dijous, de desembre 28, 2006

dolines digitals

episodis de trinxera

és fotut no tenir febre i poder respirar,
i fer com si res no hagués passat

per quant de temps he de continuar
essent un malalt de pneumònia?

tinc ganes de veure l'aire del carrer

tinc ganes d'acostar-me a la Lolita
i fer-li alè amb les paraules
a cau d'orella

plou i ben quiet

quan era xic em feia el malalt
i ara la vida em passa factura

dilluns, de desembre 25, 2006

dolines digitals

a la intempèrie

estic al JFK
encara una hora pel vol

sols m'he acomiadat de Daphne
un petó i una abraçada
uns mots d'entesa
"ens tornarem a veure
un cop el canvi"

n'estic segura
res roman igual

Mlle Vieux és a la cafeteria
llepant amb discreció la xocolata
de la cullereta platejada davant
una copa de suís buida
té el cap quiet
les cervicals tenses
i la mirada fixa

si pensa, en blanc i negre, l'home de l'esmòquing
una cartera plena i la pistola

no creu cap més possibilitat

el sacrifici de l'art

m'allunyo d'aquesta Nova York esventrada

dimecres, de desembre 20, 2006

dolines digitals

eclàmpsies col.laterals

Belette espera que arribi Tedi
asseguda al sofà amb un llibre a les mans

té música posada i la finestra oberta
malgrat la baixa temperatura

se sent enfrescada i a punt

Tedi arriba

dimecres, de novembre 22, 2006

dolines digitals

episodis de trinxera

crec que aquesta pneumònia
que em té aquí confinat és més fructífera
del que vull fer veure a Belette.

a banda de les veïnes
i les imatges que m'ofereixen, surrealistes i excitants
a banda dels records que em desperten la nostàlgia
a banda de l'astènia i l'avorriment

Belette té raó

quan era petit no vaig estar mai malalt
però me les enginyava per quedar-me amb febre al llit

rellegeixo els escrits i veig el sender recorregut
amb una impressió geològica

em reconec les falles, els barrancs i els despreniments

Belette és una mestra de l'entropia
base d'una escriptura
que deambula sense rumb fixat

seguir-la és desaprendre
les teves pròpies lleis

dilluns, de novembre 20, 2006

dolines digitals

a la intempèrie

una imatge

(una dona s'atura davant nostre sense veure'ns
a primera hora. Du un nen a l'escola,
ell marraneja amb un caramel embolicat
ella no deixa que se'l mengi i li crida:
te lo he comprado con la condición que te lo comas después!
el nen entossudit i esgaripant de ràbia es tira a terra
i la dona, agafant-lo pel braç, l'arrossega un bon tram
de vorera abans de girar la cantonada)
m'ha fet de mirall
decideixo marxar de Nova York

dimecres, de novembre 15, 2006

dolines digitals

eclàmpsies col.laterals

si Belette es mira molt endins
veu passadissos i cavernes fluides
per on corren emocions estranyes

ha escrit tres dies seguits sense pausa
descobrint quins mots ressortien més
en la torrentada sanguínia del seu clos
most, sediment, resignació
densitat, gravetat, pressió
estalactites mentals d'un degoteig constant de llanguiment

i desxifrant-se amb incisions de gillette
ha escarificat els diversos estrats
d'impressions i sensibilitats acumulades,
destriant, esgrunant i relativitzant la importància

"em pensava que els dies de Nova York
varen ser, per mi, aquell triple mortal aplaudit
per tothom qui creia en la dificultat
de fer el salt a la mort.
Desempallegar-me de Patrice i Mlle Vieux,
corromputs per uns valors que agonitzen
em va donar una empenta rejovenidora
que tu, Venetia, Daphne... vau saber aconduir
ara em sento lluny de tots i el ressò d'aquells dies fa grumolls

cal que em desempolsi les entranyes"

això ho escrivia a Charles,
en resposta al darrer correu que va rebre d'ell

divendres, de novembre 10, 2006

dolines digitals

episodis de trinxera

avui Belette m'ha parlat d'un capítol
d'antany. El dia que, després de la matança
del porc, vam anar a Son Asgard a dur-hi
sobrassada i no ens va atendre Madò Bet
el recordes, aquell dia?
no


Belette es posa a tallar ceba
té els ulls plorosos, el dia que Madò Bet
no hi era i ens va recollir Mlle Vieux,
ens va fer entrar amb la sobrassada
i entaulats hi havia Patrice, Daphne,
Aràlia i el Recordador bevent licor d'avellana.

no
tu sí?, recordes un dia tan remot?
jo encenc el foc pel brou d'ahir


Patrice em va donar licor i el vaig escopir a terra
Mlle em va estampar una bufa perquè, això no es fa!
aleshores enmig del silenci espectral va entrar Charles
amb una capsa plena de cromos
i a mi se'm va estroncar la ràbia i el plor incipient

en aquells moments vaig veure una diferència
que no he oblidat mai, diu Belette,
la mirada alliberadora de Charles
la mirada rapaç de Mlle Vieux

quan marxàvem cap a casa vaig alçar el cap
al cel, una àliga suspesa damunt nostre,
i a la vora del camí, al damunt d'un cable elèctric
un corb grallava

tot això ha vingut perquè a Belette li ha arribat
missatge de l'àliga, m'ha dit.

els ulls li brillaven amb intensitat d'estrella
però ja no era la ceba
era una altra manera de veure

dijous, de novembre 09, 2006

dolines digitals

a la intempèrie

he vetllat tota la nit amb l'amiga
del Hudson, sota les seves robes
de color brut. es diu Violeta
perquè és el nom de la seva àvia, d'ulls blau fosc
ella no. Té una piga sobre el llavi, com la Monroe.

la Violeta no es mou del seu racó
aquí és invisible a ulls de tothom
només els nens l'observen de vegades
de camí cap a l'escola propera

abans vivia amb el clan en un park de Queens
havia de dur l'almoina cada dia al seu pare
mentre ell s'emborratxava de cervesa als bars

un dia la van violar mentre dormia
devia ser algú del clan,
va dir, perquè ningú no es va immutar
un altre dia uns xicanos la van atracar
se li van endur l'almoina, les sabates
i li van arrencar una dent d'or.
ara només en té una
si el seu marit fos viu, s'exclama,
res de tot això no li hauria passat

el seu marit va morir d'accident
just arribar a Nova York
eren acabats de casar i les dues
dents del compromís de noces
resplendien de felicitat

quan li van robar la dent
va escapar-se amb la boca sagnant
decidida a començar de nou

ha trobat aquest lloc tranquil del Hudson
i no ha tornat a veure ningú més del clan

diu que parla amb el seu marit mort
i que fins i tot fan l'amor, que sent com l'abraça
la petoneja pertot i li diu que l'estima
sempre en silenci

el silenci és el seu còmplice

la meva vida, tan lluny de la seva,
s'hi ha acostat aquesta nit tènue
i ha flirtejat amb les seves pauses

a ple aire a la ciutat de Nova York
m'he sentit indestructible

dimecres, de novembre 08, 2006

dolines digitals

eclàmpsies col.laterals

Belette agafa un petit llibre del prestatge.
Se'l va comprar a Nova York
juntament amb el cànon de Bloom.
És de Pérez Estrada i hi ha una pàgina, la 44
ángeles de la desesperación y el abandono
marcada amb un post-it, i
llora el ángel del muerto su desolación,
y como una joven viuda busca un nuevo hombre
subratllat en llapis

no és l'apatia qui l'encolla avall
ni la tristesa qui li xucla el moll
ni el buit qui la consumeix

és...
s'esforça a pensar. Obre la finestra
i es repenja a l'ampit amb el llibret a les mans
sent aldarulls al carrer
s'esforça a mirar-se endins
és...
fulleja les paraules d'aquest autor malagueny
sólo sé que, si abro el poema, deberá sangrar

són.. les darreres paraules que li va dir
l'amiga del Hudson: "el món no s'acaba,
sempre engendra i sagna en fer-ho",
el tatuatge oblidat a la pell de l'esquena

Belette deixa el llibre i sense tancar la finestra
es clou al bany. Davant del mirall es despulla,
trenca amb un cop de secador
el Gillette Sensor de Tedi i es queda amb la fulla,
es fa un tall, finíssim, inspirant fort per la boca
al canell. La mà no li tremola
llora el ángel del muerto, es repeteix
la sang li regalima i el color s'escampa per la pica

és carn viva, ànima roja, tinta sota la pell

corre a la cuina i s'estronca la ferida amb una goma de pollastre,
es llepa el braç, es neteja, agafa alcohol i es cura

quan Tedi arriba ella està escrivint a l'ordinador.
Té el canell embenat i una hematites a la falda


diumenge, de novembre 05, 2006

dolines digitals

episodis de trinxera

avorrit i cansat de res
repasso tot el que tinc escrit de
la meva Lolita particular
gairebé mig quadern d'espiral

rememoro les fantasies que ahir
traspassaren les finestres: ella em crida
amb llengua de serp i imatges obscenes
i la meva observació a distància
acobla voyeurisme i exhibicionisme
fins a plaers insostenibles

llegint els fragments m'adono
del buit que es bada dins meu
els forats d'incompleció que em fan
gruyère ansiós de plenitud
m'adono
d'aquests moments morts
que intento reviure

miro per la finestra
la seva persiana continua tancada
i a mi només em queden els mots a les mans:
agafo un bolígraf i escric com si hi veiés a través

em sobrevisc

divendres, de novembre 03, 2006

dolines digitals

a la intempèrie

fa dies que no sec en aquest banc
de la vora del Hudson

veig el riu més brut que mai
però potser està com sempre

escric i observo l'amiga al racó del carrer
asseguda i embolicada amb robes
i un mocador parat amb cap almoina

em respon amb invisibilitat compartida
(diria que fins i tot em somriu
però no ho percebo clarament)

ressonen encara els crits de Mlle Vieux
i les promeses de Patrice
i les contarelles de Régine
..i l'absència de Daphne que ho amplifica tot més

aquestes són maneres! salvatge desagraïda!
les formes! és important, sí! és l'art!
o és que no has entès res de res?
per què ets a Nova York si no?, què hi fas aquí,
ingrata i malvirada?
Charles t'ha desvirtuat completament
a les seves urpes d'aiguarràs! deixa'l de veure
i et prometo l'honor més gran
ja té una model perfecta i tu no ets cap venuda
amb mi ho tindràs tot, tot!, saps què és tot?
la crème, Belette, la metròpoli sencera
el prestigi, l'aparador que els manca a les teves idees
les teves ocurrències, les teves respostes
els teus consells, les teves paraules,
perquè són les teves paraules, per Déu,
les que m'infonen Aràlia
la captes com ningú no ha fet fins ara,
la tens sens retenir-la i és a través teu que ella canta
cada contrada per més llunyana que sigui

m'he escapat amb un cop de porta

l'amiga del Hudson em fa un gest
em quedo amb ella tota la nit



dimarts, d’octubre 31, 2006

dolines digitals

eclàmpsies col.laterals

quan Tedi arriba es troba Belette dormint
al sofà amb una ensaïmada mossegada
reposant al seu pit ple d'engrunes

té pols de sucre als llavis

i un rictus marcat a l'entrecella

Belette...
la desperta

hi ha aldarulls aquí al carrer
ho hauries de veure: he comptat dotze furgonetes
i un cordó policial que no m'ha deixat anar al centre
aturaven la gent que duia pancartes amb escuts i porres
aleshores un megàfon ha cridat la consigna:
kamikazes, s'ha acabat la guerra!
i molts manifestants han atacat el cordó
amb qualsevol objecte que els caigués a les mans,
un plafó de menú de restaurant, totxanes i runes
d'un contenidor ple, l'estructura de ferro d'una cadira
els policies han carregat contra tota cosa vivent
que es mogués davant dels seus ulls

m'he pogut escapolir
com una sargantana
enfilant-me per la paret i saltant al pati

Belette s'alça i obre la finestra

el cant de les sirenes

dijous, d’octubre 26, 2006

dolines digitals

episodis de trinxera

sembla que Belette vulgui oblidar
per què va anar a Nova York
m'evita les preguntes
amb accents a qualsevol altre quefer:
si està rentant plats s'entesta a rascar amb l'ungla
l'engrut vell que no marxa ni de tros

un dia em digué que potser escrivim
per no haver de recordar més
però no entenc què vol dir ben bé amb això
jo escric precisament per guardar memòria

la mare me'n va acostumar:
em feia escriure en una llista
tot el que havia de comprar quan anava al mercat,
i a l'escola:
teníem una agenda per apuntar els deures
i si no els dúiem ens posaven falta per descuit
o bé, "copia 100 vegades
no m'adormiré més a classe"

Belette també me'n va acostumar:
algunes tardes avorrides ens passàvem l'estona
descrivint aquells jocs inventats per si algun dia
oblidàvem les regles. Teníem una carpeta plena
de fitxes, guardada a l'armari dels joguets...
i després...
bé, després, em vaig acostumar a transcriure
frase rere frase tot allò que no podia viure

una guerra de sentiments que exorcitzava amb les paraules

dimecres, d’octubre 25, 2006

dolines digitals

a la intempèrie

al Jules,
Venetia, tot seguint el ritme amb el peu,
m'explica molt de prop com s'ha acomiadat
de la cafetera:

"després de netejar-la he agafat el llapis d'ulls
i li he traçat una sanefa africana tot a l'entorn"

Kadin Oliver punteja amb el saxo
i Venetia s'atura amatent: "pinçades d'aire,
ell sí que fa petons de música, els noteu?"
i abaixa les parpelles.
Charles fa un glop del còctel i em somriu,
abraça Venetia per l'espatlla
i li besa la galta amb els llavis humits

els sons s'apaguen i els pocs que som aplaudim fort

a la cua de l'ovació,
drings de braçalets
i esquellerincs de joies
i picarols d'una veu finíssima
ens fan torçar a la taula del darrere

és Régine de la Tour

"sou aquí!, amb tan poca llum no us havia conegut!
oi com m'ha agradat aquest músic, he de parlar amb ell,
Charles, per què no me n'havies dit mai res d'aquest grup?
podria ser perfecte per a Dioré, que està treballant sobre el jazz!
però per Déu, Belette, no saps com n'estan de preocupats per tu!
Venetia ahir em va dir que sopeu aquí darrerament
i he pensat que t'havia de dir com n'està de frenètic Patrice,
fa tres dies que no sap on pares i ningú no li'n dóna notícia,
Charles, Patrice es disgustarà molt amb tu, t'ha buscat i tu ben fos
ja m'ho ha dit ja, que no li agafes el telèfon ni li obres la porta de l'estudi,
però per Déu, què us passa a tots plegats?"

...mala ànima...

Mlle Vieux em clava les paraules amb la boca seca
des del costat de Régine, dreta com un mastegot

"Per Déu què hi fas aquí? D'on surts?"

Mlle em pren pels cabells i m'estira al carrer
amb tanta força que em fa nina de drap:
atònita, corpresa, blana d'incapacitat
inútil de reacció per part de res ni ningú


dilluns, d’octubre 16, 2006

dolines digitals

eclàmpsies col.laterals

Belette romanceja per casa
passant pàgines de revistes velles

Tedi no hi és, tenia entrevista
amb una productora

el sol és baix
Belette s'alça per tancar la finestra

a la casa del davant una noia balla nua
li veu tot el cos desplegant-se per l'habitació
il.luminada

sona missatge de mòbil

és Venetia amb notícies fresques

Belette no tanca la finestra ni abaixa la persiana
encén l'ordinador i escriu un mail

arriba Tedi

diumenge, d’octubre 15, 2006

dolines digitals

episodis de trinxera

seiem davant del televisor apagat
Belette llegeix en veu alta i jo miro
les caragolines seques i el mocador tacat de llavis

m'apunto tot això en la memòria
per convertir el present en records aferrats

i que, en el futur, m'expliquin per què sóc com seré

collíem caragolines del mur
la mare les bullia amb aigua sal i llimona,
salpebrades i amb una mica de bitxo
burxàvem dins la closca amb el palillo
i en trèiem una llengueta de carn ben gustosa

recordo com aleshores volia la boca de Belette
degustava en silenci els seus llavis somrients
i la llengua era un desig que em burxava
per dedins les entranyes insatisfetes

...i em revé una excitació terrible
(un cop de neu a l'estómac)
però la persiana és avall.
A fora és fosc i intueixo, i sé,
que la Lolita té el llum encès de la seva habitació,
sé que va nua i la persiana és amunt,
sé que davant el vidre negre s'hi emmiralla
i explora el seu cos prescindint dels meus ulls de voyeur

observo els llavis sinuosos de Belette
em sento ridícul

dissabte, d’octubre 14, 2006

dolines digitals

a la intempèrie

al Jules, Kadin Oliver escolta atentament
els primers sons de Naima que blanegen del saxo
com si no fos dels seus llavis que sortissin

com si no fos una melodia prou fermada
Kadin flirteja amb les notes atentament
per cenyir la cintura de l'harmonia i fer palpitar la sala

Charles ha sortit al carrer per parlar pel mòbil

és estrany que Venetia no sigui aquí, ha dit
quan ens han dut l'amanida de taronja.
aquesta és la seva forma d'improvisar, he apuntat,
i hem amanit el sopar amb una fresca conversa
sobre la potent trama que uneix la força creativa
i la improvisació

Venetia ha sopat amb Régine de la Tour,
Daphne les va presentar i Régine compta amb ella
per properes exposicions: Venetia no toca de peus,
diu que pot ser l'ocasió per deixar de servir cafès

Charles m'ha xiuxiuejat la nova guardant-se el mòbil a la butxaca

al Jules Kadin Oliver, Naida Oliver i Spencer Bronx
se cenyeixen amb les mirades còmplices de melodia
com si no fos dels seus instruments que sortissin

com si no fóssim els sons ni ells ni nosaltres
els artífexs d'una nit esplèndida sinó els artefactes
d'una sintonia ancestral i propera

dilluns, de setembre 25, 2006

dolines digitals

eclàmpsies col.laterals

Belette arriba a casa, seu cansada

ha passat el dia recorrent anuncis de diari encerclats
visites i entrevistes de feines mal pagades
necessita treballar
necessita bitllets
necessita
orina de dragó
ja l'avisarem

Belette cada dia està més pàl.lida
li corre poca sang a les venes
la moral s'embeu de la seva espontaneïtat
i ella ensopega amb mentides dures

Tedi no la pot ajudar en aquesta convulsió
tampoc li arriben feines per pagar el lloguer
i els estalvis s'esgotaran aviat

podrien haver pensat mai que els diners no fan la felicitat?

una obsessió ressegueix Belette:
escapar-se del món




dijous, de setembre 07, 2006

suspensió intermèdia

sorry
sorry
sorry

(exigències de guió artesanal)

thanks
thanks
thanks

es recomana sortir al vestíbul i fer un cop d'ull
per fumar: al wc
els refrescs: al fons a l'esquerra

no tireu papers a terra

divendres, de setembre 01, 2006

dolines digitals

episodis de trinxera

Belette pensa que veig coses que no són,
que qualsevol indici l'inflo
amb especulació falsa i interessada.

jo dic que les veïnes de l'altre costat del pati
no són normals, la mare és perillosa.
jo dic que practicaven aikido amb un penjador
acceleraven vers una energia destructora.

Belette diu que les veïnes de l'altre costat
són corrents, la mare és estrangera.
Belette diu que no s'entenien amb el penjador
pugnaven vers una solució pràctica.

Diu que m'agrada massa Hitchcock i que vull emular
Rear Window.

Li dic que tinc mal de cap. Que això no és cert,
i que si tinc el trípode i la càmera és per observar
conductes estranyes. Belette no ha vist tota la cinta.

Belette em parla d'una anècdota de Son Asgard.
Sense voler em recupera aquells dies
d'indicis tan intensos i especulacions tan reiterades
i un recargol a l'estómac em fa deixar la pizza al plat.

dijous, d’agost 31, 2006

dolines digitals

a la intempèrie

observa la complicitat natural
m'ha dit Charles assenyalant la tela quasi enllestida
això, aquí a Nova York costa de trobar

li pregunto a què es refereix i em diu:
tu, jo, el nostre joc i aquest resultat

mentre es canvia per sortir
(a Charles li encanta empolainar-se)
m'aclareix des del bany:

Richard Estes deia que l'art
no prové de la inspiració
sinó de la transpiració

tu i jo som còmplices,
suem i transpirem plegats
tu amb la teva rudesa sagaç, heraclitiana
et fas invisible rere una sinceritat diàfana que m'enlluerna
i jo estimant la llum on s'oculta l'origen

tu m'estimules la capacitat de copsar
què queda rere les aparences
i jo provoco que et mostris
t'incito el plaer de descobrir-te
de ser encara més transparent
aquí a Nova York tot queda massa contractat,
la densitat és pertot i vivim ofuscats
amb actituds compactes, letals

què queda rere les aparences?, pregunto

el significat originari, primitiu, africà
i les teles són el resultat de la nostra nuesa
l'artifici que ens disfressa de nou davant la gent

i que només es revela a qui ens pugui ser còmplices
afirmo. Charles surt del bany somrient i amb perfum dolç,
anem al Jules?

dimecres, d’agost 30, 2006

dolines digitals

eclàmpsies col.laterals

Belette escriu damunt paper:

les estrebades del temps
m'han dut a un terbolí
i no aclareixo el rumb

l'òrbita se m'ha enxiquit
en el radi mínim del diari
de la rutina del calendari

em costa d'escriure
em costa de viure
sols treballo...

Belette ha tornat a la parada de fruita
emperò ha dit al mestre que deixa la feina.

Ell li ha demanat tota la setmana que resta,
per poder trobar algú altre.

Belette ha escrit a la Dogson
"creus que faig bé?", la indecisió
quan no es té el rumb encarrilat genera més indecisió,
i una carta de Venetia: "per ser millor cal aprendre,
i val més tard que mai", parlant-li de Son Asgard
ha estat una carícia justa i oportuna.

Ara toca parlar amb Tedi,
dir-li que deixa la feina, sense estalvis,
i mals pronòstics de mercat.

dimarts, d’agost 29, 2006

dolines digitals

episodis de trinxera

un matí de fa mesos, el Mustatxo
va dir-me: "ha vingut la policia, busquen
algú de la comunitat: pregunten i pregunten,
jo no sé res, oi? Els he dit que no jo no sé res
i que aquí només hi ha bona gent, oi?"

però va ser el Mustatxo qui els va delatar
després d'una discussió al pati,
quan no li van voler vendre una pedra de haixix.

ho sap tothom

ara, al pis dels camells s'hi han instal.lat
una mare i una filla


a Belette no li interessa,
es capfica a l'ordinador per llegir els seus correus
té un missatge de la Dogson, em diu

però a mi no m'interessa
apunto: "Guió d'una paranoia.
L'aikido com una mentida"



diumenge, d’agost 20, 2006

dolines digitals

a la intempèrie

aquest migdia, tot passejant per Turtle Pond,
he preguntat a Charles si creu
que la completa felicitat es troba en la naturalesa

en la naturalesa còmplice,
l'entesa amb aquella mena de fenòmens
que no són deguts a la cultura ni a l'educació

l'entesa amb els fenòmens fortuïts?

també, però no només es tracta d'entendre
els fenòmens fortuïts, sinó conèixer-ne la certesa
i utilitzar-los creativament
com fa la naturalesa

és un plaer de felicitat,
ha tancat després de meditar uns segons
la resposta feta

per exemple?

per exemple, quan era petit i trobava un insecte fulla
me'l posava a la mà davant d'algú i feia veure
que li donava vida. Si aquest algú era feliç
quan descobria la trampa es feia un tip de riure
i volia repetir la broma amb un altre innocent.
Si aquest algú era infeliç quan descobria la trampa
volia partir-me la cara, i l'insecte i jo ens fèiem escàpols
com per art d'encantament.

Ser feliç és veure bromes pertot?

Segurament
ha ha ha ha

acabo de buscar el significat de còmplice:
"persona que ajuda algú a cometre un delicte"
i ho llegeixo a Charles abans no reprengui la feina
amb el pinzell

és evident, conclou mentre serveix el cafè acabat de fer,
per a la complicitat natural s'ha de gaudir
d'una completa llibertat. La felicitat potser és això,
saber viure dins els límits que imposa no pas l'educació,
sinó la mateixa natura

medito
Charles em fa deixar el quadern perquè ja té la mescla feta

dissabte, d’agost 19, 2006

dolines digitals

eclàmpsies col.laterals

No, no és feliç.

Belette va agafar la baixa
(va parlar amb el mestre verduler
perquè no té contracte: tinc febre
el metge em diu una setmana de repòs)
i va marxar uns dies a caminar
per la muntanya i els cims.

Quan torna
Tedi no és a casa.
Les escombraries puden.

Al correu té un sol missatge de Venetia:
ha partit de Son Asgard, paraules curtes,
intenses, i una fotografia: "Aràlia és al japó
amb Takashi Murakami jo m'enduc
un tros d'illa perquè el trobin a faltar
(així segur que torno!), creus en les resurreccions?
jo sí".

També, un sol missatge de la Dogson.
Belette li respon: "no, no és a París,
ni a Nova York ni a Milà. Diana Vreeland
fantasieja xafarderies, ja ho saps, potser perquè es creu
massa tot el que li donen. Va ser ella qui et digué
que Aràlia era amb Venetia a Son Asgard?
Res més fals, Venetia ja ha partit, sola,
i mira què m'ha enviat per mail (!)
Aràlia és tan lluny d'aquesta pantomima!, ara és al Japó
amb Takashi Murakami. Em fa l'efecte que el fi que cerca
és el del fasmòpter diletant: s'oculta amb aparença superflat
per passar inadvertida davant tots els focus encegadors
de l'art modern.

Belette s'estira al sofà a fer la migdiada.

diumenge, d’agost 06, 2006

dolines digitals

episodis de trinxera

era la mare qui em feia saltar del llit
ja n'hi ha prou, fora mandra!
i si em convenia, em donava un rovell
amb sucre, que deia que era bo per a la salut

a mi m'agradava guardar la clotxa partida
granulada i llisa de l'ou

guardava moltes coses, a l'armari dels joguets.
de tot, menys joguets, que eren a l'alcova.

tenia una col.lecció de clotxes,
caragolines, còdols rodats i conquilles,
d'endolls trencats i ales de papallona
plastificades amb aironfix, bombolles d'aire
en plàstic d'embalar, una capsa d'espardenyes
plena de líquens i una altra plena de diapositives
que ens vam trobar al peu d'un contenidor
tot jugant a les relacions amb Belette.
Quan la mare va fer desaparèixer la peixera
marina, vaig idear-me una altra peixera
amb les diapositives. En dues hi vaig treure el film.

vaig anar a buscar Belette, que cercava obsessionada
líquens al mur de Son Asgard. Mira, la nostra peixera!
observàvem, a uns metres de distància, a través del
requadre de plàstic blanc un fragment del mur.
una sargantana!, va cridar Belette,
i oblidant la diapositiva va córrer a tallar-li la cua.

em vaig posar fet una fera.
fas trampa!, hem quedat que és una peixera!
i a fora de la peixera els peixos es moren!

com que era difícil conservar les visions
dins els límits de la diapositiva, vam optar pels detalls
més petits i insignificants. El mur era ple de tèrmits
que enfocàvem dins el requadre. La imatge
era esplèndida. És com un microscopi,
va dir Belette, és la nostra peixera, vaig refutar.

havíem canviat de joc

divendres, d’agost 04, 2006

dolines digitals

a la intempèrie

busco el teu cos africà

(apunto les paraules de Charles
ara que és al bany, per recordar
alguna hora del futur aquesta recerca)

la terra immaterial que t'amortalla
. . .per això em pintes amb fang?
la hierofania dels cossos

(tarquim sec que dilueix en aigua i escampa en taques
damunt la tela on s'esbossa la silueta del meu cos)

Daphne es fa banys un cop per setmana
amb llot del Mar Mort, he dit

(Charles m'ha demanat d'enfangar-me les natges
nua m'ha impregnat tot el darrere, fins als omòplats i el coll i les orelles
m'ha fet seure en tela llarga que ha estès al terra
i estirar-me,)

suau, sense empremtes fortes
la implicació del moviment

(amb prou feines m'ha tocat l'esquena a terra
després els pits en altra peça i les cuixes
mil intents i provatures per deixar assecar)

els africans no estan renyits amb la terra
nosaltres sí, he dit

les nostres mortalles
en l'origen

(hem deixat una estesa de gleves
del meu cos irreconeixible
amorf
embrionari
i ell s'ha anat a dutxar)

dijous, d’agost 03, 2006

dolines digitals

eclàmpsies col.laterals

Belette escolta Richard Ashcroft per la ràdio
l'àlbum: Keys to the World
interrompen la cançó Break the night with colour
perquè és hora de les notícies:

les quotes mensuals de les hipoteques tornen a pujar
continuen les accions bèl.liques d'Israel al Líban
els sindicats i Ibèria es reuneixen per tractar el futur dels 2.500 treballadors
els bancs aconsegueixen 1.000 donacions de sang després de la crida feta

Belette s'estira al sofà
break the night with colour
your own skyline
our keyhole
a vegades ha pensat d'escriure lletres de cançons

es posa a riure, on té el quadern?
no el troba
my keyhole

avui és el seu únic dia de festa a la setmana
keys to the world?
es posa a riure, on té el quadern?
no el troba
my keynote

encén l'ordinador de Tedi
the keyboard

Belette no és feliç

dissabte, de juliol 29, 2006

dolines digitals

episodis de trinxera

la febre no em deixava llegir

m'agradava estar malalt perquè així
em perdia l'escola i les lliçons d'història
mortes d'avorriment: la mare n'explicava de millors

s'asseia al meu llit i acompanyava la febrada
amb els seus records delirants,
la mítica joventut!, exclamava amb suavitat
i els ulls silenciosos
i les pauses humides

jo tremolava, sovint no per l'alta temperatura
sinó per l'estremiment dels episodis que em contava

el seu avi n'havia fet de molt grosses, amb els negres...
el meu besavi era fill d'americano

jo tremolava i li demanava un got d'aigua i quan ella era a la cuina
prenia l'Illa del tresor per submergir-m'hi sense culpa

quan tornava,
jo tancava el llibre

la febre no em deixava llegir

divendres, de juliol 28, 2006

dolines digitals

a la intempèrie

només Charles sabia
que jo podia ser al Hudson

a l'apartament s'hi noten concavitats
d'absència entre els nusos pintats,
Venetia també fa dies que no apareix
per enlloc, m'ha dit Charles
m'ha servit un te acabat de fer
i ha sortit un moment

em refaig
s'hi escriu bé, aquí,
tant de rebé que l'espera es fa bona
recobro, de mica en mica, amb cada glop que crema
la intensitat mal versada amb la cura de Patrice
i les bosses fredes de Mlle Vieux
que em glaçaven el front i més endins

sento rejovenir-se cada una de les capes de pell
amb força de marea alta, la lletra se m'espiga més que mai
i les idees se m'acuben fins al límit d'una apnea

la potència m'esclata en un rialla hilarant


quan arribi Charles li preguntaré si s'ha llegit
aquest article sobre Myriam Warner Vieyra

diumenge, de juliol 23, 2006

dolines digitals

eclàmpsies col.laterals

Belette arriba amb els peus inflats
el vespre, de treballar,
quan Tedi prepara el sopar ella aprofita
i mira el correu electrònic.
té 10 missatges de SupremePharmacy amb virus assegurat
i un, per fi, de Lucie Dogson.

La Lucie no li explica res de Venetia
tan sols la referència: "a la cala dels Lliris
han florit els agapants. Aràlia i Venetia
s'entenen a la perfecció".

Aràlia i Venetia són juntes amb el Recordador?
Com ho sap, la Dogson, també hi és, ella?
Tothom és a Son Asgard?

Tedi li demana si vol pebrot a l'amanida
tinc set!, respon Belette, soparé gaspatxo i prou.
Avui ha venut tres caixes de pebrots
verdures per monedes en intercanvi
i la darrera data del seu quadern és de fa sis dies.
S'alça mig irada i replega el quadern de la bossa
escriu:

23 de juliol
necessit que em cordin
necessit que m'afiblin les peces, que m'embastin i em conjuntin
necessit el xuclamel de Son Asgard

divendres, de juliol 21, 2006

dolines digitals

episodis de trinxera

la mare no volia la peixera a casa
deia que era un trasto brut i lleig
mig rovellat i corroït i pudent
a més, els peixos, al mar.
el vaig amagar a l'armari dels joguets

l'endemà la peixera havia desaparegut
i la mare em va dir que no, que no l'havia vist enlloc
obria els ulls d'exageració i posava la boca de lluç
la mateixa cara que quan li demanava
per exemple, si els reis eren els pares:
noooo..... o si els dimonis existien.

no m'havia refiat mai de les seves paraules
m'agradava observar-li els gestos per saber la veritat:
quan apagava malament el cigarro estava enfadada
encara que ho intentés dissimular
o quan treia la pols a la col.lecció de pipes del pare plorava
encara que no vessés ni una llàgrima.

era així la mare. Aleshores em contava aventures
de mariners i vaixells i tempestes increïbles
que s'empassaven bucs sencers

me'n parlava per deixar testimoni, deia,
parlava per sobreviure.



dilluns, de juliol 17, 2006

dolines digitals

a la intempèrie

sec vora el Hudson. Fa fred i jo estic feble
ho estic, sense voler donar la raó a ningú:
la meva feblesa no la curen atencions
desproporcionadament protectores
Patrice confon guarir amb custodiar,
i així em manifesta, m'obliga.

Charles, desesperat d'esperar massa
ha vingut per alliberar-me i dur-me
al seu claustre d'artificis pictòrics

no puc recloure'm a recer de ningú

es posa a ploure i no me'n vaig
vull sentir-me així de lliure
sempre en hivern tàcit
les gotes mig esborren les paraules escrites

diumenge, de juliol 16, 2006

dolines digitals

eclàmpsies col.laterals

Belette pensa que és com vestir un abric
en ple sol de juliol: tu has decidit posar-te'l
per no saps quina confusió, i decideixes no treure-te'l
per no evidenciar la confusió i convertir l'error en una
excentricitat original.

Belette ha acceptat una feina
en una parada de fruita del mercat.

la proposta ha estat causal, una amiga d'una amiga...
i ha dit que sí.

a Belette se li acaben els estalvis
i ha d'ajudar Tedi a pagar el lloguer

per això quan Tedi li diu: "vendre verdures al mercat?"
amb aquella expressió de sorna, Belette, poc convençuda
respon: "el mercat és el millor laboratori del món".

però el sou que et pagaran no et permet buscar cap pis
ha deixat anar Tedi.

Belette s'ha tancat al bany

dissabte, de juliol 08, 2006

dolines digitals

episodis de trinxera

érem a l'escull de la Galera
un lloc prohibit perquè els pares deien perillós
s'anomenava la Galera, em contava la mare,
perquè les sirenes havien fet que s'hi escullés
una nau amb presos remers de l'illa
que viatjarien cap a la batalla de Lepante.
També deia que tots en van sortir il.lesos
tret del patró, l'almirall i el grumet que desaparegueren
sense deixar rastre, deia, cruspits per les nàiades.
També vaig sentir contar altres versions
que em creia més del que s'imaginava la mare.

vaig traçar un pentacle amb el tiralínies.
les cinc puntes assenyalaven
l'olivera, el senyal d'estop, el contenidor d'escombraries,
el pou i la roca del tall.
Em vaig submergir per arribar-me a la roca,
a uns deu metres de la llisa on teníem les tovalloles.
Esperava l'onada que m'enfilés, però l'aigua era calma
i vaig optar a buscar-hi per sota la superfície,
transparent i amb visibilitat de lent.
Molt avall un cristall brillava. M'hi vaig enfonyar
fins tocar una peça quadrada de vidre
plena de còdols i corall de plàstic:
una peixera tirada dins la mar.
Una de les pedres tenia el color del mar matí.

Belette ja era a la tovallola
amb una pedra negra, una xapa de cervesa amb l'estrella,
unes ulleres de sol sense vidre que havien llençat al peu de l'olivera
(i molt contenta per la troballa extraordinària)
i una pedra amb verdet incrustat i sec del pou.

En veure la turquesa es va quedar meravellada.
Vam deixar tots els elements que ella havia trobat
(tret de les ulleres sense vidre) i ens vam tirar a l'aigua
per treure'n, entre els dos, la peixera plena de còdols.

Aquell va ser el nostre tresor i la nostra inspiració
durant molt de temps. Vam deixar de jugar al joc de les relacions
i vam començar a explicar-nos la història del tresor de la peixera.