dimecres, de desembre 12, 2007

humus

Belette és a la cuina espigolant
les flors més boniques del ram
que ha collit durant la seva passejada
cap al poal. Les posa totes a un pot
de vidre ple d'aigua, les disposa
amb les puntes dels dits en harmonia,
donant volum i composició.

Madò Constança recull la roba bruta
de l'habitació de Belette. Arreplega
els mitjons les calces de terra,
i una bola seca de kleenex que tira
a la paperera. Sota l'escriptori, el tros
rebregat d'un escrit llançat amb poca punteria.

L'agafa i el desplega.

una mostra escadussera d'afecte.
Alhora, Charles filtrava la seva passió
delicadament però intensa
amb una d'aquelles abraçades corporals
en què manteníem totes les pells en contacte,
i ens concentràvem en el batecs dels cors
fins que les palpitacions esdevenien
una música ancestral.
Així vam fer l'amor, aquell dia, tots tres junts.
Era una manera estranya, naturalment, al marge
dels cànons de la sexualitat pura i dura.
El Recordador em va deixar tastar orina de dragó
i els sentits van desplegar-se fins als confins del món.
De fet, jo era més aviat com una gota de sang
enduta pel corrent de les venes fins al cor mateix
de l'ésser. No sabria explicar-ho prou bé.
De cop em vaig sentir desaparèixer i tot l'entorn
es va convertir en un arc del color dels agapants.
La penetració va ser gradual i no vaig perdre
la consciència en cap moment. Al contrari,
del meu cap n'anaven sortint paraules inèdites,
versos, frases i pensaments purs.

Madò Constança rebrega el paper amb nervi al cor
i les galtes enceses i ells ulls fora d'òrbita.

Quan baixa a la cuina la pregunta:
Qui és el Recordador? li salta de la gola,
però les galtes retenen l'esbombada.
Li ploren els ulls i quan Belette li ensenya el ram
només pot dir: molt bonic.