Diari d'una convalescència

Aquesta tarda Belette no ha vingut
i jo he campat sol pel pis sota la manta,
lliure i amb el centre encès, trempat
i calent de somni: la lolita m'ha caçat al vol
amb la mirada. Ha agafat, ella també, la digital
i m'enfocava mentre jo la centrava en l'objectiu.
S'ha tret la camisa i amb sostens s'abaixava la tira
a poc a poc, i jo pensava en els dies que nua
li veia els pits en zoom, borrosos, i ara quieta,
ben quieta i enfocada s'ha tornat a posar la tira,
i la camisa, i ha somrigut i ha fet caure la persiana
de cop.
I a mi que em falta l'aire, que tinc els pulmons
malalts que m'ofego a cada passa, no puc sinó
estornudar semen, llavors que es perden
i que eixugo amb un mocador de paper.

----

Tedi i Belette seuen davant el televisor apagat.
Tedi, a la finestra amatent, ha vist com la lolita
tornava a casa amb sa mare. Ha vist com s'alçava
la persiana de l'habitació i el reflex d'un..mirall?
que l'enlluernava. I ha sonat el timbre.

Com és que véns?
Belette li explica, què passa?, que es pensava
que la presentació acabaria més tard, per això
li havia dit que no hi aniria, però resulta que mira,
ha acabat abans d'hora, té, et porto sopar.
I Tedi no pot queixar-se, tot i que darrerament
Belette està molt sentenciosa i l'afeixuga.

Avui he rebut carta de Charles. Diu que Cèlia,
l'amiga de Daphne, li apreta els estreps. Es pregunta
per què l'amor, o la follia d'amor,
o com es diguin aquests esclats de vida,
per què tenen tanta tendència, diu ell, a enquistar-se.
A engatjar-se en la correntia diària amb pretensió d'anell
i aturar el flux. Charles es remou sota massa pressions,
conclou Belette, i obre Cocteau i Tedi s'aixeca.
Puc fer-te una proposta?
Digues.
Llegim Nabokov.
El tens?
És clar.