Tedi i Belette han arribat al fons
de la gruta sense fons.
Un foc enorme, al centre, els enlluerna.
Han d'abaixar les parpelles
i llucar entre les pestanyes.
Les imatges iridescents que es mouen
i es transformen,
els embalen, ben junts, amb dolça morbidesa.
Tedi alena i esbufega.
Belette sap on mira.
Entre dos iris el batec d'una pestanya translúcida,
i un braç d'or vell i musculós que pica ferro indefinidament.
Vulcà.
Mlle Vieux respon a l'home de l'esmòquing
tot contemplant els cromos que han quedat de cara:
No veus el paisatge que ens envolta? Aquest és el nostre reflex,
els cromos són el mirall d'una altra excusa.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
1 comentari:
«Emblanquinaré cada paraula amb els records d'Aràlia», digué Belette mentre el braç d'or de Vulcà forjava els mots d'una frase. La claror del foc era laseriana emperò no enlluernava com el sol sinó que et deixava dins una altra i alta visió
Belette desitjava tocar aquelles paraules noves de trinca que sortien de la forja i fumejaven dins l'aigua d'una pica. «Beuré el fum dels mots i m'engataré fins a l'acubor.» Belette tenia un tirant cap a les intensitats i Tedi la mirava des d'una serenitat sense límits. No hi havia silenci.
Publica un comentari a l'entrada