Encara plou.
Avui no hi ha caixes al porxo i la persiana
de l'habitació de lolita és tancada de fa dies.
Tinc el fred calat als ossos
se m'ha acabat el gasoil i els estalvis
per poder omplir el dipòsit.
Fins el mes que ve no cobraré
la baixa. Vaig amb mantes al damunt
pertot arreu de la casa. Si no em poso
al sofà tremolo, el portàtil
em pesa damunt les cames.
Diuen que nevarà.
----
Sí?, diu Tedi al telèfon.
És Belette que es troba enmig d'un embús
parada, no pot ni endavant ni enrere,
es veu que hi ha hagut un accident: un cotxe
que s'ha calat, el de darrere no ha frenat
a temps i ha xocat. Topada en cadena.
Fins demà.
Diuen que l'hivern demana quietud i repòs.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
1 comentari:
"ENS HABITAM ELS UNS ALS ALTRES ", em digueres com si parlassis en majúscules. Ho vaig pensar una estona. Feia neu a la muntanya i des del meu estudi podia veure-la, enfora, con en un ciclorama d'una llanterna màgica. No sabia que les glaciacions foren períodes de proves, de morts i resurreccions, de sacrificis i plaers. De metamorfosis.
Charles crec que ja està fart de Nova York, del seu marxand Ivy Leuwdönbroff, d'una aventura amb una amiga de Daphne, Cèlia Von Damen, i dels periodistes que l'encalcen per saber notícies de la seva relació juvenil amb Madonna. Per afegitó els compradors dels seus quadres que li demanen coses inverosímils i el descarabuten molt. Somnia amb Son Asgard com si fos el paradís. No té notícies d'Aràlia.
Publica un comentari a l'entrada