La discussió d'ahir va ser fructífera
amb Belette i algunes consideracions
que em fan escriure encara sota el seu consell:
si ho apuntes, tot això, veuràs de lluny
la geometria del teu senderi.
De cop em vingué al cap una imatge:
la salamandra en la pica clara d'una font,
un dia qualsevol d'aquells berenars
amb l'avi quan vivia. I la seva contalla:
les salamandres són esperits elementals del foc:
el poden travessar sense cremar-se. Són immortals.
Ho apunto, simplement, així.
L'avi dessota la boina i un bastó
que era branca d'avellaner.
Caminàvem tardes senceres pels camins
d'afores, polsegosos a l'estiu.
No pas gaire lluny del poble, jo era petit i ens entreteníem
a collir cargols si havia plogut o arrels de regalèssia.
El dia de l'enterrament feia pluja forta.
Tota l'aigua rierava cap al clavegueram.
De cop em vingué una plorera afeixugada:
just quan sortíem del crematori,
construït de feia poc a un carrer
d'afores, asfaltat de nou, no pas gaire lluny.
Jo era el darrer i m'entretenia a mirar enrere.
L'avi. Mai més.
----
Tedi i Belette parlen de la pneumònia.
davant la tele apagada i la persiana oberta.
Del trípode i la càmera. Dels mites.
Tedi explica que les veïnes encara traginen caixes.
Es veu que ara, la mare no castiga tant, però
aquest matí la nena ha incendiat el sofà.
Les dues n'han sortit sanes.
De debò?
Sí, han vingut els bombers i tot. Ho tinc filmat.
En podries fer una bona novel.la, somriu Belette.
O una bona pel.lícula. Sense guió previ.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
1 comentari:
Charles, a dues passes del Met, en un Nova York ple de neu bruta, pensa en el tema de la traïció que darrerament l'embolcalla com un tel aferradís i insuportable. Aquest vespre vol veure la Cecilia Bartoli a Cossi fan Tutte. Fa unes setmanes, Aràlia, abans de partir cap a les defilades de moda de París, li va contar unes paraules de la Bartoli que havia llegit en un vogue francès."A Cosi fa tutte tothom traeix a tothom. Les germanes traeixen els seus amants i els amants traeixen les germanes. Don Alfonso, un uomo veramente maligno, els traeix tots. I la pobre Despina, l'única traïdora involuntària, traeix les seves mestresses i ha de viure amb aquesta culpa per sempre. Perquè la traïció de Butterfly és de melodrama: el veus, plores i te n'oblides, però no té res a veure amb la vida. Cosí, en canvi, és la traïció de l'avui, de la vida diària."
Charles mira les monumentals pintures de Chagall del hall de Metropolitan i s'acull a l'art com a consolador en temps de desgràcia. Enyora Aràlia i el Recordador d'Aràlia. Enyora Son Asgard i Mlle. Vieux. Enyora Madò Bet. Enyora molt la senyora àvia Xima. Se sent com un ca tot sol, entotsolat.
Publica un comentari a l'entrada