humus

Madò Constança està estranya.
No gosa mirar-li els ulls. Com si
estigués avergonyida o penitent
d'alguna cosa que potser ha fet
o potser no ha fet
i hauria d'haver acomplert.

S'ha posat a fer punt de creu
(des que és a So na Freya, Belette
no l'ha vist mai dedicada al punt de creu)
i no alça la mirada de l'agulla que cus,
tensa el fil amb els llavis premuts
i pestanyeja més del compte.

Passa res?, li pregunta Belette
des del llindar de la porta del menjador.

Amb un gest de cap i arrufant les celles
madò Constança murmura: Res, res...

Belette entra a la sala, agafa una cadira
pel respatller i la desplaça al costat
de la finestra, a tocar d'on seu madò
amb la llum del sol que li cau damunt
les mans laborioses i tremolenques.

Què et preocupa?, insisteix Belette.
No has badat la boca en tot el dia.

En què treballes, ara?, madò Constança
li envia una mirada de súplica, poc acordada
amb la pregunta trivial que ha escollit
per desviar la conversa.

Ara?, doncs... estic escrivint... sobre la infantesa.
Quina infantesa?
La meva.

Les mans de madò agafen fort el tambor de costura,
els nusos dels dits es tornen blancs i la pell tesa.

Què passa Constança?, diu Belette.
Qui és el Recordador?, respon Constança.

Belette es queda estupefacta.
No sap per què li ho pregunta, ara això.
No entén d'on ho pot haver tret.

Ningú. És un personatge.
De debò? És un personatge de debò?
madò Constança s'inclina endavant
i observa atentament els ulls de Belette,
com si volgués comprovar que el reflex lluminós
que entreveu al fons negre no és un petit i escàpol
peix platejat, sinó una autèntica moneda d'argent.

Real? Belette no entén aquest reguitzell de preguntes
ni la incomoditat que traspua madò, ni l'origen.
Bé, una mica de debò, sí.
Ai fieta! Però me diràs què te va fer, aquest homo des dimoni?

i el tambor li salta de les mans i cau a terra.
Belette no gosa moure's.