Diari d'una convalescència

No puc escriure.
El tall al dit se m'obre a cada gest,
em fa mal si agafo el llapis
si faig anar el ratolí.

la pel.lícula que estic muntant s'haurà d'esperar.

-----

Tedi i Belette seuen davant la tele apagada.
Bé digues, sospira Tedi, com va anar el viatge?
Nova York és esplèndida, fa Belette. M'he quedat enlluernada.
Doncs tens sort, aquí només hi ha foscor.

Belette s'aixeca del sofà, se'n va a la finestra i alça la persiana amb tres estrebades. De què et queixes? Com t'agrada enfonsar-te,
Tedi, et conec el joc i no te l'accepto.
Ja no ets una criatura.

Estic malalt. Et necessito, ho saps.
Estar aquí és un martiri.

Belette mira per la finestra.
Has vist?, s'estan mudant en aquell pis de davant. Una dona i una nena. Tenen moltes capses, què hi deu haver en aquelles capses?
Tedi, què creus que hi ha?

No ho sé ni m'interessa. M'has portat la turquesa?
Belette se li acosta i li allarga la pedra.

És el nostre mar, recordes? La platja de quan vivíem al poble.
Em vénen molts records, darrerament, d'aquella època, sospira.
Recordes Madò Bet?,
la menestrala?
per què em ve al cap?
digues?
ho saps?

Ostres Tedi deixa la nostàlgia sisplau!
no m'estranya que tinguis pneumònia!

Té, i ara me n'he d'anar. Llegeix Cocteau
i no facis servir el dit com a excusa.
Pots escriure perfectament a l'ordinador,
on l'has deixat la teva dèria d'escriure?
Tedi, fa temps que no et reconec.
Et queixes, et lamentes, t'arrossegues en penombres
que no tenen ni títol ni crèdits ni tan sols són ombres
i només ets capaç de parlar de records?
au vinga, ja tornaré demà.

pensa en Monange, si no tens amb què inspirar-te!