Aquest matí m'he pres el te
dret, mirant el pati per la finestra
cap trepitg encara.
La flongesa blanca m'hipnotitza.
Cap trepitg encara. Sembla irreal
aquesta pau. Un silenci que flota
sense amenaça. S'ha aixecat la persiana
del davant. La finestra de lolita, ella,
també hipnotitzada. No sentim ni els cotxes.
Ara me la miro a ella
que em mira hipnotitzat.
----
Tedi i Belette miren els jocs de neu
de la quitxalla,
boles que volen
i petges que remouen la pau amb bretxes
llargues al llenç de baix al pati.
Un nen sol fa un ninot a la banda.
I seuen davant la tele apagada
embolicats amb fred i mantes.
Belette diu a Tedi que No t'és bo
per a la pneumònia, aguantar aquesta temperatura.
Tedi diu que no té diners, que tampoc vol préstecs.
I li recorda unes paraules de madò Bet, l'estoica
amb mans de penellons i cor de ferro roent.
El cor de Tedi també bull encara que Belette
hagi abaixat la persiana.
1 comentari:
He somniat amb una roca enmig del mar tota plena de llibres com musclos. Charles escriu aquestes coses al carrer 57 en un baret, The Health, on hi passa horabaixes llegint Les metamorfosis d'Ovidi en la versió de la Bernat Metge. Ho escriu als marges de l'edició amb llapis i fa dibuixos: una dona mig peix mig cuc, un escarabat amb cara de nin, un bosc que vola, un ona que fuig, un desig sense objecte...coses així que el llibre, la gent, els cambrer negre i gras, la pluja o els vapors de l'esperit l'inspiren. Tots tenim un rol dins la societat, pensa.
Publica un comentari a l'entrada