equilàters
quan penso en les mancances
me n'adono que hi ha tres maneres
d'afrontar-les:
una, com Violeta: acceptant-les
i lliurant-s'hi a les totes fins a esdevenir
en si mateix, carència
una determinació exacta per a la pròpia caritat.
dues, com Patrice, l'extrem oposat.
Patrice no accepta les seves privacions,
les converteix en desigs, se les apropia
i lluita aferrissadament per legitimar-les:
la creació, el talent, l'art talment l'amor.
tres, a mi les mancances em fan nosa.
Les veig i jugo a esquivar-les, a recrear-les,
o les oblido i faig veure que no les recordo.
Busco solucions i m'hi entrebanco
perquè, encara que no ho vulgui, si no accepto
allò que no tinc, sempre m'acaba plantant cara
en qualsevol angle de la ment o en cada cantonada.
Tots som en el fons uns morts de gana
però hi ha qui ho aflora a la superfície.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada