A Mlle Vieux no li agrada jugar a cromos de picar,
el seu joc de nena preferit, temps era temps,
però en fa tant, que hi juga, que n'ha perdut el sentit original.
No li agrada.

Va ser el seu cosí Charles, qui la va aviciar a jugar,
a Son Asgard, damunt les rajoles fredes de qualsevol racó.
El seu cosí Charles, gran afeccionat als cromos de retrats des que era nen,
un Rembrand, un Caravaggio, un Greco, un àlbum esplèndid
que li havia regalat madò Bet, la menestrala de Son Asgard,
un dia que Charles va fer una marranada per un pot de pintura verda.
Amb aquests no s'hi jugava, però. Aquests els guardava zelosament
sota el llit.

El dia que Charles va dur Patrice a Son Asgard hi va haver daltabaix:
madò Bet, que tenia l'habitació a sota de la dels nens, els va entrapar a les cinc de la matinada jugant descalços a cromos damunt un terra glaçat. Es pot saber quina dèria? (madò Bet sempre deixava les frases a mitges). El secret de la dèria era que, a banda de picar i descobrir havien d'inventar una història amb els cromos descoberts. Si el conte no satisfeia els dos oients, es repetia la jugada.
Madò Bet els va prendre tots el cromos durant aquella eterna setmana de Nadal.

Mlle Vieux es mira l'home de l'esmòquing, atent als cromos que ha de tombar.
Segur que ja té la història pensada, es diu, fa segles que juga amb els mateixos cromos.

Mlle Vieux, farta de tot, espera que els nens no triguin gaire a sortir.

Tedi i Belette ja veuen el foc
al fons d'una gruta sense fons.