dolines digitals

episodis de trinxera

Llegeixo

Fullejo i fullejo aquests records miserables
i no deixo de preguntar-me, va ser llavors?
... podrien ser mots de Belette

Si hagués de radiografiar Belette
les franges blanques en comptes d'ossos
serien esquerdes
però no fissures en el sentit de trencament
sinó escletxes que s'esbadellen i regeneren
circuits mentals i valors físics.

Això ho veig ara, fullejant els records,
inventariant anècdotes, inventant
per comprendre millor.

Va ser llavors, aquell estiu, quan madò Bet
li digué que Charles havia anat de viatge a l'Orient.
A Belette li va esclatar l'amor directe a na Joana,
la seva confident d'aleshores. I es va enamorar d'ella
encara que fos de broma.

Va ser la seva primera esquerda.

Belette encara avui parla de crisi
però potser perquè és un mot démodé
cal reinventar el valor de canvi.

dolines digitals

episodis de trinxera

Els dies que plovia,
no sé per què, especialment quan plovia,
ens tancàvem amb Belette al despatx
on el seu pare col.leccionava llibres
(no el vèiem llegir mai, però aquells
prestatges eren a rebentar,
i hi havia llibres pertot: damunt la taula
i a terra, arrambats a la paret i enfilant-se
en pilons com els gratacels d'una Nova York
plena d'històries).

Agafàvem un llibre a l'atzar i en copiàvem
uns quants paràgrafs. Fer això va ser idea de Belette,
és clar. Ella deia que voldria ser escriptora
i jugàvem a ser grans. Jo mai no he tingut les coses
tan clares com ella, no l'he vist mai, el meu futur...
Potser és aquesta capacitat tan seva de projectar-se
que qualsevol canvi li és estrepitós i revoltat
i la fascina, evidentment, per l'habilitat que té
de sorprendre's a si mateixa.

Copiar llibres era sentenciós. I a mi m'avorria molt.
Belette sempre em deia: si aprenem a escriure,
aprendrem a dirigir els pensaments.

Però això crec que ho copiava de les frases
concloents que sempre deia el seu pare.

dolines digitals

episodis de trinxera

el matí que Belette va ensenyar-me a besar
va ser horripilant.
Recordo sortir ben prest de casa
amb l'esmorzar a la boca
per anar-la a buscar i posar-nos d'acord
(Belette m'havia d'esperar a les onze en punt
amagada al poal d'Estellencs quan jo hi passés
camí de Son Asgard, perquè la mare
m'hi enviava a dur-hi pa de figa i galetes de garrova)
i quan tenia un peu a l'escala de ca seva
vaig sentir la mare de Belette
que perseguia el pare de Belette cridant i amenaçant.
Vaig treure el cap per la cantonada lateral.

Darrere la casa, sota la figuera, allà on solien
aparcar el cotxe quan començava a fer calor,
Jean Claude estrenyia na Catarina
amb una abraçada ofegadora que la immobilitzava
i amb cops de llavi intentava fendir la boca serrada
i guanyar els estirabecs de la dona.
Un cop lliure dels braços d'ell,
na Catarina li va clavar una plantofada a la cara.

A les onze en punt vaig arribar al poal d'Estellencs.
Belette ja hi era. Vaig seure al graó, vam fer un glop
de la cantimplora i vam obrir el paquet
de galetes de garrova. Aleshores Belette va dir-me:
na Joana m'ha ensenyat com es fan els petons de veritat.
Vols saber-ho?
Jo no volia saber-ho. Na Joana sempre m'havia fet por
(madò Constança l'anomenava sovint diable boiet
o al.loteta sauvatgeta per fer-ho suau) i no m'en fiava pèl.
A més, tenia l'escena de primera hora gravada al cap,
i tenia present també la reacció de Belette el dia que jo
vaig fer-li un petó a la galta. No volia saber com eren
els petons de veritat i vam quedar que ens els faríem de broma.

Belette va acostar-se'm amb els llavis entreoberts
i amb la punta de la llengua va tocar-me la punta de la llengua.
Aleshores, de cop i volta va canviar de parer,
i amb tota la veritat del món va entrar sencera
dins la boca fins rascar-me el paladar.
Jo sentia que m'afogava, notava els grumolls ensalivats de galeta
que es perdien sota llengua i la seva llengua cada cop més enfonyada
fins que em revingué un oi de pensament que em va fer aturar-la.
No m'agraden els petons de veritat, vaig dir-li.
A mi m'encanta!, va saltar riallera.

Però aleshores, la veritat encara no li havia boicotejat la vida.

dolines digitals

episodis de trinxera

si aleshores ens haguessin dit que Belette i jo
marxaríem un dia de So na Freya
amb la capsa de caragolines i còdols rodats
sota el braç i el tiralínies a la butxaca
ens haguéssim posat a riure com uns esperitats.

So na Freya era el nostre únic, exclusiu i solitari món.

Més enllà de casa i el seu radi de bosc mar i roques
sols hi havia el mercat, l'escola i Son Asgard.

Al mercat m'hi feia anar la mare a peu,
cada dissabte, i recorria els sis quilòmetres
amb el cistell buit. Comprava, i a les dotze
ens trobàvem amb madò Constança de ca n'Estellencs
i baixàvem amb en Tomeu des Cotxo
que ens acostava fins al poal. Del poal a casa
potser hi havia deu minuts.

A l'escola ens hi duia el pare de Belette
i la seva mare ens venia a buscar a les cinc
quan sortíem afamats esperant arribar a casa
per devorar l'entrepà de nutella que la mare
ens preparava per berenar.

A Son Asgard, a banda de dur-hi els ous i les quatre verdures
que la mare collia de l'hort, ens hi escapàvem cada quan podíem.
Recorríem els dos quilòmetres que separaven les finques
o bé pel camí sinuós i polsegós a coll de bosc
o pel rocam abrupte i estellós a coll de mar.
Son Asgard era un misteri.
A vegades hi vèiem entrar gent molt elegant
i desconeguda que hi anaven de visita uns dies,
a l'estiu baixaven al caló i es banyaven nus
i reien molt i molt i a nosaltres ens despertava
una curiositat falaguera.
Les murades altes ens amagàven moltes d'històries
que Belette em contava de sobte
(observàvem un líquen en forma d'anell d'or
i Belette saltava: saps que a Son Asgard tenen una vitrina
on hi guarden un anell d'or amb trenta diamants,
que va pertànyer a Maria Antonieta?
Apa, i tu com ho saps?
Doncs perquè m'ho va contar madò Bet l'altre dia
quan li vaig dur carabassa.
I a sant de què t'ho va contar?
Perquè em va fer anar a la cuina i ho vaig veure i l'hi vaig preguntar)
Jo a vegades em creia el que em deia, però gairebé mai:
generalment l'anècdota coincidia amb la darrera lliçó
de la classe d'Història.
Son Asgard era un plaer a voltes pecaminós
perquè, de fet, teníem prohibit d'anar-hi si no era amb el cabàs ple.

Érem feliços en aquell racó de món
i ni Belette ni jo no ens vam plantejar mai
d'abandonar-lo. Era la nostra vida.

dolines digitals

episodis de trinxera

Belette i jo no ens distingíem un de l'altra
parlàvem igual, ens deia madò Bet
que no sabia mai, quan sentia "carabassa!"
si era el noi o la noia. Li dúiem les verdures
un cop per setmana jo o ella,
perquè la mare s'empipava si trigàvem massa.

El darrer cop que hi vam anar junts (dúiem
dos cabassos amb cebes, pebrots, carabassons,
la carabassa de sempre i obligada, llimones,
i tot de manolls de julivert i alfàbega: a Belette
i a mi ens encantava quan la mare posava alfàbega
al cabàs de Son Asgard, caminàvem amb una fulla
a la llengua i els alens eren saborosos tot el camí)
vam aturar-nos un moment al poal d'Estellencs
per descansar. Belette em mirà un moment i digué:
tens alè de clorofil.la!, i va voler besar-me per tastar-lo.
La vergonya se m'empassà sencer. Estava esllomat
i seia al graó del poal, Belette va agenollar-se davant meu
i va ensumar-me els esbufecs que exhalava. Després
va aficar-me la llengua entre els llavis i em tocà la llengua
i em revingué una calrada que em vaig fondre tot sencer
(bé, tot no, tornava a notar aquella cosa estranya
que em passava darrerament al pito quan tenia Belette
massa a prop: tot jo desfet i la cuca enravenada
que apuntalava tota la meva còrpora i així no queia)
vam perdre el temps al poal d'Estellencs amb tasts
entretinguts i saborosos, vaig agafar-li la mà
perquè notés ella també la meva força, i es va posar a riure
entre nervi i estupefacta. Aleshores em va demanar que
l'hi ensenyés, que volia veure si era igual de rosat que el pito
de l'Esternut, el gos de casa. És hora de marxar, vaig dir.
Però ja era tard. Encara no havíem cridat "carabassa!" que Madò Bet
ens esperava a fora, amb la porta oberta i preocupada
que no ens haguéssim despenyat a mig camí.

La mare, en veure'ns venir, vermells i suats, a aquelles hores
Es pot saber què heu fet tanta d'estona?, i en llegir-me la vergonya
(suposo, perquè no vaig saber què respondre quan, segurament
qualsevol resposta haguera estat vàlida) ens va dir que era el darrer cop
que anàvem junts a portar la verdura.

També va ser el darrer cop que Belette va voler tastar-me la llengua.
I igualment va ser massa tard: em vaig quedar enganxat a ella,
engatjat a la seva negativa.

dolines digitals

episodis de trinxera

ens passàvem hores amb Belette
sense avorrir-nos gens ni mica
mirant el foc de nit

a la finestra nevava

miràvem el foc i nevava
a fora queia neu
davant del foc em cremava
el vidre fred i la brasa
i un calfred d'espurna
a dins, el genoll de Belette
a frec, i la flama groga
blanc a fora de nit
a dins la llum taronja
en el perfil de brasa
la galta encesa en blanc
la seva pell de neu en flama

la vaig besar

em va mirar i digué:
no hi tornis

a la finestra nevava

miràvem el foc i nevava
a fora queia neu
davant del foc em cremava
el vidre fred i la brasa
i un calfred d'espurna
a dins, el genoll de Belette
a frec, i la flama groga
blanc a fora de nit
a dins la llum taronja
en el perfil de brasa
la galta encesa en blanc
la seva pell de neu en flama

la vaig besar

dolines digitals

episodis de trinxera

ara no, però d'infants,
els hiverns eren durs sempre

un fred que feia córrer els mocs
i glaçava

els hiverns eren d'un avorriment
tenaç i ens obstinàvem
a trencar el gel

sortíem a jugar a fora

fins que ens trèiem els abrics
perquè, amb les galtes vermelles,
suàvem

desafiàvem sense pensar-ho la quietud i el repòs

dolines digitals

episodis de trinxera

Per què ens oblidem tan aviat
d'allò que ens fa feliços?

Aquell estiu que Belette va allunyar-se de mi
em vaig perdre, malversar. Vaig cavar una fossa
on m'atrinxerava cada tarda per observar,
sense ser vist, com Charles i Belette jugaven
a cromos prop del mur de Son Asgard.

No tocava la bicicleta. No tocava el tiralínies
no tocava la peixera, no tocava la turquesa
ni les diapositives. Vivia enfebrat en la ridiculesa,
en la indolència del poruc i la xacra de l'ofès,
no tocava res del que em feia vida.

sol
amb la soledat del bel.ligerant

Vaig oblidar-me del meu món proper
incapaç de refer-me.

dolines digitals

episodis de trinxera

set de desert i un sol que rosteix
Belette a la cantonada ven globus
i jo en vull un de vermell
un de vermell
Belette a la cantonada ven globus
un de vermell o dos
potser dos dos de vermells o potser tres
tres de vermells ella és lluny
a la cantonada tres de vermells, calents, roents
o potser quatre, més foc, foguera, quatre
quatre globus vermells o potser cinc
no em sents? vull cinc globus vermells
perquè tinc set, set de desert i un sol
o potser sis, sis vermells, sis sis
no em sents? o potser set?
set de vermells i un sol que rosteix.

fins que no m'he begut un got d'aigua freda
no he despertat del malson, aquesta nit
enfebrat de nou i Belette flotant davant meu
constantment i fantasmagòrica
m'ha cridat amb plor tallat:
l'amor es desinfla, l'amor es desinfla!
omple't els pulmons!!

temperatura de mitjanit: 39
apunto: recordar el malson de Son Asgard.

dolines digitals

episodis de trinxera

és fotut no tenir febre i poder respirar,
i fer com si res no hagués passat

per quant de temps he de continuar
essent un malalt de pneumònia?

tinc ganes de veure l'aire del carrer

tinc ganes d'acostar-me a la Lolita
i fer-li alè amb les paraules
a cau d'orella

plou i ben quiet

quan era xic em feia el malalt
i ara la vida em passa factura

dolines digitals

episodis de trinxera

crec que aquesta pneumònia
que em té aquí confinat és més fructífera
del que vull fer veure a Belette.

a banda de les veïnes
i les imatges que m'ofereixen, surrealistes i excitants
a banda dels records que em desperten la nostàlgia
a banda de l'astènia i l'avorriment

Belette té raó

quan era petit no vaig estar mai malalt
però me les enginyava per quedar-me amb febre al llit

rellegeixo els escrits i veig el sender recorregut
amb una impressió geològica

em reconec les falles, els barrancs i els despreniments

Belette és una mestra de l'entropia
base d'una escriptura
que deambula sense rumb fixat

seguir-la és desaprendre
les teves pròpies lleis

dolines digitals

episodis de trinxera

avui Belette m'ha parlat d'un capítol
d'antany. El dia que, després de la matança
del porc, vam anar a Son Asgard a dur-hi
sobrassada i no ens va atendre Madò Bet
el recordes, aquell dia?
no

sí
Belette es posa a tallar ceba
té els ulls plorosos, el dia que Madò Bet
no hi era i ens va recollir Mlle Vieux,
ens va fer entrar amb la sobrassada
i entaulats hi havia Patrice, Daphne,
Aràlia i el Recordador bevent licor d'avellana.

no
tu sí?, recordes un dia tan remot?
jo encenc el foc pel brou d'ahir

sí
Patrice em va donar licor i el vaig escopir a terra
Mlle em va estampar una bufa perquè, això no es fa!
aleshores enmig del silenci espectral va entrar Charles
amb una capsa plena de cromos
i a mi se'm va estroncar la ràbia i el plor incipient

en aquells moments vaig veure una diferència
que no he oblidat mai, diu Belette,
la mirada alliberadora de Charles
la mirada rapaç de Mlle Vieux

quan marxàvem cap a casa vaig alçar el cap
al cel, una àliga suspesa damunt nostre,
i a la vora del camí, al damunt d'un cable elèctric
un corb grallava

tot això ha vingut perquè a Belette li ha arribat
missatge de l'àliga, m'ha dit.

els ulls li brillaven amb intensitat d'estrella
però ja no era la ceba
era una altra manera de veure

dolines digitals

episodis de trinxera

avorrit i cansat de res
repasso tot el que tinc escrit de
la meva Lolita particular
gairebé mig quadern d'espiral

rememoro les fantasies que ahir
traspassaren les finestres: ella em crida
amb llengua de serp i imatges obscenes
i la meva observació a distància
acobla voyeurisme i exhibicionisme
fins a plaers insostenibles

llegint els fragments m'adono
del buit que es bada dins meu
els forats d'incompleció que em fan
gruyère ansiós de plenitud
m'adono
d'aquests moments morts
que intento reviure

miro per la finestra
la seva persiana continua tancada
i a mi només em queden els mots a les mans:
agafo un bolígraf i escric com si hi veiés a través

em sobrevisc

dolines digitals

episodis de trinxera

sembla que Belette vulgui oblidar
per què va anar a Nova York
m'evita les preguntes
amb accents a qualsevol altre quefer:
si està rentant plats s'entesta a rascar amb l'ungla
l'engrut vell que no marxa ni de tros

un dia em digué que potser escrivim
per no haver de recordar més
però no entenc què vol dir ben bé amb això
jo escric precisament per guardar memòria

la mare me'n va acostumar:
em feia escriure en una llista
tot el que havia de comprar quan anava al mercat,
i a l'escola:
teníem una agenda per apuntar els deures
i si no els dúiem ens posaven falta per descuit
o bé, "copia 100 vegades
no m'adormiré més a classe"

Belette també me'n va acostumar:
algunes tardes avorrides ens passàvem l'estona
descrivint aquells jocs inventats per si algun dia
oblidàvem les regles. Teníem una carpeta plena
de fitxes, guardada a l'armari dels joguets...
i després...
bé, després, em vaig acostumar a transcriure
frase rere frase tot allò que no podia viure

una guerra de sentiments que exorcitzava amb les paraules

dolines digitals

episodis de trinxera

seiem davant del televisor apagat
Belette llegeix en veu alta i jo miro
les caragolines seques i el mocador tacat de llavis

m'apunto tot això en la memòria
per convertir el present en records aferrats
i que, en el futur, m'expliquin per què sóc com seré

collíem caragolines del mur
la mare les bullia amb aigua sal i llimona,
salpebrades i amb una mica de bitxo
burxàvem dins la closca amb el palillo
i en trèiem una llengueta de carn ben gustosa

recordo com aleshores volia la boca de Belette
degustava en silenci els seus llavis somrients
i la llengua era un desig que em burxava
per dedins les entranyes insatisfetes

...i em revé una excitació terrible
(un cop de neu a l'estómac)
però la persiana és avall.
A fora és fosc i intueixo, i sé,
que la Lolita té el llum encès de la seva habitació,
sé que va nua i la persiana és amunt,
sé que davant el vidre negre s'hi emmiralla
i explora el seu cos prescindint dels meus ulls de voyeur

observo els llavis sinuosos de Belette
em sento ridícul

dolines digitals

episodis de trinxera

Belette pensa que veig coses que no són,
que qualsevol indici l'inflo
amb especulació falsa i interessada.

jo dic que les veïnes de l'altre costat del pati
no són normals, la mare és perillosa.
jo dic que practicaven aikido amb un penjador
acceleraven vers una energia destructora.

Belette diu que les veïnes de l'altre costat
són corrents, la mare és estrangera.
Belette diu que no s'entenien amb el penjador
pugnaven vers una solució pràctica.

Diu que m'agrada massa Hitchcock i que vull emular
Rear Window.

Li dic que tinc mal de cap. Que això no és cert,
i que si tinc el trípode i la càmera és per observar
conductes estranyes. Belette no ha vist tota la cinta.

Belette em parla d'una anècdota de Son Asgard.
Sense voler em recupera aquells dies
d'indicis tan intensos i especulacions tan reiterades
i un recargol a l'estómac em fa deixar la pizza al plat.

dolines digitals

episodis de trinxera

un matí de fa mesos, el Mustatxo
va dir-me: "ha vingut la policia, busquen
algú de la comunitat: pregunten i pregunten,
jo no sé res, oi? Els he dit que no jo no sé res
i que aquí només hi ha bona gent, oi?"

però va ser el Mustatxo qui els va delatar
després d'una discussió al pati,
quan no li van voler vendre una pedra de haixix.

ho sap tothom

ara, al pis dels camells s'hi han instal.lat
una mare i una filla


a Belette no li interessa,
es capfica a l'ordinador per llegir els seus correus
té un missatge de la Dogson, em diu

però a mi no m'interessa
apunto: "Guió d'una paranoia.
L'aikido com una mentida"

dolines digitals

episodis de trinxera

era la mare qui em feia saltar del llit
ja n'hi ha prou, fora mandra!
i si em convenia, em donava un rovell
amb sucre, que deia que era bo per a la salut

a mi m'agradava guardar la clotxa partida
granulada i llisa de l'ou

guardava moltes coses, a l'armari dels joguets.
de tot, menys joguets, que eren a l'alcova.

tenia una col.lecció de clotxes,
caragolines, còdols rodats i conquilles,
d'endolls trencats i ales de papallona
plastificades amb aironfix, bombolles d'aire
en plàstic d'embalar, una capsa d'espardenyes
plena de líquens i una altra plena de diapositives
que ens vam trobar al peu d'un contenidor
tot jugant a les relacions amb Belette.
Quan la mare va fer desaparèixer la peixera
marina, vaig idear-me una altra peixera
amb les diapositives. En dues hi vaig treure el film.

vaig anar a buscar Belette, que cercava obsessionada
líquens al mur de Son Asgard. Mira, la nostra peixera!
observàvem, a uns metres de distància, a través del
requadre de plàstic blanc un fragment del mur.
una sargantana!, va cridar Belette,
i oblidant la diapositiva va córrer a tallar-li la cua.

em vaig posar fet una fera.
fas trampa!, hem quedat que és una peixera!
i a fora de la peixera els peixos es moren!

com que era difícil conservar les visions
dins els límits de la diapositiva, vam optar pels detalls
més petits i insignificants. El mur era ple de tèrmits
que enfocàvem dins el requadre. La imatge
era esplèndida. És com un microscopi,
va dir Belette, és la nostra peixera, vaig refutar.

havíem canviat de joc

dolines digitals

episodis de trinxera

la febre no em deixava llegir

m'agradava estar malalt perquè així
em perdia l'escola i les lliçons d'història
mortes d'avorriment: la mare n'explicava de millors

s'asseia al meu llit i acompanyava la febrada
amb els seus records delirants,
la mítica joventut!, exclamava amb suavitat
i els ulls silenciosos
i les pauses humides

jo tremolava, sovint no per l'alta temperatura
sinó per l'estremiment dels episodis que em contava

el seu avi n'havia fet de molt grosses, amb els negres...
el meu besavi era fill d'americano

jo tremolava i li demanava un got d'aigua i quan ella era a la cuina
prenia l'Illa del tresor per submergir-m'hi sense culpa

quan tornava,
jo tancava el llibre

la febre no em deixava llegir

dolines digitals

episodis de trinxera

la mare no volia la peixera a casa
deia que era un trasto brut i lleig
mig rovellat i corroït i pudent
a més, els peixos, al mar.
el vaig amagar a l'armari dels joguets

l'endemà la peixera havia desaparegut
i la mare em va dir que no, que no l'havia vist enlloc
obria els ulls d'exageració i posava la boca de lluç
la mateixa cara que quan li demanava
per exemple, si els reis eren els pares:
noooo..... o si els dimonis existien.

no m'havia refiat mai de les seves paraules
m'agradava observar-li els gestos per saber la veritat:
quan apagava malament el cigarro estava enfadada
encara que ho intentés dissimular
o quan treia la pols a la col.lecció de pipes del pare plorava
encara que no vessés ni una llàgrima.

era així la mare. Aleshores em contava aventures
de mariners i vaixells i tempestes increïbles
que s'empassaven bucs sencers

me'n parlava per deixar testimoni, deia,
parlava per sobreviure.