episodis de trinxera
Belette no m'ho diu tot de Nova York
me'n parla com si en el fons del seu pensament
les imatges gravades esperessin el moment de l'edició,
el muntatge d'una pel.lícula sense guió previ
racionalment incompresa i atzarosa
s'amaga d'aspectes importants i em mostra
la superfície ondulant d'un corrent de fets
que potser no pot pair: l'enlluernament de què parla
l'encercla en una foscor incomunicable,
canvia de tema i remarca el meu estat patètic
precisament per això: perquè es troba atrinxerada
en uns sentiments que no sap explicar
almenys és el que penso
no puc escriure.
el tall al dit se m'obre a cada gest
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
1 comentari:
Repòs tranquil·lament sobre la teva lletra com un matelàs que em permet el somnieig, el descans i les voluptuositats.
No puc pus!
Publica un comentari a l'entrada