episodis de trinxera
nits de vetlla closcant somnis rígids
avui, tot jo despellat com un conill,
les vísceres, els muscles, els ossos
units es deixataven per l'entramat
de venes vermelles i fosques
caminava pel passadís i deixava petjades
de sang gelatinosa damunt el terra fred
m'he llevat amb vòmit
no volia entrar al bany per por del mirall
i he perbocat al passadís
he deixat petjades gelatinoses fins la meva habitació
i tot jo un altre cop despellat i roig al meu cau indòmit
amb visió completa i anatòmica de mi mateix
perseguit per les pors idèntiques de quan l'àvia Xima havia de fer cassola
la sang sempre m'ha fet fàstic
els còdols de platja són sòlids
mantinc els ulls oberts com pedres impertèrrites
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
1 comentari:
DESXULLAT, ESQUARTERAT, ESCORXAT.
Aquests tres fets són part del negre misteri del Recordador d'Aràlia.
Un vent impetuós mescla els fulls, esborra les paraules com si fossin d'arena, m'encega.
Hi ha els avencs de solitud on creixen els jocs i les voluptuositats de l'escrit.
Hi ha els fondals de solitud en què penses que la complicitat antiga fou un miratge, on saps que al final del final només tu mateix veuràs la llum que s'apagarà per sempre.
Copii a la plagueta uns versos de La Fontaine que em fan companyia:
"J'aime le jeu, l'amour, les livres , la musique, / La ville et la campagne, enfin tout; il n'est rien /
Qui ne me soit souverain bien,/
Jusqu'au sombre plaisir d'un coeur mélancolique."
Camín cap al desplegament de la paraula. O bé...?
Publica un comentari a l'entrada