dimarts, de març 13, 2007

dolines digitals

humus

A la tarda Belette se'n va
tota sola, també,
a trobar l'albó florit.

Refà el camí del matí fins la solana plena
de margallons i albons i mates de farigola.
S'asseu.

A l'albó s'hi obren les flors d'estrelles
i les tiges es drecen erectes i provocatives
conviden al plaer de la contemplació,
en trànsit cap a l'oblit.

Allà on és hi espurneja una imatge:
és el Recordador. Quan ell la convida
a beure l'aigua del riu
que apareix davant seu Belette obre els ulls.
Ha deixat que els pensaments li parlin.

Les flors obertes desprenen complicitat,
com el silenci i la calidesa d'aquella solana,
com la visió que acaba de deixar enrere.

Agafa una pedra.
Torna a la terra, Belette, es diu.
La darrera vegada que va permetre
que els pensaments li parlessin,
va estar a punt de fer una bajanada.

Torna a la terra, Belette.

3 comentaris:

Anònim ha dit...

L'ALBÓ ÉS UN PAISATGE

El Recordador ha vist albons: eren una festa d'alegries, d'ereccions, de significantera.

Sempre habitam dins el significant: la casa de la vida.

Anònim ha dit...

preuat anònim, Aràlia és una ràfega atramuntanada, que desa guspires escampades arreu

Anònim ha dit...

Torn en terra