episodis de trinxera
la febre no em deixava llegir
m'agradava estar malalt perquè així
em perdia l'escola i les lliçons d'història
mortes d'avorriment: la mare n'explicava de millors
s'asseia al meu llit i acompanyava la febrada
amb els seus records delirants,
la mítica joventut!, exclamava amb suavitat
i els ulls silenciosos
i les pauses humides
jo tremolava, sovint no per l'alta temperatura
sinó per l'estremiment dels episodis que em contava
el seu avi n'havia fet de molt grosses, amb els negres...
el meu besavi era fill d'americano
jo tremolava i li demanava un got d'aigua i quan ella era a la cuina
prenia l'Illa del tresor per submergir-m'hi sense culpa
quan tornava,
jo tancava el llibre
la febre no em deixava llegir
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
1 comentari:
«Escriure és posar lloves, em digueres mentre envoltaves de visc el garbellet per caçar un parell de paraules volanderes. Ens amagàrem rera un mur de pinassa. Passava el temps i cap mot anava a menjar aquells grans de novetat damunt el llocscomuns aferradissos. Tu em repeties que calia paciència. Que jo sempre volia fer les coses a l'aviada. I allò era un art. Com qui diu un art d'escriure. El sol baixava a les totes i començava bufar un ventitjol gelat. Vaig veure com una paraula començava l'aterratge cap a la llova. Després hi va haver un curtcircuit i es va posar a ploure aigua de clauet.»
Quin delit —dins el matí solitari— les paraules de Belette.
És com la corrent. Quan n'hi ha tot s'encén.
Quan no n'hi ha, la fosca.
Faig servir cumarina a dojo.
Publica un comentari a l'entrada