dolines digitals

humus

Tedi i Belette seuen a la terrassa.
Prenen licor d'avellana i parlen.

i tu?, tampoc no hi has entrat encara,
diu Belette.
No: casa meva és buida. La va buidar
s'onclo un cop jo vaig ser fora. No hi ha res
diu Tedi.

Belette es mira casa seva.

Em fa por.

Tu mateixa, diu Tedi.
Si no hi entres no ho aclariràs mai.

Creus de veres que el pare no va tocar res?
pregunta Belette mirant Tedi directe als ulls

El teu pare segur que no, i tret d'ell, ningú d'aquí tenia claus.
Abans de morir la mare sempre em deia que et cuidés,
no volia que tornessis perquè patiries massa.
Em deia que si fos per ella la casa ja seria buida,
i es queixava perquè ton pare havia canviat els panys
i a ella no li havia donat cap clau.
Ningú d'aquí no ha tocat mai res de ca teva.

El sol està a punt de pondre's.

Belette rumia.
El que ella sap
no ho sap per ella.
Són les cartes que li ho van explicar.
Les cartes que el seu pare li enviava
des de París.
La memòria és tòxica.

Madò Constança apareix per avisar-los
que el sopar ja és a punt.