Tedi s'aixeca sense ganes d'aixecar-se.
Es deixa anar de nou de cul a terra.
Veu tèrbola, Belette... murmura,
la cova roja on es troben.
No és el lloc d'on van partir, no.
Aquí no hi ha Vulcà i la llum no és de foc sinó de sang.
Sembla treta d'un cromo de John Martin.

Tedi no sap qui és John Martin, però si veiés
Satan arousing the fallen angels o Dies Irae
la imatge no seria tèrbola
ans infinitament comprensible.

Belette també obre els ulls i un delectable somriure
li escau als llavis entreoberts.
Tedi!, esclata, l'has vist? has vist Aràlia?

Tedi li diu que no.
Té els ulls vermells.

L'home de l'esmòquing diu a Mlle Vieux
que entre ell i Patrice hi ha una centúria.
I ho fa d'aquella manera tan pròpia dels escriptors pagats de si mateixos,
apropiant-se del temps com si en fossin els amos:
ho repeteix dues vegades mentre
entre l'índex i el polze hi allarga uns quinze centímetres.