Tedi i Belette floten en una llum
de partícules incisives i desconegudes.
Més enllà de la seva pell no hi ha horitzó,
tal és la infinitud que els sosté.
D'enllà, doncs, els arriben sons guturals
de primera espècie, d'aquells insignificants
clapoteigs, clapits, cloqueigs de mots
que ningú no és capaç d'entendre.

En dansa fantasmagòrica els mots prenen cos de cançó estranya.
Tedi i Belette comencen a capir alguna cosa.

Entre Mlle Vieux i l'home de l'esmòquing
es crea una tensió sorollosa gairebé insuportable.
Tots dos s'han quedat sense paraules.