dolines digitals

humus

Cap al tard, mentre madò Constança frega els plats
tot cantant Angelitos negros
i Tedi es pren el licor d'avellana assegut al butacó
Belette s'abriga i surt a fora.
Fa nit de quadre impressionista,
o això pensa ella impressionada
amb els colors nocturns de lluna plena,
com taques deixatades que gargotegen
el pinar de la Goja,
les ones crespades i
amb contrast de clarors fortes
la pintura blanca del perfil de casa seva.

Fa fred, la humitat salada se li cala endins dels ossos
i la claror compulsiva li sacseja els records més intestinals:
casa seva la mare el pare el foc a terra la taula de la cuina
els pastissos de gerds i la colònia Lavanda li regiren l'estómac
sent la mare de Tedi cridar-los des del balcó nord de casa seva
Tedi!, a sopar!
i Tedi la deixa sola a la terrassa amb les diapositives escampades i les cargolines i els contes d'Andersen amb il.lustracions i se'n va saltant la graonada que davalla i s'enfila pel roquissar i Belette el segueix enquadrant-lo amb el marc de plàstic blanc sense paper film i esquiva ràpidament la imatge del pare baixant del Citroen i espolsant-se l'americana negra
i Belette s'acosta al mur
i busca el rostre del diable
que un dia li ensenyà na Joana.

El ressegueix amb el dit.

Al cap d'una estona,
amb la ment ja en blanc
se n'entra a dins.