dolines digitals

equilàters

el primer dia que Charles va parlar-me
de Richard Estes i del significat originari
crec que no el vaig acabar d'entendre

l'endemà érem tots dos treballant
en la seva darrera pintura
jo posava nua damunt del divan
quan va sonar el timbre de la porta

un missatger li duia un paquet
dins el paquet, un flascó i un sobre
dins el sobre, llavors d'agapant

Daphne! va dir Charles amb veu melosa
saps d'on són?, i em mostrà
les llavors al palmell de la mà
vaig arronsar les espatlles

originàries de Son Asgard, un tresor!

Les llavors d'agapant costa molt que germinin, saps?
generalment es planten bulbs o rizomes
una vegada me'n vaig endur bulbs, veus, aquestes plantes
però les flors no van sortir fins al cap de dos anys
i avui amb prou feines fan res

però el Recordador té una tècnica especial
que fa que de les llavors en surtin flors de seguida
per això els agapants de Son Asgard són essencials,
intensos, d'un violeta arravatat i d'un perfum que transpira.

cal plantar aquestes llavors, on es guarda el nucli autèntic
de les terres i les substàncies amb una potència germinadora
del tot irracional

Daphne em va prometre que quan anés a Son Asgard
me n'enviaria.

I quin és el secret?, vaig preguntar

No ho sé
i em va mostrar el flascó
essència d'orina de dragó
dues gotes a cada regada

però no crec que aquest sigui el secret
saps què és el més important?
fa molts anys el Recordador va viatjar a l'Àfrica,
i se'n va endur un planter d'agapants
originaris del Cap de Bona Esperança

dolines digitals

equilàters

amb Charles
xerràvem pels descosits

ens inventàvem conceptes
com per exemple
complicitat natural
o coherència inalàmbrica

dues versions de l'amor

potser perquè estic lluny d'ell
i de Violeta i de Venetia
em sento còmplice de l'artificialitat urbana:
calendari, reunions amb veïns que no conec
horari, el tràfec del mercat, la pressió econòmina

els conductors rabiüts al volant
no veuen mai els passos zebra

la gent viu descontenta

el descontentament urbà s'encomana

espero que Tedi m'entengui

dolines digitals

equilàters

...Nova York va ser...
com un parèntesi de maregassa
entre dos continents: el passat i el present

ho escric

els dies que Venetia va desaparèixer
(la punta de l'iceberg en superfície)
Charles i jo vam treballar d'immersió
en apnea al fons de l'origen

les mortalles

calma en suspensió
abans del salt

el fang, el llot
em van portar records vius

en tancar el darrer parèntesi
vaig esclatar en plors

Charles va sortir de la dutxa
anem a escampar la boira, em digué
i m'ho expliques tot

dolines digitals

equilàters

no tinc lletra

no m'agrada escriure
els pensaments més íntims
a l'ordinador de Tedi

l'asèpsia de la màquina
no se m'ajusta: sóc més vivaç
que la lucida, més complexa
que l'arial, més jovenívola
que el times més simbòlica
que el webdiltra
i menys universal
i més trista i mínima i bruta i mortal

no trobo la llibreta
el meu pany sense clau
ull viu de l'ànima
nua, nuada
cal.ligrafiada

el teclat m'intimida
el teclat com l'skyline de nova york
keys to the world

dolines digitals

equilàters

estic cansadíssima

fa sis dies que no escric
i en fa més que no m'escriu ningú
al correu la safata d'entrada és plena de virus
i a la cala dels Lliris floreixen agapants
què hi faig aquí?
per què l'amor em desflora?

tinc set

la Lucie Dogson m'explica que està de vacances
que en són de necessàries!, em diu, tota feina
acaba giravoltant en remolí i cal escapar-se d'un mateix
fujo de Nova York una temporadeta...

visc la sensació que sóc en una mentida
no m'arriba l'aroma d'agapant de Son Asgard,
on s'hi mou la veritat
i tot el que vaig deixar a l'altra banda de l'oceà
es fon es dilueix s'esvaneix i se m'oblida
el perfum del real. Les paraules, aquí,
són indiferents, apagades
de tija pelada

no me'n surto
plego d'escriure

dolines digitals

equilàters

em costa de trobar l'equilibri
en aquest vèrtex entre la vida i la mort
no exagero: l'excentricitat pendular de l'amor
que no para mai de vacil.lar ara aquí ara allà
ara escriure ara viure

intentaré explicar-me

a vegades no sé què m'estimo més
si viure o escriure el que voldria viure

a vegades, si visc em moro. Em confonc
amb els quefers diaris, les accions més petites
m'engoleixen, em dilueixen, m'esborren
aleshores em poso a escriure a escriure amb tinta forta.

a vegades és escrivint que em moro,
la vida transcorre al meu entorn
mentre jo em quedo immòbil, extàtica,
el cos em cruix i es queixa i els pensaments
també es ressequen.

necessito escapar de la protecció de la lletra escrita
de la tirania de la imaginació i el somni
he decidit vestir-me un abric i sortir al carrer

dolines digitals

equilàters

Estic desolada.

Potser amb un jet lag crònic,
estic encofurnada i perduda
en la translació apegalosa
dins aquesta calda de lleganyes
i tiranies de sofà que em capola l'ànima.

Trobo a faltar tant de dinamisme!

I aquests versos que em diuen i no em diuen
i ploren alguna cosa que encara no entenc
i que vull comprendre i...

on rau l'amor quan només circula la tristesa?
em disseccionaria ara mateix,
buscaria la meva feblesa per entre la femoral
la cava superior, la cava inferior i la jugular
apuntalaria els ventricles amb una viga mestra
i em llevaria la pell sota una pluja fresca i regeneradora.

dolines digitals

equilàters

quan penso en les mancances
me n'adono que hi ha tres maneres
d'afrontar-les:

una, com Violeta: acceptant-les
i lliurant-s'hi a les totes fins a esdevenir
en si mateix, carència
una determinació exacta per a la pròpia caritat.

dues, com Patrice, l'extrem oposat.
Patrice no accepta les seves privacions,
les converteix en desigs, se les apropia
i lluita aferrissadament per legitimar-les:
la creació, el talent, l'art talment l'amor.

tres, a mi les mancances em fan nosa.
Les veig i jugo a esquivar-les, a recrear-les,
o les oblido i faig veure que no les recordo.
Busco solucions i m'hi entrebanco
perquè, encara que no ho vulgui, si no accepto
allò que no tinc, sempre m'acaba plantant cara
en qualsevol angle de la ment o en cada cantonada.

Tots som en el fons uns morts de gana
però hi ha qui ho aflora a la superfície.

dolines digitals

equilàters

la seva pintura era nua
d'una significança tan transparent
que sovint es feia invisible

Charles era capaç de caçar al vol
el gest vital que sublima un acte,
la candidesa lírica d'una madonna
o la poètica de la desesperació

jo sabia que tot i estar al llit
Charles em continuava pintant
dactilant-me amb els capcirons dels dits
com si mesurés la rugositat d'una piga

la pintura de Charles em mecanografiava

en un dels nus va donar-hi una expressió
que jo no vaig reconèixer com a pròpia
el dia que me'l mostrà, vaig dir-li:
quan vas pintar-me, així?

la tarda que Venetia va encendre un puro.
mentre se'l fumava et veia de recules aquest rostre

què vols dir?

vas deixar de mirar el gerro
i vas anar en rerefons

vas marxar en una època llunyana
i et trobares amb una ferida oberta

he estat treballant aquesta expressió
durant la teva febrada
era l'única manera de retrobar l'expressió
que tinc clavada a la memòria: la teva absència
m'ha estimulat a pintar-te exacta,
a trobar l'origen

dolines digitals

equilàters

què en quedarà, de tot plegat?
què en farem d'aquests residus
clavats en cims de memòria al vent?

estendards que s'esfileguen

escric novayork
escric Venetia
escric Violeta
i res no s'aquieta
ni el record clavat
ni el mot escrit

el temps se m'empassa
cada segon s'imposa en real quotidià
i jo arreplego residus, tossuda:

Violeta era cuca de llum
Venetia era flama viva
Charles era passió roja
Nova York intermitències d'essaoessa

amb força onegen
el temps inclement desgasta

i em queda la vida

dolines digitals

equilàters

incidim tots tres al mateix pla
de l'àtic amb finestres de sol

Venetia al divan amb els ulls mandrosos
i Charles que se la mira amb pinzell
i jo que me la miro amb un calfred
recolzada al radiador i el sol a l'esquena

Venetia anava tota nua
tota bella tota icona
tota sorpresa quieta

un brogit de gelosia i desig
se'm va reviscolar en el ventre
no comprenia què hi feia allà,
la cambrera del bar de l'edifici,
la noia del Met, de les ficcions, de la mort
amb Charles que li feia amor
amb ulls i pintura i llenç

vaig anar a la cuina a fer cafè
a fer cafè era com anar dins la bola de cristall glaçat
del vanitas de Gheyn
on l'aixeta i l'aigua corrent, el gest sec
per obrir la cintura d'una cafetera europea
el rasc del llumí i la flama que crema, el gas
i l'olor de gas, i el gas encès, i els minuts que passen
abans que el borboll soni i s'ofegui i el perfum calent
s'escampi per tot el loft, mentre observo el quadre
de dues persones quietes en una sola tasca: la perpetuïtat,
a fer cafè era com entrar dins un moment evanescent
de vida i de real, dins els lapsus de cada dia
dels quefers que ens fan escàpuls i ens fan vells.

no vaig poder trencar el gel i interrompre l'escena
em vaig quedar rere la barra americana
em vaig beure el cafè jo sola observant
em vaig sentir tremolosa d'amor

dolines digitals

equilàters

em vaig enamorar d'aquell quadre
vanitas still life
com qui s'enamora de la mort
del temps i la memòria

detritus de la nostra identitat

amor per perdre en deixant
mentre avancem dia a dia vers la mort
amb passió d'amant de vida

Venetia i Violeta i jo mateixa
amb un destí entrellaçat i incomprensible

Ella em dugué per segon cop al Met
em plantà davant del quadre i em digué:
la vida no és res

aquestes paraules em feren plorar

en un racó de la sala buida
li vaig contar la meva història

promet-me que no ho diràs mai a ningú
t'ho prometo

dolines digitals

equilàters

es va crear un triangle
diria amorós amb totes les lletres
de tres angles aguts

Venetia va parlar-me per primer cop
de Violeta el dia que el seu cap no hi era.
Va seure amb mi, tranquil.la, a la cafeteria
(una companya de feina li va somriure
i picà l'ullet) i es va prendre una infusió de til.la.

Em va explicar el dia que va asseure's amb ella
arran de l'entrada del local de jazz. Em va explicar
que varen estar molta d'estona en silenci
fins que Violeta, amb veu melodiosa, es va posar a cantar.
Em va explicar que la noia cantava al seu marit
cada cop que sentia com ell li acariciava la galta.
El seu marit va morir.
Em va explicar aquella determinació de viure al carrer,
resoluda malgrat els contres.

La seva història sí que és dura,
però te l'hauria d'explicar ella mateixa per conèixer
el calat de la seva experiència.
Venetia va restar una estona en silenci,
fins que afegí: tot i que mai no assolim ningú en profunditat.

Aleshores va parlar-me de Beth Sarkinsky.
Beth, una amiga de l'ànima.
El darrer any de carrera, en una festa universitària
li va presentar Jakob.
Venetia se'n va enamorar a l'acte i just
abans de llicenciar-se es van casar.
Venetia va fer el darrer glop de tisana i digué:
Encara no fa tres mesos, Jakob i Beth van morir
cremats en un accident de cotxe.
El seu rostre era d'una serenor espontània.

Em sap greu, sols sé dir
quan em manquen les paraules.
Ella em va somriure.

Per això vaig al Met a observar el vanitas
de Jacob De Ghyen. Coincidència en el nom?
El quadre m'ha fet entendre moltes preguntes.

Saps, la mort és amiga i companya de viatge.
Violeta ho sap, i jo també.

dolines digitals

equilàters

continuo en aquest bloc
els fragments que acabo de viure

ara, amb l'Atlàntic entremig,
a casa en Tedi passo pàgina
i refaig per entendre
la memòria novaiorquesa

potser la vida no és com un riu
això ho vaig pensar molts cops
observant les aigües del Hudson
els rius són línies cronològiques

reescriure
sempre la vida
per fer-la més intensa
més plena
més nutritiva

m'ennuego