dolines digitals

episodis de trinxera

si aleshores ens haguessin dit que Belette i jo
marxaríem un dia de So na Freya
amb la capsa de caragolines i còdols rodats
sota el braç i el tiralínies a la butxaca
ens haguéssim posat a riure com uns esperitats.

So na Freya era el nostre únic, exclusiu i solitari món.

Més enllà de casa i el seu radi de bosc mar i roques
sols hi havia el mercat, l'escola i Son Asgard.

Al mercat m'hi feia anar la mare a peu,
cada dissabte, i recorria els sis quilòmetres
amb el cistell buit. Comprava, i a les dotze
ens trobàvem amb madò Constança de ca n'Estellencs
i baixàvem amb en Tomeu des Cotxo
que ens acostava fins al poal. Del poal a casa
potser hi havia deu minuts.

A l'escola ens hi duia el pare de Belette
i la seva mare ens venia a buscar a les cinc
quan sortíem afamats esperant arribar a casa
per devorar l'entrepà de nutella que la mare
ens preparava per berenar.

A Son Asgard, a banda de dur-hi els ous i les quatre verdures
que la mare collia de l'hort, ens hi escapàvem cada quan podíem.
Recorríem els dos quilòmetres que separaven les finques
o bé pel camí sinuós i polsegós a coll de bosc
o pel rocam abrupte i estellós a coll de mar.
Son Asgard era un misteri.
A vegades hi vèiem entrar gent molt elegant
i desconeguda que hi anaven de visita uns dies,
a l'estiu baixaven al caló i es banyaven nus
i reien molt i molt i a nosaltres ens despertava
una curiositat falaguera.
Les murades altes ens amagàven moltes d'històries
que Belette em contava de sobte
(observàvem un líquen en forma d'anell d'or
i Belette saltava: saps que a Son Asgard tenen una vitrina
on hi guarden un anell d'or amb trenta diamants,
que va pertànyer a Maria Antonieta?
Apa, i tu com ho saps?
Doncs perquè m'ho va contar madò Bet l'altre dia
quan li vaig dur carabassa.
I a sant de què t'ho va contar?
Perquè em va fer anar a la cuina i ho vaig veure i l'hi vaig preguntar)
Jo a vegades em creia el que em deia, però gairebé mai:
generalment l'anècdota coincidia amb la darrera lliçó
de la classe d'Història.
Son Asgard era un plaer a voltes pecaminós
perquè, de fet, teníem prohibit d'anar-hi si no era amb el cabàs ple.

Érem feliços en aquell racó de món
i ni Belette ni jo no ens vam plantejar mai
d'abandonar-lo. Era la nostra vida.