dolines digitals

episodis de trinxera

Belette i jo no ens distingíem un de l'altra
parlàvem igual, ens deia madò Bet
que no sabia mai, quan sentia "carabassa!"
si era el noi o la noia. Li dúiem les verdures
un cop per setmana jo o ella,
perquè la mare s'empipava si trigàvem massa.

El darrer cop que hi vam anar junts (dúiem
dos cabassos amb cebes, pebrots, carabassons,
la carabassa de sempre i obligada, llimones,
i tot de manolls de julivert i alfàbega: a Belette
i a mi ens encantava quan la mare posava alfàbega
al cabàs de Son Asgard, caminàvem amb una fulla
a la llengua i els alens eren saborosos tot el camí)
vam aturar-nos un moment al poal d'Estellencs
per descansar. Belette em mirà un moment i digué:
tens alè de clorofil.la!, i va voler besar-me per tastar-lo.
La vergonya se m'empassà sencer. Estava esllomat
i seia al graó del poal, Belette va agenollar-se davant meu
i va ensumar-me els esbufecs que exhalava. Després
va aficar-me la llengua entre els llavis i em tocà la llengua
i em revingué una calrada que em vaig fondre tot sencer
(bé, tot no, tornava a notar aquella cosa estranya
que em passava darrerament al pito quan tenia Belette
massa a prop: tot jo desfet i la cuca enravenada
que apuntalava tota la meva còrpora i així no queia)
vam perdre el temps al poal d'Estellencs amb tasts
entretinguts i saborosos, vaig agafar-li la mà
perquè notés ella també la meva força, i es va posar a riure
entre nervi i estupefacta. Aleshores em va demanar que
l'hi ensenyés, que volia veure si era igual de rosat que el pito
de l'Esternut, el gos de casa. És hora de marxar, vaig dir.
Però ja era tard. Encara no havíem cridat "carabassa!" que Madò Bet
ens esperava a fora, amb la porta oberta i preocupada
que no ens haguéssim despenyat a mig camí.

La mare, en veure'ns venir, vermells i suats, a aquelles hores
Es pot saber què heu fet tanta d'estona?, i en llegir-me la vergonya
(suposo, perquè no vaig saber què respondre quan, segurament
qualsevol resposta haguera estat vàlida) ens va dir que era el darrer cop
que anàvem junts a portar la verdura.

També va ser el darrer cop que Belette va voler tastar-me la llengua.
I igualment va ser massa tard: em vaig quedar enganxat a ella,
engatjat a la seva negativa.