a la intempèrie
crec que la manera com he conegut Venetia
tampoc no és cap casualitat.
fa un parell de dies,
jo esperava Patrice a la cafeteria de la planta baixa de l'edifici
a l'àtic del qual Charles hi té l'estudi;
feia catorze anys que no el veia, en Charles,
i encara me l'imaginava amb acné i el serrell recte:
la imatge fixa dels records
esperava i vaig preguntar a aquella cambrera
dels ulls curiosos:
creus en les casualitats?
creus en les casualitats?
em va preguntar ella sorpresa
i va seure al meu costat.
No ho sé, vaig respondre.
Res no passa aïllat de res, va dirigir fluixet i es va alçar
perquè passava l'amo: les lògiques invisibles... i es va fondre
entre el grup de turistes russos que entrava al local
i en un no res va baixar Patrice remugant: si almenys pintés!
aquella mateixa tarda vam anar amb Lucie Dogson al Met.
en una sala de la col.lecció permanent vaig veure la cambrera
observant immòbil un quadre: Vanitas Still Life
em vaig plantar al seu costat immòbil observant el quadre
creus en les casualitats?
aquest matí, quan em dirigia cap al pont de Manhattan
he topat amb Charles que sortia d'un banc.
una casualitat immensa?
és clar que no.
m'ha dit d'acompanyar-lo al seu estudi
i hi he anat.
Allà, estirada al divan mig adormida, hi havia Venetia.
el sol del migdia requeia damunt la seva nuesa
bella, esvelta i delicada
encara ara tremolo
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
1 comentari:
ENCARA ARA TREMOLO
El poetes, els més caparruts i vehements, recomanen que es deixin podrir les paraules i un cop mortes que s'emblanquinin amb la memòria.
Venetia em fa citacions d'aquestes.
D'on les treu?
No ho sé. Potser d'Ovidi, de JRJ o d'alguna amiga seva que corr per Queens.
Em deixa embadalit i somniós dins aquests horabaixes calents que no s'acaben mai.
Caminam entre els noms de les coses, em digué ahir com si em contàs que fa bon temps o que li agraden els cactus.
La força d'aquella frase s'ha gravat en el meu interior com un designi.
Publica un comentari a l'entrada