Aquest matí m'he llevat amb el cap a lloc
el pixum tenia bona densitat i aroma
amb molt de gust unes torrades amb mantega i sucre,
mig suc de taronges seques
un te de mil flors
i un rot prolongat que ha posat punt i final
He alçat la persiana
feia dies que no entrava el sol al menjador
ni era necessari,
el pati torna a estar ple de caixes
la persiana de les veïnes noves també està amunt.
Veig molt de moviment rere aquella finestra.
Com si estiguessin practicant aikido.
Vaig a buscar la càmera.
----
No, ara no es veu, han abaixat la persiana de cop
i després he vist que sortien de casa les dues.
La nena al davant i la mare al darrere, però mira-t'ho.
Tedi i Belette són davant l'ordinador
observen el clip que Tedi ha filmat al migdia.
Es barallen per un penjador, diu Belette, no és res.
És estrany. S'hi han estat molta estona.
Són dues tarades i prou, n'hi ha molts de tarats en aquest barri.
Què vols dir amb això? fa en Tedi.
La molinitos, l'home de la caputxa, el bataka,
el mateix Mustatxo a qui tu defenses tant.
No sé per què li tens tanta mania.
Va, deixa-ho córrer. Puc mirar el correu?
belette_b8 @ hotmail.com
pass: aralia
clic
correo
nuevo mensaje
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
1 comentari:
«Le trop de conscience est une maladie.» Ho va dir Mlle Vieux parafrasejant Dostoievski.
Tu fumaves un camel.
No pensaves en res.
Mentida. Era Aràlia que saturava tot el teu espai mental.
Ella plorava com si el temps no fos irreversible.
Tu digueres: «De vegades les coses breus estan molt inflades. Ho reconec totd'una. Els aforismes són símptomes d'arterioesclerosi cerebral.»
Mlle Vieux reviscolava.
El sol era de cristall de roca.
Ell duia un acordió de postals amb tots els paisatges de la infantesa.
Publica un comentari a l'entrada