Diari d'una convalescència

Madò Bet em ve a la memòria.
Sí, estrany. Aquella donassa de Son Asgard
que sempre ens reunia, a tot el veïnal
el dia que mataven el porc.

Era un dia molt feliç, per ella.

Jo no ho podia suportar. Els crits esgarrifosos
de la gent reunida al voltant de la bèstia per retenir-la, fixar-la,
el crit imposant del matador
els crits sufocants de l'animal. Soroll soroll
La fortor de la sang, el color arreu
la mort xisclaire imposava el seu to.
I jo, amagat rere la porta del paller,
observant el goig d'aquella donassa
a qui li agradava somriure a la gent.

Era una dona molt tradicional.
Quan va arribar la primera rentadora
(Son Asgard era el mirall on tothom volia arribar, alt, molt alt)
ella encara anava al safareig. Eren famoses les seves proeses,
perquè al final, era l'única, sola, que tenia penellons a les mans.
Feia a peu els quilòmetres entre Son Asgard i el mercat de verdures
(me la trobava molt sovint quan anava a buscar les cols per la mare)
i sempre deia: la modernitat ens farà a tots flacs i malaltissos

flacs i malaltissos!, cridava alegre quan ja es trobava lluny,
avançada al meu romancejar juganer de nen de sis anys.

Amb sis anys anava a comprar, tot sol, les cols de la mare?
era un bon tram de camí ral.
Pot ser cert, això que dic?
Ara en tinc trenta-un,
tinc màquina de rentar, les cols congelades, una tele, internet,
vídeojocs, i botifarres envasades, blanques, insulses.

Fa un parell d'anys em van trucar des del poble.
Madò Bet ha mort
em van dir.

---

Sona el telèfon.
És Belette, que acaba de tornar de viatge.
Com estàs?, pregunta.
En tinc per un quant temps.
M'avorreixo, Belette, moltíssim.
Només faig que mirar per la finestra
i pensar i recordar. És mortal, tu.

Escriu tot el que pensis. Tot.
m'urgeix.
D'acord, ho intentaré.