Diari d'una convalescència

Plou. Hi ha un aire tèrbol
entre la pluja que ensutja.

Avui ha vingut Belette amb aquells
aires de pitonissa que adopta de vegades
i que a mi em costa tant d'entendre.
Però està trista, intueix
un conflicte bèl.lic, ha dit.

Els vidres de la finestra s'embruten
i la gent que veig corre cobrint-se el cap,
fent passes curtes, sense mirar-se els uns als altres.
És com si jo, des d'aquest refugi de convalescència,
ho pogués clissar tot molt més clar, amb perspectiva,
però hi ha la pluja, la distància i la dificultat d'introspecció
i no sóc
prou precís ni en la descripció ni en l'examen.

El Mustatxo és al pati recollint fulles,
sense pala ni rasclet, de l'última ventada.
Va tot xop
però fa la seva feina.
Un mosso entra al pati amb un carretó i tres caixes.
Les deixa sota el porxo i dóna un paper groc
al Mustatxo que somriu. El mosso li torna
el somriure i fuig corrents que té pressa.

Ell es queda sol, recull les fulles amb parsimònia,
s'ajup, n'abraça un estol, s'empapa de l'olor humida
es veu com inspira fort i tanca els ulls,
somriu, sempre somriu,
i aboca el grapat a les escombraries.

----

La qüestió és fer-se el món.
Belette ho diu tot obrint el llibre
de Cocteau. Les enfants terribles.
No un món, sinó el món.
L'únic món que som capaços.

Charles té el seu, i tu el teu i jo el meu.
És així de necessari.
També és necessari que s'entrecreuin i es confonguin
ens habitem els uns als altres, per convertir-nos en gent,
en relacions Les relacions!

Però aleshores ens esborrem tots
i ens difuminem tots massa i necessitem ser sols
per aprendre de nou a dibuixar-nos,
cadascú amb els detalls que li són propis

i és un procés trist de malenconia
perquè es remouen tots els pòsits, tots els perquès
que prenen sentit amb forma i un dolor
que ens fa pensar en culpables, els altres,
i vulnerables cavem un món de trinxeres
i ens posem en estat d'alerta.

En realidad, Paul no removía nunca ciertos sedimentos
de su alma. Estas capas profundas eran demasiado preciosas
y él mismo temía su propia torpeza. Lo agradable se detenía
en el umbral de ese cráter cuyos perturbadores vapores
le incensaban.

La teva convalescència no és gratuïta, Tedi,
diu Belette. El món te la dóna perquè el trobis.
Atravessa-la i mira'l, i si el veus, t'hi veus i et cures.