li formen llàgrimes als ulls
sona el mòbil de Belette. Un missatge.
Se'ls eixuga amb el dors arrugat de la mà
ai, perdona fieta... aquest és ets germà de na Graciela
sa teva àvia materna.
El coneixíeu, vós?
I n'Antònia assenteix amb la mirada, el cap i el somriure
damunt la foto color sèpia, una estona, i va assentint
Belette agafa el mòbil per consultar el missatge
que no sigui de Tedi o madò Constança
no: és un missatge de Venetia. Aràlia ja no és a Kioto.
N'Antònia es clava bé l'agulla de pit
que li subjecta el coll obert de la camisa negra
passa a casa fieta, ens prendrem una tisana,
d'on l'has treta sa foto? saps quant de temps fa?
idò me fa joventut!, s'atura, es gira i agafa Belette pel braç:
escriguera!, diu, me fa escriguera!
El taxista, el fill d'en Tomeu, també baixa des cotxo
fa un cop de porta i diu: t'espero a ca na Magdalena,
i se n'entra al bar del costat.
Belette es mira el portal
de dalt
a baix i de baix
a dalt
1794 gravat en la pedra
la petita finestra reixada al batent dret de la porta el número 3
el forat negre d'un pany enorme de clau antiga
el pany modern amb metall nou i brillant el timbre elèctric
un pas de gats tapat amb fullola.
Belette prem el timbre.
Al cap d'uns segons li obre n'Antònia,
és que estava a punt de sortir.
Sóc Belette, em recorda?
N'Antònia és la tia àvia de na Joana de ca n'Estellencs.
És la dona més sàvia que Belette ha conegut mai.
Na Maria Antònia, que volia el nom a mitges,
somriu i diu: és clar que t'he conegut,
no has canviat pas tant, mossa
la fa entrar, però Belette diu que no, gràcies
només li volia ensenyar
treu la fotografia de dins la bossa que du penjada
per si me'n pot dir alguna cosa.
Mem. Vatua! Són en Tià Batle i en Roc des Trull!
i es posa a riure: se li formen llàgrimes als ulls
sona el mòbil de Belette. Un missatge.
Se'ls eixuga amb el dors arrugat de la mà
ai, perdona fieta... aquest és ets germà de na Graciela
sa teva àvia materna.
El coneixíeu, vós?
I n'Antònia assenteix amb la mirada, el cap i el somriure
damunt la foto color sèpia, una estona, i va assentint
Belette agafa el mòbil per consultar el missatge
que no sigui de Tedi o madò Constança
no: és un missatge de Venetia. Aràlia ja no és a Kioto.
N'Antònia es clava bé l'agulla de pit
que li subjecta el coll obert de la camisa negra
passa a casa fieta, ens prendrem una tisana,
d'on l'has treta sa foto? saps quant de temps fa?
idò me fa joventut!, s'atura, es gira i agafa Belette pel braç:
escriguera!, diu, me fa escriguera!
dimecres, de maig 30, 2007
humus
Belette deixa la fotografia damunt la taula.
Les impressions que l'han recorreguda des de l'entrada
fins al menjador, passant per la porta vidriera de colors,
el sofà entapissat de temps
la taula acrílica, el llum de peu
les cortines estampades amb franges de tons verds
el moble de calaixos de fusta lacada
la tv Panasonic amb antena doble
no l'han afectada tant com l'olor de resclum
a robes tacades i arnades i ombrejades i humides
o la foto que s'ha trobat just obrir el primer calaix.
Madò Constança se la mira.
Sembla s'onclo de ta mare, diu.
El del bigoti. Un pintor de paisatges, diabètic, que va quedar-se cec.
Diu madò que va morir en un asil de Barcelona.
A Belette li sobrevé un llamp ocult
un esqueixall d'origen incert.
Es desconeix.
dimecres, de maig 23, 2007
humus
Belette fica la clau i fa dues voltes al pany.
Gira bé, oliosament, com si no fes 15 anys
que la casa és tancada.
En va marxar quan en tenia 12.
Amb el pare vidu que volia oblidar
se'n van anar a viure a Ciutat.
Fins els 17, encara es deixava caure per casa
Belette sola, quan anava a So na Freya
a veure en Tedi, madò Constança
i madò Bet de Son Asgard, qui li contava les darreres
notícies de Charles.
Però en començar la universitat
va viatjar a la península, amb en Tedi,
i ja no hi va tornar més.
D'això ja en feia 15 anys.
Alça l'interruptor general del quadre de llums
i encén la làmpada del sostre del passadís.
Al prestatge retro blau elèctric i metàl.lic
encara hi ha la mateixa fotografia: una d'estudi
amb el seu pare la mare i una Belette miniatura
a la falda d'ella, amb els braços alçats i somrient
com si volgués atrapar l'objectiu.
El mateix cendrer metàl.lic de fa 30 anys.
El mateix gerro de vidre glaçat, sense les flors.
Les mateixes rajoles per on corrien els seus peus descalços.
Les mateixes cortines de fibra de coco recollides al costat de l'entrada.
Voldria sortir ara mateix d'allà dins.
Però no ho fa.
Es descalça.
El terra és glaçat.
Gira bé, oliosament, com si no fes 15 anys
que la casa és tancada.
En va marxar quan en tenia 12.
Amb el pare vidu que volia oblidar
se'n van anar a viure a Ciutat.
Fins els 17, encara es deixava caure per casa
Belette sola, quan anava a So na Freya
a veure en Tedi, madò Constança
i madò Bet de Son Asgard, qui li contava les darreres
notícies de Charles.
Però en començar la universitat
va viatjar a la península, amb en Tedi,
i ja no hi va tornar més.
D'això ja en feia 15 anys.
Alça l'interruptor general del quadre de llums
i encén la làmpada del sostre del passadís.
Al prestatge retro blau elèctric i metàl.lic
encara hi ha la mateixa fotografia: una d'estudi
amb el seu pare la mare i una Belette miniatura
a la falda d'ella, amb els braços alçats i somrient
com si volgués atrapar l'objectiu.
El mateix cendrer metàl.lic de fa 30 anys.
El mateix gerro de vidre glaçat, sense les flors.
Les mateixes rajoles per on corrien els seus peus descalços.
Les mateixes cortines de fibra de coco recollides al costat de l'entrada.
Voldria sortir ara mateix d'allà dins.
Però no ho fa.
Es descalça.
El terra és glaçat.
dilluns, de maig 21, 2007
humus
Belette és al llit.
Plou i li fa mandra llevar-se.
Sent madò que tanca una porta i s'allunya
pel passadís arrossegant els peus, tus
Les hores, a partir d'ahir al migdia, passen amb comptagotes.
L'aventura de trobar la cova, i endinsar-se fins al fons del pou
va ser tan intensa d'emocions que la resta d'accions i estones
han estat com la lectura d'un infant que aprèn a llegir: lletra per lletra
pausa per pausa, minut per minut.
Belette té la sensació que no entendrà absolutament res
fins que no acabi el paràgraf d'aquesta espera absurda.
Plou i li fa mandra llevar-se.
Sent madò que tanca una porta i s'allunya
pel passadís arrossegant els peus, tus
Les hores, a partir d'ahir al migdia, passen amb comptagotes.
L'aventura de trobar la cova, i endinsar-se fins al fons del pou
va ser tan intensa d'emocions que la resta d'accions i estones
han estat com la lectura d'un infant que aprèn a llegir: lletra per lletra
pausa per pausa, minut per minut.
Belette té la sensació que no entendrà absolutament res
fins que no acabi el paràgraf d'aquesta espera absurda.
diumenge, de maig 20, 2007
humus
aquest matí Belette ha anat a passejar
ha recorregut un bon tram de camí
i s'ha assegut al graó del poal
la boca del pou és tancada
amb una xapa de ferro rovellat
ahir vesprada, madò Constança li va explicar
que segons diu la llegenda local
en el pou que s'amaga al pinar de la Goja
hi vivia el diable. Els més adinerats d'Estellencs
havien de posar cada mes uns doblers al poal
i fer-los baixar a l'aigua, si es volia que tot l'any
fos de bons conreus i riquesa.
La goja del pou recollia els diners
per dar-los al seu mestre, que vivia
uns metres sota terra, i aquest portava pluges
i mantenia el sòl fèrtil, que no calia fer guaret.
Belette no coneixia la llegenda
però encara recorda on es troba l'entrada
de la cova que duu al fons del pou.
S'aixeca del graó
i s'endinsa pel pinar fins que la perdem de vista.
ha recorregut un bon tram de camí
i s'ha assegut al graó del poal
la boca del pou és tancada
amb una xapa de ferro rovellat
ahir vesprada, madò Constança li va explicar
que segons diu la llegenda local
en el pou que s'amaga al pinar de la Goja
hi vivia el diable. Els més adinerats d'Estellencs
havien de posar cada mes uns doblers al poal
i fer-los baixar a l'aigua, si es volia que tot l'any
fos de bons conreus i riquesa.
La goja del pou recollia els diners
per dar-los al seu mestre, que vivia
uns metres sota terra, i aquest portava pluges
i mantenia el sòl fèrtil, que no calia fer guaret.
Belette no coneixia la llegenda
però encara recorda on es troba l'entrada
de la cova que duu al fons del pou.
S'aixeca del graó
i s'endinsa pel pinar fins que la perdem de vista.
dissabte, de maig 19, 2007
humus
Belette seu al menjador,
els porticons de les finestres
eviten la calor del sol de la tarda,
apuntala la barbeta damunt la taula
i amb un dit fa córrer lentament
per la superfície de la fusta lacada
les claus de casa seva.
Tedi ha anat a passar uns dies
a ca uns parents de Ciutat
que feia temps que no veia.
Madò Constança planxa un davantal.
Sua.
Bragues plegades, mitjons aplegats en munt,
dues camises de Tedi, tres pantalons (dos texans i un de cotó cru)
samarretes de màniga curta, jerseis de llarga,
unes mitges de niló, tovallons, davantals i draps de cuina.
Una ratxa de sol entresurt pel finestró mig clos
en biaix i definidament
refinadament passa per damunt d'un potos
atravessa un gerro de cristall tallat
i es deixa caure en el marbre blanc
que s'enlluenteix miraculosament.
Belette es frega l'ull esquerre.
els porticons de les finestres
eviten la calor del sol de la tarda,
apuntala la barbeta damunt la taula
i amb un dit fa córrer lentament
per la superfície de la fusta lacada
les claus de casa seva.
Tedi ha anat a passar uns dies
a ca uns parents de Ciutat
que feia temps que no veia.
Madò Constança planxa un davantal.
Sua.
Bragues plegades, mitjons aplegats en munt,
dues camises de Tedi, tres pantalons (dos texans i un de cotó cru)
samarretes de màniga curta, jerseis de llarga,
unes mitges de niló, tovallons, davantals i draps de cuina.
Una ratxa de sol entresurt pel finestró mig clos
en biaix i definidament
refinadament passa per damunt d'un potos
atravessa un gerro de cristall tallat
i es deixa caure en el marbre blanc
que s'enlluenteix miraculosament.
Belette es frega l'ull esquerre.
divendres, de maig 18, 2007
humus
Belette diu que no pot.
Que és una covarda, que les coses, ara
almenys ara, estan quietes i tranquil.les.
Tota la vida escrivint per desfer la memòria
creant esferes de realitat per encoixinar els records
i ara he de topar-m'hi de cap i amb tota la meva còrpora?
Madò Constança li diu que pensi el dia aquell
que el seu pare la va tirar al safareig,
perquè aprengués a nedar.
Em pensava que em moria, diu Belette. Ho tinc ben present,
quan hi penso encara el maleeixo. Recordo l'angoixa
que em produïren els nenúfars, era una marreca!,
amb prou feines tenia tres anys. El meu pare era un brut
i no escoltava mai, tirava pel dret sense tenir en compte ningú
ni els meus plors no servien per afluixar-lo.
A més, no vaig aprendre a nedar al safareig, sinó al mar.
I va ser la mare qui me'n va ensenyar.
Però madò diu que no hi està d'acord, que un cop a l'aigua
va deixar de plorar, que se'n recorda perfectament
de com la nena esbufegava,
no, tenies cinc anys,
i feia anar braços i cames, i no s'ofegava pas,
a més, hi havia tota una gernació pendent d'ella,
la mare, no.
La mare patia i s'havia amagat rere el cobert.
Que és una covarda, que les coses, ara
almenys ara, estan quietes i tranquil.les.
Tota la vida escrivint per desfer la memòria
creant esferes de realitat per encoixinar els records
i ara he de topar-m'hi de cap i amb tota la meva còrpora?
Madò Constança li diu que pensi el dia aquell
que el seu pare la va tirar al safareig,
perquè aprengués a nedar.
Em pensava que em moria, diu Belette. Ho tinc ben present,
quan hi penso encara el maleeixo. Recordo l'angoixa
que em produïren els nenúfars, era una marreca!,
amb prou feines tenia tres anys. El meu pare era un brut
i no escoltava mai, tirava pel dret sense tenir en compte ningú
ni els meus plors no servien per afluixar-lo.
A més, no vaig aprendre a nedar al safareig, sinó al mar.
I va ser la mare qui me'n va ensenyar.
Però madò diu que no hi està d'acord, que un cop a l'aigua
va deixar de plorar, que se'n recorda perfectament
de com la nena esbufegava,
no, tenies cinc anys,
i feia anar braços i cames, i no s'ofegava pas,
a més, hi havia tota una gernació pendent d'ella,
la mare, no.
La mare patia i s'havia amagat rere el cobert.
dijous, de maig 17, 2007
dolines digitals
humus
la casa és freda, glaçada
a les fosques, no hi ha llum
el sol esmorteït pràcticament no entra per la porta
Belette es queda palplantada al llindar
veu amb la ment tota l'estructura de la planta
la disposició de les habitacions
els mobles, els objectes que recorda
sap que hi és tot plegat, com abans
no gosa fer cap més pas
la casa és freda, glaçada
a les fosques, no hi ha llum
el sol esmorteït pràcticament no entra per la porta
Belette es queda palplantada al llindar
veu amb la ment tota l'estructura de la planta
la disposició de les habitacions
els mobles, els objectes que recorda
sap que hi és tot plegat, com abans
no gosa fer cap més pas
divendres, d’abril 27, 2007
dolines digitals
humus
Belette seu a la terrassa
fosqueja
un allau d'interrogants li cau al damunt
són preguntes que no pot llançar al vol
són preguntes amb pes propi
i ella no té prou força per ventar-les
decideix que demà entrarà a casa seva
al matí anirà a Palma
a l'oficina del Deutsche Bank del passeig Mallorca
en una caixa de seguretat a nom del seu pare
s'hi guarda la clau que obre la porta principal
és l'única persona de l'illa que té permís d'accés
madò Constança l'avisa: agafaràs fred
Belette es queda a la terrassa
Belette seu a la terrassa
fosqueja
un allau d'interrogants li cau al damunt
són preguntes que no pot llançar al vol
són preguntes amb pes propi
i ella no té prou força per ventar-les
decideix que demà entrarà a casa seva
al matí anirà a Palma
a l'oficina del Deutsche Bank del passeig Mallorca
en una caixa de seguretat a nom del seu pare
s'hi guarda la clau que obre la porta principal
és l'única persona de l'illa que té permís d'accés
madò Constança l'avisa: agafaràs fred
Belette es queda a la terrassa
dimecres, d’abril 25, 2007
dissabte, d’abril 21, 2007
dolines digitals
equilàters
el primer dia que Charles va parlar-me
de Richard Estes i del significat originari
crec que no el vaig acabar d'entendre
l'endemà érem tots dos treballant
en la seva darrera pintura
jo posava nua damunt del divan
quan va sonar el timbre de la porta
un missatger li duia un paquet
dins el paquet, un flascó i un sobre
dins el sobre, llavors d'agapant
Daphne! va dir Charles amb veu melosa
saps d'on són?, i em mostrà
les llavors al palmell de la mà
vaig arronsar les espatlles
originàries de Son Asgard, un tresor!
Les llavors d'agapant costa molt que germinin, saps?
generalment es planten bulbs o rizomes
una vegada me'n vaig endur bulbs, veus, aquestes plantes
però les flors no van sortir fins al cap de dos anys
i avui amb prou feines fan res
però el Recordador té una tècnica especial
que fa que de les llavors en surtin flors de seguida
per això els agapants de Son Asgard són essencials,
intensos, d'un violeta arravatat i d'un perfum que transpira.
cal plantar aquestes llavors, on es guarda el nucli autèntic
de les terres i les substàncies amb una potència germinadora
del tot irracional
Daphne em va prometre que quan anés a Son Asgard
me n'enviaria.
I quin és el secret?, vaig preguntar
No ho sé
i em va mostrar el flascó
essència d'orina de dragó
dues gotes a cada regada
però no crec que aquest sigui el secret
saps què és el més important?
fa molts anys el Recordador va viatjar a l'Àfrica,
i se'n va endur un planter d'agapants
originaris del Cap de Bona Esperança
el primer dia que Charles va parlar-me
de Richard Estes i del significat originari
crec que no el vaig acabar d'entendre
l'endemà érem tots dos treballant
en la seva darrera pintura
jo posava nua damunt del divan
quan va sonar el timbre de la porta
un missatger li duia un paquet
dins el paquet, un flascó i un sobre
dins el sobre, llavors d'agapant
Daphne! va dir Charles amb veu melosa
saps d'on són?, i em mostrà
les llavors al palmell de la mà
vaig arronsar les espatlles
originàries de Son Asgard, un tresor!
Les llavors d'agapant costa molt que germinin, saps?
generalment es planten bulbs o rizomes
una vegada me'n vaig endur bulbs, veus, aquestes plantes
però les flors no van sortir fins al cap de dos anys
i avui amb prou feines fan res
però el Recordador té una tècnica especial
que fa que de les llavors en surtin flors de seguida
per això els agapants de Son Asgard són essencials,
intensos, d'un violeta arravatat i d'un perfum que transpira.
cal plantar aquestes llavors, on es guarda el nucli autèntic
de les terres i les substàncies amb una potència germinadora
del tot irracional
Daphne em va prometre que quan anés a Son Asgard
me n'enviaria.
I quin és el secret?, vaig preguntar
No ho sé
i em va mostrar el flascó
essència d'orina de dragó
dues gotes a cada regada
però no crec que aquest sigui el secret
saps què és el més important?
fa molts anys el Recordador va viatjar a l'Àfrica,
i se'n va endur un planter d'agapants
originaris del Cap de Bona Esperança
dijous, d’abril 19, 2007
dolines digitals
escletxes de zel
Tedi tanca la porta fort
ep, que cauran les parets!
és la veïna que frega el replà
veig que està en forma, ja
senyoret!, compte que rellisca!
però en Tedi ja és al segon pis
i salta graons amb pes
obre la porta del carrer
Mustatxo, el porter, el saluda
amb una reverència
---
Belette m'ha dit que és sorprenent
arribar a una connexió tan estreta
amb gent que no coneixes
pràcticament de res
com si el contacte s'hagués establert
prèviament en altres vides
i avui sols hi hagués reconeixement
i un silenci d'entesa tàcita
te n'adones que senzill si fos així?, ha dit,
que feliç?
---
ningú la coneix millor que jo
Belette em parla
de Venetia, de Violeta, de Charles
amb una passió trista,
desmesuradament trista
com si aquest món que ara recorda
la sobrepassés i fos incapaç d'amidar-la
tinc la impressió
que se li escapen els sentiments
com si l'amor que sent no trobés
cap paret sòlida que li enviï en rebot
i correspondència
Belette em fa patir
Tedi tanca la porta fort
ep, que cauran les parets!
és la veïna que frega el replà
veig que està en forma, ja
senyoret!, compte que rellisca!
però en Tedi ja és al segon pis
i salta graons amb pes
obre la porta del carrer
Mustatxo, el porter, el saluda
amb una reverència
---
Belette m'ha dit que és sorprenent
arribar a una connexió tan estreta
amb gent que no coneixes
pràcticament de res
com si el contacte s'hagués establert
prèviament en altres vides
i avui sols hi hagués reconeixement
i un silenci d'entesa tàcita
te n'adones que senzill si fos així?, ha dit,
que feliç?
---
ningú la coneix millor que jo
Belette em parla
de Venetia, de Violeta, de Charles
amb una passió trista,
desmesuradament trista
com si aquest món que ara recorda
la sobrepassés i fos incapaç d'amidar-la
tinc la impressió
que se li escapen els sentiments
com si l'amor que sent no trobés
cap paret sòlida que li enviï en rebot
i correspondència
Belette em fa patir
dissabte, d’abril 14, 2007
dolines digitals
humus
plou i no para
Tedi i Belette seuen
a la taula del menjador
i madò Constança es mira la tv
juguen a daus i fan filosofades
la grisor plujosa arriba als vidres
de les finestres, tota la sala és en penombra
damunt la taula un munt
de monedes de deu cèntims
i tu, Constança, diu Tedi
què en penses dels records?
què dius fiiet?
Tedi li repeteix la pregunta
es records?
madò esguarda la pantalla il.luminada
... sa nostra història, no?
sí, va bé, però què en penses?
ai fiiet
i es queda embabaiada amb la tv
on una dona gran explica per què
vol que la inseminin
hala idò! vos figurau? una jaia que vol parir!
huaa huaa huaaa
i se'n pica els genolls i es recargola
i se li esgota l'alè
quan pot obrir els ulls se'ls eixuga
i veu que Tedi i Belette la miren
amb cara de no entendre res
ai fiiets no en sé pus jo d'açò
per mi es records són s'únic
tresor que tenc
plou i no para
Tedi i Belette seuen
a la taula del menjador
i madò Constança es mira la tv
juguen a daus i fan filosofades
la grisor plujosa arriba als vidres
de les finestres, tota la sala és en penombra
damunt la taula un munt
de monedes de deu cèntims
i tu, Constança, diu Tedi
què en penses dels records?
què dius fiiet?
Tedi li repeteix la pregunta
es records?
madò esguarda la pantalla il.luminada
... sa nostra història, no?
sí, va bé, però què en penses?
ai fiiet
i es queda embabaiada amb la tv
on una dona gran explica per què
vol que la inseminin
hala idò! vos figurau? una jaia que vol parir!
huaa huaa huaaa
i se'n pica els genolls i es recargola
i se li esgota l'alè
quan pot obrir els ulls se'ls eixuga
i veu que Tedi i Belette la miren
amb cara de no entendre res
ai fiiets no en sé pus jo d'açò
per mi es records són s'únic
tresor que tenc
divendres, d’abril 13, 2007
dolines digitals
equilàters
amb Charles
xerràvem pels descosits
ens inventàvem conceptes
com per exemple
complicitat natural
o coherència inalàmbrica
dues versions de l'amor
potser perquè estic lluny d'ell
i de Violeta i de Venetia
em sento còmplice de l'artificialitat urbana:
calendari, reunions amb veïns que no conec
horari, el tràfec del mercat, la pressió econòmina
els conductors rabiüts al volant
no veuen mai els passos zebra
la gent viu descontenta
el descontentament urbà s'encomana
espero que Tedi m'entengui
amb Charles
xerràvem pels descosits
ens inventàvem conceptes
com per exemple
complicitat natural
o coherència inalàmbrica
dues versions de l'amor
potser perquè estic lluny d'ell
i de Violeta i de Venetia
em sento còmplice de l'artificialitat urbana:
calendari, reunions amb veïns que no conec
horari, el tràfec del mercat, la pressió econòmina
els conductors rabiüts al volant
no veuen mai els passos zebra
la gent viu descontenta
el descontentament urbà s'encomana
espero que Tedi m'entengui
dijous, d’abril 12, 2007
dolines digitals
escletxes de zel
Tedi no gosa mirar-se la feina feta
aquest matí ha tingut problemes amb el programa
d'edició. L'ordinador se li penjava cada cop i no sap
què ha quedat gravat i què no
abans de posar-s'hi recull la roba estesa
s'ha de canviar d'ordinador
---
Belette m'ha explicat que Violeta les tenia encantades
tant a ella com a Venetia. Que admiraven la seva força
la decisió amb què vivia, sense cap possessió de res
només i en exclusiva, Belette diu, el temps.
Abans d'entrar al Jules convidaven Violeta a berenar
parlaven molt poc, Violeta amb prou feines sabia anglès
i amb les mirades, d'una intensitat de comunicació clara
s'ho deien tot
també empraven la llengua, és clar
un entortolligament de llengües llatines
---
quan jo li he dit a Belette que les persones com Violeta
són unes aprofitades, que d'això viuen, d'una misèria
que fa llàstima, Belette ha saltat com una fura
i m'ha dit que no he entès res
ha amollat: no tinc la intenció de convèncer ningú
després m'ha llegit dos missatges de Venetia
i m'ha remarcat una frase: la qüestió és fer-se un món
crec que aquesta qüestió és connatural en Belette
ja de petits ella creava mons on ens amagàvem
ara, però, m'és molt difícil amagar-m'hi
i quan Belette em parla de Nova York
de Violeta o Venetia em costa d'entendre-la
com si jo no hi pogués formar part
a vegades penso que les dones estan totes trastocades
o hi ha alguna cosa molt profunda entre elles
que jo sóc incapaç de copsar
Tedi no gosa mirar-se la feina feta
aquest matí ha tingut problemes amb el programa
d'edició. L'ordinador se li penjava cada cop i no sap
què ha quedat gravat i què no
abans de posar-s'hi recull la roba estesa
s'ha de canviar d'ordinador
---
Belette m'ha explicat que Violeta les tenia encantades
tant a ella com a Venetia. Que admiraven la seva força
la decisió amb què vivia, sense cap possessió de res
només i en exclusiva, Belette diu, el temps.
Abans d'entrar al Jules convidaven Violeta a berenar
parlaven molt poc, Violeta amb prou feines sabia anglès
i amb les mirades, d'una intensitat de comunicació clara
s'ho deien tot
també empraven la llengua, és clar
un entortolligament de llengües llatines
---
quan jo li he dit a Belette que les persones com Violeta
són unes aprofitades, que d'això viuen, d'una misèria
que fa llàstima, Belette ha saltat com una fura
i m'ha dit que no he entès res
ha amollat: no tinc la intenció de convèncer ningú
després m'ha llegit dos missatges de Venetia
i m'ha remarcat una frase: la qüestió és fer-se un món
crec que aquesta qüestió és connatural en Belette
ja de petits ella creava mons on ens amagàvem
ara, però, m'és molt difícil amagar-m'hi
i quan Belette em parla de Nova York
de Violeta o Venetia em costa d'entendre-la
com si jo no hi pogués formar part
a vegades penso que les dones estan totes trastocades
o hi ha alguna cosa molt profunda entre elles
que jo sóc incapaç de copsar
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
