dolines digitals

humus

Quan Tedi es lleva i va a la cuina
Belette ja és a punt per sortir
vaig a l'escull de la Galera.
No m'esperes?
Prefereixo estar sola.

El caminoi que hi duu està plagat de margallons.
El sol pica fort a les pedres blanques i Belette
només pensa que no vol pensar gaire.
Vol quedar-se quieta en l'espai que separa
un pensament d'un altre, estireganyar-lo
i fer-lo cada vegada més bo, més relaxat.
Arriba a l'escull, seu en una roca cara al mar.
Es concentra en l'onatge, pausat i càlid.
S'immergeix en el mateix so fins que desapareix.

Allà on és, aparta instantànies barroeres que l'assalten.

Rostres: Tedi i na Joana Un Deure: posar piles a l'mp3
Una imatge: la mare collint olives, Un rostre: en Tomeu des Cotxo
margallons i pedres blanques Silenci.

Una bufetada, Una sensació: la roentor de la rajola de la terrassa
en contacte amb el seu cos de nena, nu, sota el sol de la tarda d'estiu.

Obre els ulls.
El sol penja una mica més alt
i decideix tornar. Sent el plaer
del cos, càlid i distès, cos de dona.
La pell de les cames li brilla, i els braços.
Es fa un petó a l'espatlla
i s'aixeca.

Camí de casa veu al lluny un home.
Un home que passeja i s'ajup davant un albó florit
i observa una poncella que pinça amb el polze i l'índex,
delicadament, com quan prenia la tija d'un lliri de mar
i amb el dit menut li assenyalava els estamps.
Pot ser ell? Potser.

Belette somriu i se'n torna a casa.