dolines digitals

episodis de trinxera

a la casa gran feia fred. La mare encenia la llar
i a l'habitació una estufa elèctrica abans d'anar a dormir,
dúiem jerseis de llana i una manta en el sofà,
com ara, embolicat de fred.
Em creia que aquests records formaven part del passat
però veig que tots els fets poden repetir-se, i el passat construir-se
en present d'una manera molt més radical
que l'episodi de Proust.
La mare patia que no patíssim. Era atenta i per fer-nos
prendre calor ens banyava amb aigua freda al dematí,
ens feia caminar els quilòmetres que separaven
el poble del mercat per anar a comprar cols, verdura o gra.
Mai no vaig estar malalt.

ara no hi ha res de tot això. Fa fred a casa i jo estic convalescent.
Quan em puja la febre penso en la mare, la seva mà càlida a la galta,
el seu brou de pernil, els seus cabells rinxolats fregant-me l'espatlla
quan em tallava les ungles. La mare és morta.
Les persones són irrepetibles.