humus

Charles l'esperava per anar al Poal d'Estellencs
a la cruïlla que trenca el camí de Son Asgard
i tira vers
però va anar tirant,
perquè Belette no arribava.

Feia tard.
Ja era al pou, quan la va veure venir,
corrents i esbufegant i alleugerida
amb un vestit de platja fins sota els genolls,
descalça, amb les sandàlies a una mà
i amb l'altra subjectant-se les ulleres de sol
negres sense vidres, a manera de diadema.

Va asseure's al graó per respirar. Va somriure
i es va posar les sandàlies als peus
i les ulleres al nas, amb una soltesa
senzilla i audaç i desposseïda d'importància
que va fascinar Charles, el va atordir
com el deixava a vegades el plaer de degustar
sexe, alcohol, xocolata o LSD.

Belette recorda aquell dia perfectament.

Feia tard.
Just a la cruïlla va treure's les sandàlies
per poder córrer més, tement que Charles
no se li escapés. El va veure en arribar al pou. Va seure
va espolsar-se les plantes dels peus per treure's
aquelles puntes de pedres clavades a la pell
i que li feien tant de mal, però la felicitat era forta
perquè Charles l'havia esperat. El seu Charles!,
que li volia ensenyar un secret.

Aleshores van sentir unes rialles.
L'eclosió d'unes rialles que reverberaven
que tocaven les pedres i travessaven
els sòlids i els humors dels cossos.

A Belette se li va clavar una agudesa de gelosia.
Charles, amb ull clínic, va dir-li: aboca't al pou.
I ella va alçar-se i va mirar per la boca rodona i freda
que encara no havien silenciat amb cap xapa de ferro.

Al fons, enmig de les aigües excitades
i un xipolleig de misteri,
va veure aparèixer un rostre de dona.

Belette va abocar-se més indiscreta i amorosa,
el rostre va enfonsar-se i un cos blanc i nu
va diluir-se fins desaparèixer en la foscor.

Belette va mirar-se Charles amb candor i digué:
acab de veure la goja...