humus

Belette s'ho mira de lluny.

En Tià Batle deixa la bicicleta recolzada a una alzina.
Mira a l'entorn amb cop d'ull avesat i se n'entra
pel freu que s'obre a la roca oculta dins el pinar de la Goja.

Recorre l'estret canal de pedra amb les espatlles caigudes i el cap cot.
Arriba a una petita gruta amb estalactites i estalagmites i s'ajup
de quatre grapes es fica per una gorja de veu fosca i ressonant
fins a la Sala dels Robins.

A la Sala dels Robins, cepada i de cos ample, hi ha una taula de fusta,
unes balances, un banc, un llum d'oli, llumins, papers de diari, un llapis
de punta gruixuda, un bagul, i espelmes ploraneres pertot.

Una taca de claror entra obliqüa pel coll del pou que hi cau
i empolaina la superfície amb brillantines de llum que omple la Sala,
la deu és fonda, i en Roc des Trull remou les aigües amb tres braçades.

El poal és ple, damunt la pedra llisa i neta
del graó natural que baixa pel flanc de pedra calcària,
insert dins l'òval que circumda el tros de deu
i que s'esllenega cap a parts inaccessibles
on sols pot arribar-s'hi nedant o bussejant.

En Tià i en Roc compten les monedes i pesen l'argent
que els hisendats, atemorits, covards i pixatinters
van deixar diligentment la nit passada, de lluna plena.

Fets els números, esperen visita amb un bany, nus i contents.

N'Antònia pren un glop de tisana.
Sempre es banyaven, abans i després de comptar diners.
Era com un ritual. Tot plegat era com un ritual.

Belette pregunta, i la gent per què pagava trinco-trinco?
La por a perdre-hi fieta, la misèria no té contemplacions
i en terres riques la gent pobra és capaç de tot.
Eren pagaments a canvi de pau i silenci.
Els del Sindicat vam viure molt de temps així,
sobretot abans de la guerra.

Belette a partir d'ara es trobarà, a la Sala dels Robins,
amb una amplificació de sentits i de records originals.