episodis de trinxera
érem a l'escull de la Galera
un lloc prohibit perquè els pares deien perillós
s'anomenava la Galera, em contava la mare,
perquè les sirenes havien fet que s'hi escullés
una nau amb presos remers de l'illa
que viatjarien cap a la batalla de Lepante.
També deia que tots en van sortir il.lesos
tret del patró, l'almirall i el grumet que desaparegueren
sense deixar rastre, deia, cruspits per les nàiades.
També vaig sentir contar altres versions
que em creia més del que s'imaginava la mare.
vaig traçar un pentacle amb el tiralínies.
les cinc puntes assenyalaven
l'olivera, el senyal d'estop, el contenidor d'escombraries,
el pou i la roca del tall.
Em vaig submergir per arribar-me a la roca,
a uns deu metres de la llisa on teníem les tovalloles.
Esperava l'onada que m'enfilés, però l'aigua era calma
i vaig optar a buscar-hi per sota la superfície,
transparent i amb visibilitat de lent.
Molt avall un cristall brillava. M'hi vaig enfonyar
fins tocar una peça quadrada de vidre
plena de còdols i corall de plàstic:
una peixera tirada dins la mar.
Una de les pedres tenia el color del mar matí.
Belette ja era a la tovallola
amb una pedra negra, una xapa de cervesa amb l'estrella,
unes ulleres de sol sense vidre que havien llençat al peu de l'olivera
(i molt contenta per la troballa extraordinària)
i una pedra amb verdet incrustat i sec del pou.
En veure la turquesa es va quedar meravellada.
Vam deixar tots els elements que ella havia trobat
(tret de les ulleres sense vidre) i ens vam tirar a l'aigua
per treure'n, entre els dos, la peixera plena de còdols.
Aquell va ser el nostre tresor i la nostra inspiració
durant molt de temps. Vam deixar de jugar al joc de les relacions
i vam començar a explicar-nos la història del tresor de la peixera.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
1 comentari:
el que revé dels vius no és sempre el mateix que semblava una invasió de records l'ha destrossat deia i les sirenes cantaven belaven com a falcons afamegats que donen voltes en espiral i no s'acaba mai el xiscle intermitent com una ranera aixímateix fa colló i fa ovari que no puguis enfilar l'agulla per dibuixar-me un cobricel que em faci fugir d'aquesta intempèrie en què habit si vols les plantes grasses poden edificar el camí de la tornada les corrioles dels fets que no es poden trencar com la turquesa o com el diamant de tiffany's tant se val emperò no passis pena no passis pena les colobres no canvien mai els color de les escates somnia somnia somnia fins que no tenguis alà
Publica un comentari a l'entrada