Els dies que plovia,
no sé per què, especialment quan plovia,
ens tancàvem amb Belette al despatx
on el seu pare col.leccionava llibres
(no el vèiem llegir mai, però aquells
prestatges eren a rebentar,
i hi havia llibres pertot: damunt la taula
i a terra, arrambats a la paret i enfilant-se
en pilons com els gratacels d'una Nova York
plena d'històries).
Agafàvem un llibre a l'atzar i en copiàvem
uns quants paràgrafs. Fer això va ser idea de Belette,
és clar. Ella deia que voldria ser escriptora
i jugàvem a ser grans. Jo mai no he tingut les coses
tan clares com ella, no l'he vist mai, el meu futur...
Potser és aquesta capacitat tan seva de projectar-se
que qualsevol canvi li és estrepitós i revoltat
i la fascina, evidentment, per l'habilitat que té
de sorprendre's a si mateixa.
Copiar llibres era sentenciós. I a mi m'avorria molt.
Belette sempre em deia: si aprenem a escriure,
aprendrem a dirigir els pensaments.
Però això crec que ho copiava de les frases
concloents que sempre deia el seu pare.
1 comentari:
Esgotat.
Per què no torna Aràlia?
Kyoto és un nom. O vol salvar el món?
Estic cansat.
Somnieig...
Publica un comentari a l'entrada