humus

A la sala dels Robins?
No ho sé. Jo sols he arribat a un lloc
ple d'espases i llances i cagades de cafè.

Belette se'l mira esguardant resposta
amb les seves ulleres de sol sense vidres.

Doncs no has vist el millor.
Hi ha una sala subterrània amb un llac.
Quan el sol és de migdia entra amb cop fort
pel pou i il.lumina la sala amb un esclat de llum
que xopa les pedres.
És tot un espectacle, a les parets s'encenen
amb els reflexos que fa el bellugueig de l'aigua
durant uns segons, espurnes vermelles.

Espurnes vermelles? Robins?

Ui, si fossin robins ja no hi serien. No.
Crec que és quars vermell. Però sí, és clar
per això se'n diu la sala dels Robins.

Doncs la mare explica que al Poal
fa temps s'hi va trobar un tresor dels moros
ple de robins, i algunes maragdes i diamants.
I que per això els Estellencs són tan rics.

Charles acaba de fer la darrera pinzellada
de la còpia d'un cromo.

Era la Carmelina, de Matisse.
Belette s'acaba el cafè i pensa
que se'n recorda perfectament.
Recorda que Charles li va dir:
t'agradaria ser la Carmelina?
I recorda que es va pixar de riure.

Madò Constança li pregunta
si en vol més.