equilàters
la seva pintura era nua
d'una significança tan transparent
que sovint es feia invisible
Charles era capaç de caçar al vol
el gest vital que sublima un acte,
la candidesa lírica d'una madonna
o la poètica de la desesperació
jo sabia que tot i estar al llit
Charles em continuava pintant
dactilant-me amb els capcirons dels dits
com si mesurés la rugositat d'una piga
la pintura de Charles em mecanografiava
en un dels nus va donar-hi una expressió
que jo no vaig reconèixer com a pròpia
el dia que me'l mostrà, vaig dir-li:
quan vas pintar-me, així?
la tarda que Venetia va encendre un puro.
mentre se'l fumava et veia de recules aquest rostre
què vols dir?
vas deixar de mirar el gerro
i vas anar en rerefons
vas marxar en una època llunyana
i et trobares amb una ferida oberta
he estat treballant aquesta expressió
durant la teva febrada
era l'única manera de retrobar l'expressió
que tinc clavada a la memòria: la teva absència
m'ha estimulat a pintar-te exacta,
a trobar l'origen
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
1 comentari:
Fa colló i fa ovari aquesta calor!, va dir madò Bet.
I Charles, que acabava d'arribar a Son Asgard fugint del trull de NY, va comentar al Recordador d'Aràlia que just arribar a Mallorca s'havia sentit feliç.
Publica un comentari a l'entrada