dolines digitals

equilàters

incidim tots tres al mateix pla
de l'àtic amb finestres de sol

Venetia al divan amb els ulls mandrosos
i Charles que se la mira amb pinzell
i jo que me la miro amb un calfred
recolzada al radiador i el sol a l'esquena

Venetia anava tota nua
tota bella tota icona
tota sorpresa quieta

un brogit de gelosia i desig
se'm va reviscolar en el ventre
no comprenia què hi feia allà,
la cambrera del bar de l'edifici,
la noia del Met, de les ficcions, de la mort
amb Charles que li feia amor
amb ulls i pintura i llenç

vaig anar a la cuina a fer cafè
a fer cafè era com anar dins la bola de cristall glaçat
del vanitas de Gheyn
on l'aixeta i l'aigua corrent, el gest sec
per obrir la cintura d'una cafetera europea
el rasc del llumí i la flama que crema, el gas
i l'olor de gas, i el gas encès, i els minuts que passen
abans que el borboll soni i s'ofegui i el perfum calent
s'escampi per tot el loft, mentre observo el quadre
de dues persones quietes en una sola tasca: la perpetuïtat,
a fer cafè era com entrar dins un moment evanescent
de vida i de real, dins els lapsus de cada dia
dels quefers que ens fan escàpuls i ens fan vells.

no vaig poder trencar el gel i interrompre l'escena
em vaig quedar rere la barra americana
em vaig beure el cafè jo sola observant
em vaig sentir tremolosa d'amor