eclàmpsies col.laterals
Belette escriu damunt paper:
les estrebades del temps
m'han dut a un terbolí
i no aclareixo el rumb
l'òrbita se m'ha enxiquit
en el radi mínim del diari
de la rutina del calendari
em costa d'escriure
em costa de viure
sols treballo...
Belette ha tornat a la parada de fruita
emperò ha dit al mestre que deixa la feina.
Ell li ha demanat tota la setmana que resta,
per poder trobar algú altre.
Belette ha escrit a la Dogson
"creus que faig bé?", la indecisió
quan no es té el rumb encarrilat genera més indecisió,
i una carta de Venetia: "per ser millor cal aprendre,
i val més tard que mai", parlant-li de Son Asgard
ha estat una carícia justa i oportuna.
Ara toca parlar amb Tedi,
dir-li que deixa la feina, sense estalvis,
i mals pronòstics de mercat.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
4 comentaris:
Sermpre m'han agradat les males herbes.
Ara faig un diccionari sobre les males herbes dels conreusde Son Asgard.
Aràlia, record, que de petita ja es va afeccionar a les herbes bordes del jardí i crec que en va fer un herbari.
En aquell temps (i ara?) li agradaven els marges i les marjades i fugia a les totes de qualsevulla ostentació. Les plantes que els jardiners sembraven amb cura li semblaven vanitoses i cregudes. Ella s'estimava més espigolar la ravanissa groga, les corretjoles, el morritort, la cugula, etc.
No sé per on deu capparar del Japó, emperò d'allò que estic segur és que a la seva cambra hi deu haver alguna mala herba salvada dels desherbadors.
el rumb del temps és un terbolí, tant petit com un dia en el calendari.
Però el temps no passa, esdevé, fora dels rellotges durs.
Com les herbes ruderals, que no tenen temps, el seu dia és any, ni espai, que el marge es torna centre.
Sermpre m'han agradat les males herbes.
M'han agradat amb deliri.
Ara faig un diccionari sobre les males herbes dels conreusde Son Asgard.
Aràlia, record, que de petita ja es va afeccionar a les herbes bordes del jardí i crec que en va fer un herbari.
En aquell temps (i ara?) li agradaven els marges i les marjades i fugia a les totes de qualsevulla ostentació. Les plantes que els jardiners sembraven amb cura li semblaven vanitoses i cregudes. Ella s'estimava més espigolar la ravanissa groga, les corretjoles, el morritort, la cugula, etc.
No sé per on deu capparar del Japó, emperò d'allò que estic segur és que a la seva cambra hi deu haver alguna mala herba salvada dels desherbadors. Estic segur?
Escric segur?
Sempre m'han agradat les herbes malvistes, marginales, que no serveixen ni per fer guapo.
Com és que no dones senyals de vida, bella viatgera del Transsiberià Mallorquí?
Potser no creus en els tactes que no són de lletra?
Què passa amb "Tòxic"?
Ha desaparegut la mitja part per anar al lloc comú i comprar avellanes?
Publica un comentari a l'entrada